Ciutats per passejar

Una de les virtuts de les grans ciutats és que pots passejar i badar sense que ningú et conegui. El sentiment de llibertat és immens, sobretot, quan vens de ciutats més petites o de pobles on tothom es coneix. Poder mirar, observar, aturar-te davant d’aparadors, seure en un banc del carrer i veure passar la gent, badar davant un cantant de carrer o aixecar la vista fins a buscar aquell terrat o cúpula únics. Passejar sense rumb concret i sense preocupació, només pel plaer de llibertat, d’anonimat i de seguretat.

M’ha interessat especialment un capítol del llibre Feminist city. A field guide (2019, Between the lines i Edicions Bellaterra), de la geògrafa Leslie Kern sobre La Flaunese. Si bé com a dona he sentit la vivència d’anonimat passejant per la gran ciutat i l’he gaudit, caminant sense rumb, badant i gaudint de la bellesa o de l’extravagància de no tenir horaris ni destí, haig de confessar que he evitat barris o districtes per precaució, he canviat de vorera si en un carrer solitari m’havia de creuar amb un home o un grup d’homes, o bé he percebut incomoditat pel fet de ser dona.

Les ciutats han estat la gran oportunitat de les dones per sortir de l’entorn domèstic més enllà del treball. Però, em pregunto, igual que Kern, si avui  és possible per a la dona esdevenir invisible en les grans ciutats del segle XXI. Desprendre’s, en definitiva, de l’estat d’alerta i abstreure’s i encantar-se mirant la ciutat. O per a ser més exactes, vagar pels carrers, rondar sense rumb i sense objectiu, només pel plaer que suposa. Interessant reflexió que probablement no ens plantegem perquè les dones, com la majoria de persones, usem la ciutat amb un rumb concret: anem i tornem de la feina, anem a comprar, anem al metge, portem i recollim la canalla de l’escola, anem a un concert o a teatre…

La figura del flaneur o passejant és un terme conegut per la seva caracterització a l’obra de Charles Baudelaire, però també el filòsof alemany Walter Benjamin aprofundeix en el concepte relacionant-lo amb la modernitat de la metròpolis com a figura essencial del modern espectador urbà.

Virginia Woolf desenvolupa aquesta faceta en els assaigs sobre els seus viatges i, molt concretament, en els textos sobre Londres. A Passejos per Londres, per exemple, confessa el plaer de deambular per la ciutat sota una atenció flotant, com diu Kern, deixant entreveure una mena de pau i despreniment enmig de les multituds.

Hi ha altres escriptores que fan també aquest exercici i que ens descriuen l’experiència. Ara bé, ens imaginem aquesta experiència de flaneur empenyent un cotxet, carregant un nadó en motxil·la o bé amb panxa de sis mesos? Com ens diu Kern, passen desapercebudes aquestes dones? Segurament, trobaran moltes barreres, per començar arquitectòniques, però també logístiques i probablement socials.

Cal observar, però, que no només les dones s’han sentit alliberades i intimidades alhora per la ciutat. Altres col·lectius pateixen aquesta contradicció. Les persones immigrades que es reagrupen en els mateixos barris per a la seva seguretat o les persones LGTBI que també pateixen aquesta sensació de llibertat i anonimat i d’amenaça alhora. No podem obviar els atacs homòfobs que han patit persones gai darrerament.

Les ciutats per passejar ens alliberen de nosaltres mateixos, per això són tan atractives, el que cal és que també siguin inclusives i segures.