Colmados

La paraula t’ho diu: “Colmado”. Replet. Ple de viandes. Però de petita, quan em deien “ves al colmado”, no hi parava esment, en el fet que la paraula volia dir això, de la mateixa manera que no parava esment en el fet que “ultramarins” vol dir que els productes són d’ultramar.

Enfilem el desembre més estrany de la nostra vida i, potser per això, perquè recuperem, una mica, la il·lusió quotidiana de comprar, els aparadors dels colmados són més plens de llum que mai. N’hi ha un, de colmado, que veig cada dia, quan baixo del tren a l’estació de Provença. Tot el que hi ha en aquell aparador m’ho emportaria a casa. Pots de préssecs en conserva que no obriria mai, llaunes de tonyina i tota mena de confitats. Pernils embolicats, fuets amb llaçades vermelles, llaunes de patates fregides, ampolles de vi. Qualsevol d’aquests productes fora de l’aparador no tindrien massa gràcia. És l’aparador el que els fa especials.

I després hi ha el ritual. Esperar tanda, perquè en un colmado no agafes les coses; les demanes i te les “posen”. De fet, el botiguer pregunta sempre així: “Què li poso?”. Tu has de demanar, i els que s’esperen (ara al carrer, per causa de la pandèmia) escolten tot el que demanes. A mi, m’agrada molt escoltar què compren els altres i les explicacions que donen. “Catalana? Així va bé?” “Més primeta, que és pel meu nét”. S’ha d’explicar sempre per a qui és el producte comprat. Pel marit, pel nét, pel gat…

De vegades, si tinc molta sort, veig fer una cosa que sé que no falta gaire perquè desaparegui per sempre. Hi ha senyores adorables que quan demanen segons quin tros de carn, es toquen la seva part del cos equivalent. Si diuen “posi’m fetge” es toquen el fetge. Si diuen “posi’m cuixa”, es toquen la cuixa. I per demanar que els tallin un pollastre a quarts, fan veure que es tallen elles mateixes, fent tisora amb els dits. No se n’adonen. Però ho fan. De la mateixa manera que, misteriosament, quan demanen pernil dolç “primet, que es trenqui”, es freguen una mà amb l’altra, com si fossin elles les que l’han de tallar. Com si en realitat encara juguessin a botigues.