Cobrar els morts

Quan tocaven a morts a l’església del meu poble, la meva àvia, delerosa, urgent, àvida, també atemorida, ens deia a mi i als germans: “Correu, nens, correu! Aneu a veure qui s’ha mort!”. Als ulls hi tenia una expressió de triomf. Era algú altre; no era ella. D’aquella època recordo una dita poca-solta. Un nen et preguntava: “Saps qui s’ha mort? L’avi porc. I saps qui l’enterra? L’avi Serra”. Tot per la rima.

Quan tornàvem amb les notícies luctuoses, es lamentava amb la mateixa sinceritat que clixé. “Ai, pobre, figura’t, fixa’t tu, tan jove, només setanta anys…”. Perquè la joventut és la cosa més relativa del món. De fet, vaig abraçar aquest ofici que tinc, perquè et consideren “jove escriptor” fins passats els quaranta” (per la mateixa raó, no m’hauria fet futbolista). Quan la veia plorar i gemegar, entenia molt bé l’idea de les ploraneres egípcies. Veure plorar, encomana i reconforta. A casa de l’àvia, cada any, li cobraven un rebut pel dret a nínxol al cementiri. La frase era: “Ja m’han cobrat els morts”.

Us parlo d’això, perquè des de fa un any tenim la mort més present que mai. Cada dia a les notícies ens en donen una xifra. L’altre dia vaig enraonar amb l’amo d’una funerària que opera a la ciutat. Em va explicar —perquè jo creia el contrari— que amb la pandèmia no tenen més ingressos, perquè hom gasta el mínim amb la caixa, les flors i el servei funerari. Com que no ho ha de veure ningú, no cal. Els morts han marxat sols. I és per això que no cal omplir cap sala de vetlles de corones massa grosses, ni gastar en fusta de roure amb argolles daurades.

Si hagués de parlar de mi —que no pago “els morts”— no voldria que la col·lecta per la caixa fos massa generosa. I en canvi em faria gràcia que tothom pogués menjar i beure, com fan als funerals de la Índia. “El mort al sot i el viu al bot”, entenc que vol dir que el que és a l’enterrament, malgrat la pena, menja i beu. Vi per a tothom i tòfona (ja procuraré morir-me en temporada). Totes les flors les vull en vida, ara mateix. Rams, poms, testos. No hi ha res que m’agradi més que les floristeries, ara plenes de ponsèties. No trigueu, no trigueu gens a comprar flors i regalar-les o quedar-vos-les, com faig jo, per “consum propi”.