La Plaça del Diamant, el carrer del Montseny i la inspiració de Rodoreda

“Vam entrar al Monumental a fer el vermut i menjar popets. Allà va trobar en Cintet, i en Cintet, que tenia els ulls molt grossos, com de vaca, i la boca una mica torta, va dir que hi havia un pis al carrer de Montseny, bastant bé de preu, però atrotinat, perquè l’amo no volia maldecaps i que la restauració hauria d’anar a compte dels qui el lloguessin. El pis era sota terrat. Que fos sota terrat ens va agradar molt i més encara quan en Cintet ens va dir que el terrat seria tot nostre. El terrat seria nostre perquè els veïns dels baixos tenien eixida i els del primer pis, per una escala llarga i penjada, anaven a un jardí petit que tenia galliner i safareig. En Quimet es va entusiasmar i va dir a en Cintet que no se l’havia de deixar escapar de cap de les maneres i en Cintet va dir que l’endemà hi aniria amb en Mateu i que hi anéssim nosaltres. Tots plegats.”

La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda (1962)

La Natàlia i el Quimet acaben instal·lant-se al pis del carrer Montseny. Casualment —o no— és el mateix carrer en què la Mercè Rodoreda va fer diverses estades a casa del seu fill, Jordi Gurguí, pocs anys de publicar La plaça del Diamant. La finca en què va estar instal·lada de forma intermitent l’escriptora quan tornava a Barcelona mentre residia a Ginebra segueix dempeus. Al portal, aturo un noi que hi entra: pot ser algú de pas a la ciutat o un expat, però sorprenentment és de la mateixa família que va aixecar la finca i que segueix residint als seus pisos, els Roig. Em convida a pujar, i busca l’àvia al segon pis; d’allà, amb ella, baixem al primer: primer pica a un nebot, després, a l’altra; busquen l’Àstrid. Diuen que ella ho pot explicar tot, però no hi és. En sortir pel portal, entra una altra noia, també de la família: “Vols veure el terrat?”. Una gelosia que l’envolta parcialment evoca sensacions que van atrapar la Colometa i, també, la seva autora.

Tots ells habiten una finca que va encarregar Sever Roig el 1923. Ara sí, ho explica l’Àstrid. Ella va viure de petita en el mateix pis on va estar Rodoreda —la Rodo, per a ella—, sense saber-ho fins que va ser gran. L’Àstrid, filòloga, no va poder resistir-se i va engegar una investigació que la VA dur fins a conèixer la nora de l’escriptora, Margarida Puig, i fins a les cartes que conserva l’arxiu Mercè Rodoreda. Tot la duu a pensar que aquell pis del carrer Montseny de la Colometa s’inspira en part en el de la seva família: “L’escala de pinyonet, la tribuna, el terra… són elements comuns”, explica asseguda a la tribuna que s’aboca al carrer Montseny, en el pis contigu a aquell que van tenir llogat a la seva família els Puig. Ara hi viu el germà, amb un cartell a la porta i pols blanc per l’escletxa: està de reformes.