La Corona i el fill del xofer

Aquests dies, tothom parla de The Crown (La Corona) i d’El fill del xofer. Es diu que la quarta temporada de la sèrie de Netflix sobre el regnat d’Elisabet II es centra en l’arribada de Diana de Gal·les a Can Windsor i això és quedar-se molt curt. De la mateixa manera que tampoc fa justícia al magnífic llibre de Jordi Amat dir que El fill del xofer (Barcelona, Edicions 62) és la crònica de l’ascens i caiguda del periodista i advocat Alfons Quintà.

Suposo que per això —perquè hi ha molt a dir, molt a comentar—, els opinadors estan escrivint dotzenes d’articles sobre The Crown i ressenyes d’El fill del xofer, però crec que soc el primer articulista que en parla en una mateixa columna. Aquesta setmana, la Corona i el fill del xofer comparteixen títol i, en un mateix paràgraf, hi apareixen Lady Di i Quintà, l’estranya parella. O, posats a tirar d’un altre referent suat: la bella i la bèstia.

De vegades, la casualitat o l’atzar fa que posem en relació llibres o pel·lícules que a priori no tenen res en comú. És una mica el que m’ha passat amb la quarta de The Crown i el llibre de l’Amat. M’he polit tots els capítols de la sèrie amb tres o quatre nits i he dedicat les seves respectives tardes a devorar El fill del xofer. O sigui que digerit ambdues obres al mateix temps i ja se sap que a l’estómac tot acaba barrejat: Thatcher, Pujol, el Duc d’Edimburg, Prenafeta, Lord Mountbatten, Tarradellas…

Ens mostren la ciutat —Londres i Barcelona— a partir de les seus escenaris de poder i aquesta em sembla que és una mirada interessant

Pot semblar que barrejo naps amb cols, però crec que la sèrie i el llibre tenen algunes coses en comú més enllà d’estar ambientades a la mateixa època. La principal, és que parlen essencialment del poder: de com s’assoleix, de com s’exerceix i, molt important, de com s’escenifica. És a dir, a partir de quins mecanismes (rituals, vestits, joies, cerimònies i, evidentment, filtracions als mitjans de comunicació) els governants es representen davant els governats.

També ens mostren la ciutat —Londres i Barcelona— a partir dels seus escenaris de poder i aquesta em sembla que és una mirada interessant. El Palau de Buckingham és, sobretot, un gran escenari per a les representacions del poder (desfilades, audiències, caixa vermella amunt i avall…). També ho és l’entrada del 10 de Downing Street on, per contrast, l’executiu es representa a peu de carrer. O l’skyline de la City, representació del poder financer.

És o no és l’Edifici Banca Catalana, posteriorment Edifici Planeta, un dels més bonics de la ciutat?

A Barcelona, el principal escenari de poder polític és, sens dubte, la plaça de Sant Jaume. Més concretament, el balcó del Palau de la Generalitat. En el llibre de l’Amat hi trobem relatades dues grans escenificacions de poder sense les quals no s’entén la Catalunya actual: el Ja soc aquí de Tarradellas i l’aclamació de Pujol, un cop reelegit president, malgrat l’escàndol de Banca Catalana. El fill del xofer també parla del poder financer i de com converteix la Diagonal en el seu escenari, fins al punt que Banca Catalana hi projecta una seu per caure de cul. És o no és l’Edifici Banca Catalana, posteriorment Edifici Planeta, un dels més bonics de la ciutat?