‘Creatura’, la feminitat traumàtica

Soc un dels mandrosos que ha esperat a veure Creatura via plataforma; m’incloc en aquesta tribu vergonyant perquè el film d’Elena Martín i la guionista Clara Roquet és d’una factura tan bellament elaborada que mereix ésser vist i escoltat a la gran pantalla, lluny de la tirania del pause i de la passivitat del sofà. Qüestions de format a banda, cal celebrar aquesta magnífica pel·lícula que certifica —en primer terme— la nostra excel·lent nòmina de directores; la major part d’elles, i això també cal aplaudir-ho sonorament, són portaveus d’un cine estrictament americà, en el sentit que el seu art se cimenta en les emocions per després virar al terreny de la filosofia (jo d’elles fotria el camp urgentment d’aquesta nostra Catalunya fatigosament avorrida i me n’aniria a Hollywood, perquè allí els ajudaran a parir cinema d’autor com fan al primer món; amb una bona pila de milions d’euros sobre la taula).

Creatura és una obra d’art ordida a foc lent, amb una partitura treballadíssima i una simbologia física molt acurada. Tot i la simfonia coral de veus, l’espectador és obligat a posar-se a la pell de Mila (si Víctor Català cobrés drets d’autor al més enllà hi podria encarregar un panteó d’or) i l’evolució traumàtica de la seva experiència amb el desig sexual, des de la infantesa a la trentena. La gràcia de Creatura rau als intents de les seves creadores a l’hora d’allunyar la història de castració d’una dona nascuda a finals del segle passat (per tant, sotmesa a vivències reals com la pressió estètica, la incomoditat amb el propi cos o l’assetjament xaró dels mascles en perpètua adolescència) de qualsevol discurs moralista, fugint d’antagonismes i retratant unes vides —en especial, les masculines— que són així per un cúmul d’herències i misunderstandings ancestrals.

Aquest joc de petites catàstrofes compartides es palesa especialment en el personatge d’en Marcel (si Creatura s’hagués rodat a can ianqui, Oriol Pla ja tindria una estatueta calba al lavabo de casa seva), un home en procés desconstructiu que fa el possible per entendre la dolorosa castració de qui estima. Des de la meva perspectiva de gènere, fot molta gràcia veure el plany d’un mascle desbordat per la impossible odissea d’assumir la ferida de la seva costella. La cosa té conya perquè, potser contra la voluntat de les seves creadores, la relació d’aquesta parella demostra un fet tan innegable com que —per molta empatia i exercicis de respiració compartida que hi posem— els homes som incapaços d’entendre les dones, pel simple fet que el nostre desig sexual no ens representa cap tipus de problema filosòfic i, si l’alteritat amada se’l qüestiona, preferim sortir de casa a fumar.

En aquest sentit, i si em permeteu posar-me marxista durant un sol paràgraf, el profund moralisme d’aquest film rau en el retrat sistèmic d’unes relacions castrades on l’única catarsi acaba essent l’exposició del trauma-ferida d’una forma perillosament bessona de l’addicció. Aquí cal apel·lar de nou a la figura d’en Marcel, un home que fa tot el possible per revestir-se de feminista (escoltant amb una cara d’atenció molt empàtica a la seva parella i, per molt que li sembli paradoxal, fent veure que s’ho passa teta mentre la Mila té ganes de txuscar-se el cambrer del poble o vol que li piqui les natges mentre carden) quan l’únic problema que té és el de reconèixer obertament que no entendrà mai què collons li passa a la seva dona, també per un altre fet inqüestionable: a ella li interessa més patir-lo en silenci que no pas explicar-se poc a poquet o anar a fer teràpia.

De fet, també té molta gràcia (sobretot atesa l’edat joveníssima de les mares d’aquest invent excels) que l’única font de pau que acabi trobant la Mila sigui una espècie de comunió mística amb la natura, l’espai on la seva urticària queda lleument mitigada amb la sal del mar. Com a ésser parit a finals del setanta, em sembla molt curiós que hi hagi una generació de dones nascudes en la urbana globalització de l’olimpisme que (a través de Català i Rodoreda) hagin acabat comprant una idea tan romàntica i conservadora com la mistificació dels elements naturals. A mi, contràriament, m’agrada veure Creatura com una constatació del fet segons el qual el desig sexual acaba essent la causa primordial del trencament del contracte social. Per molt que el meu temps sigui wagnerià, i visqui encantat d’exhibir la ferida, tinc el defecte de continuar mirant el món des del segle XVIII.

L’única obligació d’una obra d’art és fer-te pensar. Creatura compleix molt bé amb aquesta condició. També cal dir que és —per això que us deia de mostrar la ferida i no acabar-la de compartir, explicar o fins i tot guarir— una de les obres més profundament catalanes que he vist en tota la meva vida.