Ciutats globals, la darrera frontera davant dels nous bàrbars

L’únic mitjà segur de dominar una ciutat acostumada a viure lliure és destruir-la. Aquesta cita de Nicolás Maquiavel podria representar el repte a què ens enfrontem al món d’avui. Després de dècades de progrés, encara que no exempt de contradiccions, les ciutats i, en particular, les anomenades ciutats globals s’han convertit en l’enemic a batre per part dels líders de l’ofensiva neoconservadora i ultraliberal que recorre una bona part del món occidental. L’assagista i novel·lista italià Giuliano da Empoli, ho ha radiografiat bé al seu llibre Els enginyers del caos. Un assaig que dissecciona al detall prenent l’exemple d’Itàlia, com els moviments populistes darrere de l’aparent descontrol del que anomena el carnaval populista, amaguen un meticulós treball de dotzenes de propagandistes, ideòlegs, científics, periodistes o experts en tecnologia com el Big Data per manipular l’opinió pública i reinventar les regles.

L’ofensiva del discurs populista, lluny de ser improvisat i autèntic, es basa en una delicada estratègia de reinvenció i fragmentació del propi discurs polític. A través de la polarització social i política, alimenta la ira amb un llenguatge polític i unes narratives especialment pensades per a l’entorn digital, ràpides, reactives i provocadores perquè es reprodueixin de forma viral i distorsionar els discursos polítics de les institucions democràtiques i les opcions moderades.

Els sociòlegs Fernando Pittaro i Martín Szulman, ho han definit bé en el seu llibre recent L’era de la crueltat analitzant com el sentit comú ja no és un terreny neutre de consens, sinó que està subjecte a lluites discursives, manipulacions, i es converteix en part de l’escenari de la crueltat simbòlica. Una crueltat que no s’entén únicament com a violència física, sinó com l’agressivitat del llenguatge polític i mediàtic per destruir l’adversari com exemplifiquen ben bé lideratges populistes i autocràtics com Trump, Bolsonaro o Milei.

I això és precisament el que han intentat, i fracassat, els enginyers del caos en les eleccions recents a l’alcaldia de Nova York. La ciutat dels gratacels és un símbol global tant pel seu pes i simbologia econòmica com per la seva diversitat cultural i humana, així com la defensa dels valors progressistes de societats obertes. La victòria de Zohran Mamdani, immigrant d’origen sud-asiàtic que va viure part de la seva infància a Sud-àfrica abans d’assentar-se als Estats Units i que s’autodefineix com a demòcrata i socialista, ha suposat una ofensa per a Donald Trump i els seus deixebles. Tot i això, constitueix un bufa d’esperança i il·lusió tant per als ciutadans de la ciutat com per al conjunt dels progressistes i els defensors de les societats obertes. Mamdani, que tot just fa un any era un total desconegut, es va imposar de manera rotunda amb el 50,4% dels vots als candidats de l’establishment tradicional, l’exgovernador de l’estat Andrew Cuomo, que es va postular com a independent, i el candidat republicà Curtis Sliwa, amb un discurs fresc i disruptiu.

Mamdami, de 34 anys i amb una trajectòria com a activista en temes d’habitatge, transport i justícia social, es converteix, així, en el primer alcalde musulmà de Nova York amb una campanya amb una enorme espontaneïtat, creativitat i plasticitat que ha generat una enorme onada d’esperança i il·lusió entra àmplies capes de la població novaiorquesa. Si bé la seva bandera principal és la batalla contra l’especulació immobiliària i la defensa d’una política d’habitatge progressista, també defensa tota una sèrie de propostes destinades a recuperar la ciutat per als seus residents, des del transport a la salut o el suport a col·lectius vulnerables.

L’impacte de la victòria de Mamdani va molt més enllà de la seva constituency i s’erigirà inevitablement en una icona de la reconstrucció d’un projecte polític i social alternatiu a l’ofensiva neoconservadora en la defensa de la llibertat, la justícia social i la diversitat. L’agenda socialdemòcrata de Mamdani, si bé és revolucionària per als Estats Units, connecta directament amb els reptes i l’agenda política de la majoria de ciutats globals, sobretot del món occidental.

Salvant les distàncies i l’escala, es podria dir que l’agenda política i social de Mandami a NYC no difereix gaire de l’agenda política i social de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i la seva proposta del dret a quedar-se a la ciutat. El segle XXI és el segle de les ciutats, i mentre els governs dels països estaran molt ocupats amb l’agenda geopolítica i geoeconòmica global, són les ciutats les que hauran de fer un pas endavant per desplegar una nova política dels afectes i les cures de la gent així com de la defensa de les formes democràtiques i la participació.

Les ciutats al llarg de la història s’han mostrat com els motors del creixement i el coneixement gràcies a la seva enorme diversitat i en concentrar capital humà, intel·lectual i tecnològic i comparteixen molts dels reptes a què ens enfrontem a escala global. Les nostres ciutats són un entorn que facilita l’intercanvi d’idees i col·laboració entre institucions, empreses, persones i organitzacions de tota mena. I particularment les ciutats globals són aquelles on es generen els grans canvis o tendències des del punt de vista econòmic, social o cultural.

“El resultat de les eleccions de Nova York és un senyal, cal ser més atrevits, audaços i creatius”

I en el món d’avui, ciutats globals com Nova York, Londres, París, Milà, Amsterdam, Copenhaguen o Barcelona, ​​per citar-ne algunes, amb els seus respectius alcaldes i alcaldesses al capdavant, tenen la responsabilitat de liderar una nova agenda política basada en la competitivitat, la sostenibilitat, l’equitat, la seguretat i la democràcia davant l’ofensiva dels nous bàrbars representats pels moviments d’extrema dreta populista.

La batalla serà dura, llarga i intensa, però els alcaldes i les alcaldesses de les noves ciutats globals tenen l’oportunitat i la responsabilitat de liderar i mobilitzar un moviment i una coalició de ciutats lliures en defensa de la llibertat, el progrés i la justícia social. El resultat de les eleccions de Nova York és un senyal, cal ser més atrevits, audaços i creatius. El tacticisme polític no ens salvarà, necessitem lideratges col·lectius i col·laboratius que desborden les institucions per construir projectes col·lectius locals i globals per frenar l’ofensiva d’aquests enginyers del caos que no pretenen altra cosa que destruir tot allò que representen les millors ciutats globals. El periodista nord-americà Herb Caen deia que una ciutat no es mesura per la longitud i l’amplada, sinó per l’amplitud de la visió i l’altura dels seus somnis. Doncs això ens toca somiar i actuar.