Les ciutats i la nova economia de la seguretat

Les ciutats han esdevingut aquest segon quart del segle XXI la darrera esperança per preservar la idea de progrés. Davant els canvis geopolítics i l’auge de les forces iliberals de llarg a llarg del planeta, la seva responsabilitat es projecta molt més enllà de la seva geografia, és a dir, del mateix terme municipal i la seva àrea d’influència en el cas de les àrees metropolitanes. En contraposició al que al seu dia va proclamar el filòsof francès Jean Jacques Rousseau, “les ciutats són l’abisme de l’espècie humana”, l’escala urbana es projecta avui com l’última frontera per donar resposta als grans desafiaments del món.

La crisi climàtica, la desigualtat i les tensions socials, l’impacte de les disrupcions tecnològiques, la competitivitat, la salut, la prevenció davant de les noves amenaces híbrides a la seguretat o la preservació de la democràcia, totes exigeixen una governança local eficient i sofisticada.

Avui, més del 55 % de la població mundial viu a ciutats, i s’espera que aquesta xifra superi el 70 % el 2050. Una concentració humana, econòmica i simbòlica que converteix les nostres ciutats en actors imprescindibles alhora que els converteix en espais vulnerables a una multiplicitat de riscos o potencials crisis, des de la delinqüència organitzada, al terror climàtic, el terrorisme, les pandèmies, els ciberatacs o les disrupcions en el subministrament d’energia o aliments. La seguretat urbana, per tant, no és només una qüestió d’ordre públic, sinó que és sobretot una qüestió social i econòmica.

És per aquest motiu que cal parlar més de les polítiques de seguretat incorporant-hi també les dimensions econòmiques i socials, com ara l’habitatge assequible, l’accés als serveis públics, l’educació de qualitat, l’ocupació i fins i tot la salut mental. Invertir en seguretat no vol dir únicament gastar més en vigilància, prevenció o forces de l’ordre, sinó en reorientar recursos cap a la prevenció estructural dels riscos a què ens enfrontem. El canvi climàtic, per exemple, ha afegit una dimensió crítica a la seguretat de les ciutats i afecta de manera directa la vida urbana, generant riscos econòmics i socials significatius. L’adaptació climàtica esdevé, així, un component central de la nova economia de la seguretat.

Així, les noves agendes urbanes han d’incorporar el concepte de la nova economia de la seguretat incloent-hi programes d’habitatge assequible i regeneració urbana, el disseny d’espais públics segurs, la mobilitat sostenible i l’enfortiment del teixit comunitari davant d’un món que torna a una era de proteccionisme i replegament identitari. Els principals líders polítics d’Europa anuncien tambors de guerra alhora que ens interpel·len amb la necessitat de reenfocar les prioritats de l’economia cap a un fort augment de la despesa en defensa i en capacitats tecnològiques i militars.

Si bé la lògica del rearmament europeu està orientada a donar resposta a les noves amenaces geopolítiques, cal ser conscients que ofereix respostes molt limitades als riscos que afecten directament la vida urbana. La crisi de l’habitatge, la millora dels serveis públics, la qualitat del transport, l’aire de les nostres ciutats o les tensions socials derivades de la desigualtat creixent de les nostres societats, no se solucionen amb una multiplicació de les despeses de defensa. Són els barris agradables i segurs els que atrauen inversió, talent i activitat social i comercial i converteixen la seguretat en un actiu econòmic que cal governar amb criteris d’equitat.

Emergeix, així, la necessitat d’articular un relat alternatiu i complementari sobre allò que és en realitat la nova política de la seguretat que, lluny de ser un àmbit dels governs estatals i dels Ministeris de Defensa, passa a ser un camp estratègic de l’acció municipal estretament lligat al benestar, la cohesió social i la resiliència econòmica. La nova economia de la seguretat hauria de ser en bona part l’agenda econòmica vinculada a la vida urbana i les ciutats com a grans actors polítics, econòmics i socials del segle XXI per construir noves coherències en un món desconfigurat. Des d’una perspectiva social, la seguretat es construeix en la quotidianitat i la proximitat amb ciutats que disposen d’uns serveis públics capaços d’anticipar i gestionar la multiplicitat de crisi a què ens enfrontem. Invertir en seguretat és invertir en capacitats urbanes i no només en capacitats militars o dissuasives. Són les polítiques de prevenció, la proximitat, la qualitat institucional i la confiança social, els veritables fonaments de la seguretat i l’estabilitat de les nostres societats.

Davant la seguretat entesa com a dissuasió i capacitats militars, que és la responsabilitat dels Estats, el municipalisme, amb els seus alcaldes i alcaldesses al capdavant, han de plantejar la seguretat com la capacitat de gestionar la vida urbana d’una forma inclusiva en contextos d’incertesa que és quan cobra especial rellevància la diplomàcia de les ciutats. Davant la magnitud dels desafiaments, que desborden clarament les competències locals, les xarxes municipals permeten generar pensament nou, compartir solucions, coordinar respostes i guanyar influència política per mitigar els riscos i proposar un model de governança global alternatiu i possible pel coneixement de la realitat dels seus territoris.

“Mentre els Estats prioritzen la lògica militar i la sobirania territorial, les ciutats practiquen la seguretat cooperativa basada en l’intercanvi de coneixement, la solidaritat i la prevenció”

Barcelona és, en aquest sentit, un actor privilegiat i té una responsabilitat especial. La ciutat és seu d’algunes de les principals xarxes de ciutats del món com la CGLU (l’Organització Mundial de Ciutats i Governs Locals Units), Metropolis (la xarxa global de les grans ciutats i àrees metropolitanes) o de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE) a més de participar i ser un dels líders en plataformes de ciutats com Eurocities o la xarxa C40. Una cooperació urbana que pot ser més àgil i efectiva que no pas molts marcs de governança multilateral estatals, especialment en matèria climàtica, energètica o social. La diplomàcia de les ciutats és també una forma de política de seguretat. Mentre els Estats prioritzen la lògica militar i la sobirania territorial, les ciutats practiquen la seguretat cooperativa basada en l’intercanvi de coneixement, la solidaritat i la prevenció. Una acció exterior municipal que, lluny de competir amb la seguretat nacional, la complementa amb una visió enganxada a la realitat del territori.

Així, doncs, les ciutats –i les grans àrees metropolitanes– seran cridades a garantir la seguretat real de les nostres societats. Els Estats estaran massa ocupats amb els grans problemes geopolítics i geoestratègics, mentre que les ciutats hauran de continuar sent els garants de la gestió social i comunitària, la prevenció climàtica, la promoció econòmica, la qualitat de l’espai públic o de la cultura. Una realitat que exigirà encara més millorar les formes de governança i de la col·laboració publicoprivada per gestionar la realitat urbana de manera eficient i àgil garantint el dret a la participació real davant la deriva iliberal, populista i autoritària d’alguns governs. En un món cada cop més incert, el municipalisme serà la garantia d’una veritable economia de la seguretat amb polítiques amb visió global però orientades a les persones i a la realitat local i del territori. 

El repte no és menor, perquè les nostres ciutats no tenen ni competències ni recursos suficients, però la nova economia de la seguretat ens exigirà redefinir el contracte social urbà. Les ciutats del segle XXI no només han de ser competitives, connectades i sostenibles, sinó també segures i eqitatives en un sentit ampli i democràtic. Ens juguem molt, gairebé tot, i les nostres ciutats, especialment les ciutats globals, seran probablement novament, l’última frontera entre civilització o barbàrie.