Dani Orviz: El constant moviment interior

Observa el fum sortint de la tassa de te negre, “el meu actual vici”. Les notes de Tomara, de Vinicius i Toquinho compassen l’atmosfera de mig matí i Dani Orviz somriu. “Amb els anys, he assolit un equilibri agradable entre una vida que es pot definir com normal, i una altra que no és gens normal”. Entre les rutines d’un pare de família i l’explosió de paraules i gestos sobre escenaris de tota mena. “Per fora puc semblar més aviat tranquil, però el meu cap està en constant moviment”, adverteix.

Crescut en un poble asturià, en el si d’una família de mestres “amb una alta sensibilitat per tot allò artístic i cultural”, va començar a escriure contes i poemes ja de nen. Anys després va marxar a Madrid, on va estudiar Publicitat i Relacions Públiques. “En aquell moment jo escrivia, tot i que pensava en fer carrera en l’àmbit del màrqueting”. Però va arribar el moment de fer el salt al món professional, “i veure’m en una agència de publicitat em va fer adonar que jo no volia allò, ni llavors ni per al meu futur”. Passaven massa coses en aquell cap, i cap d’elles apuntava cap a aquell món de talent al servei de l’entorn corporatiu. “Em vaig posar a treballar de qualsevol cosa, com a acomodador en un cinema o maquetador de catàlegs, que em permetessin estar fresc per escriure poesia”.

El 2007 va recalar al Bukowski, “un club de micro obert en el centre de Madrid”, a partir d’on es va aficionar a la lectura en veu alta dels seus versos, però el moment en el qual tot va començar a canviar va tenir lloc dos anys després, en el també madrileny Libertad 8. “Allà vaig descobrir l’slam poetry, concursos de poesia escènica en els quals els poetes competim recitant els nostres versos davant el públic, que actua com a jurat. I encara que al principi no m’acabava de convèncer la part competitiva, sí que em vaig sentir a gust amb aquest format, perquè em permetia afegir un vessant teatral a la meva poesia”.

Camins que es deixen oberts

Quan l’slam poetry es va creuar a la seva vida el 2009, Dani Orviz va veure que hi havia allà un futur professional. “La possibilitat no només d’obrir un camí, cosa que crec que he fet sense trepitjar a ningú, sinó de deixar-lo obert per a tots els que puguin venir darrere”. Els següents anys no va parar, ni dins ni fora del seu cap.

Va publicar poemaris com Muere sonriendo, Viejo caos Universal o La del medio de las Ketchup. Va crear espectacles com a Mecánica Planetaria o Massaslam, va viatjar a països. Est i oest d’Europa i, més endavant, Llatinoamèrica, “coneixent a gent que té les teves mateixes inquietuds de tot el món”. Va anar consolidant la seva trajectòria, fins a 2012, l’any de l’enlairament.

“Aquell any vaig guanyar el campionat nacional i, poc després, l’europeu d’slam poetry que se celebrava a Anvers. A més, va ser quan em vaig mudar a Barcelona que té una manera de treballar i funcionar a la que em vaig adaptar molt bé”. Xarrupa un glop de te. “Un any després, en 2013, vaig aconseguir la medalla de bronze en la copa del món de slam poetry celebrada a París”, afegeix.

El cap continua donant de si. Els engranatges roden sense pausa i als seus espectacles, actuacions i formacions, afegeix dos nous projectes, “el primer és treballar en el desenvolupament de poesia per a nens, i el segon, que és molt personal i no sé cap on em portarà, és un còmic en vers que explica l’impacte que va tenir Crónicas Marcianas en la nostra idiosincràsia. Quina petjada ens va deixar aquell programa que, més que de teleporqueria jo defineixo com de telefarratge: de contingut que omple, satura, però ni nodreix ni alimenta”.

Que, malgrat tot, manté el seu caràcter

“La meva Barcelona serà sempre la literària i la imaginària, la que han glossat, pintat, actuat, viscut artistes, escriptors i poetes. Una ciutat que, d’altra banda, et pots continuar trobant quan camines pels seus carrers”. Establert a L’Hospitalet, el poeta no ha deixat d’estimar aquella urbs a la qual va arribar fa ara catorze anys, i de la qual es va enamorar irremissiblement una nit en què, amb uns amics, van pujar al Tibidabo. “Estàvem al costat del parc d’atraccions, ja tancat, i veure des d’aquell mirador proper la ciutat desplegada als nostres peus va ser un moment màgic que procuro reviure sempre que puc”.

Per descomptat, Barcelona no es deslliura “del procés d’homogeneïtzació que afecta tantes ciutats i que tan contraproduent em sembla, però crec que malgrat tot aconsegueix mantenir el seu caràcter”, raona, posant punt final al seu te negre.

— El que no perd gens del seu caràcter és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar. S’acosta l’hora de dinar i potser et pot venir de gust un menú, unes tapes o un entrepà…

Els acords de Valsa da Tunisia interpretats per Toquinho es colen entre els sorolls de la cuina, ja en l’apogeu del seu tràfec. Dani Orviz s’ho pensa uns instants abans de decantar-se per unes tapes. “I potser unes postres, que, encara que soc més aviat de salat, tinc una creixent tendència cap al dolç”. I torna a somriure, mentre se li atansen sobre la barra els coberts i el tovalló.