Dissenyar sistemes, no edificis: la visió de Josep Miàs

Amb una trajectòria marcada per la cerca de projectes híbrids, flexibles i generosos amb el seu entorn, l’arquitecte Josep Miàs reflexiona sobre el nou edifici per a la Fira de Barcelona, un projecte que desenvolupa en col·laboració amb BIG (Bjarke Ingels Group): planteja una nova peça que va molt més enllà d’un recinte expositiu i serà una estratègia urbana, un sistema adaptable, un espai públic compartit, una infraestructura híbrida pensada també per al barri.

L’edifici serà la seu del Fira Innovation Hub, un espai on es concentraran grans empreses, pimes, startups, centres de recerca i universitats per a trobar noves vies de negoci. Les obres de renovació estan previstes per a iniciar-se l’any 2026 i acabar tres anys més tard, coincidint amb la celebració del centenari de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. En aquesta entrevista, Miàs reflexiona sobre el valor de l’ambigu, la importància dels grans projectes urbans i la necessitat d’una arquitectura que no s’especialitza, que es contamina i s’adapta, i que, sobretot, dialoga amb la ciutat.

— La primera pregunta la llança el mateix Miàs: quin sentit té un recinte firal a la ciutat, a l’interior de la ciutat consolidada?

— Quin sentit té fora de la ciutat? Perquè defenso, sempre com a arquitecte, la implicació de la ciutat en totes les seves potencialitats en qualsevol equipament amb funció pública. En el cas d’un recinte firal, entenc que hauria de ser també un espai pròxim al ciutadà, a part de l’estrictament firal, amb diferents usos: celebració d’esdeveniments cívics, programes de barri o culturals, etcètera.

— Com serà el futur edifici de Fira de Barcelona?

— L’edifici que construirem, juntament amb BIG, serà l’Innovation Hub i comptarà amb 1.500 m² d’equipament públic per al barri, la qual cosa explica aquesta implicació amb la ciutat i el seu entorn més pròxim. Defenso sempre projectes híbrids, contaminats, ambigus, on la ciutat s’involucra. És important dissenyar un edifici que pugui ser moltes coses, que pugui canviar en el temps i, sobretot, que pugui ser espai públic. L’edifici deixa de ser un espai tancat i passa a ser un espai obert a la ciutat. Innovation Hub. Centre cívic. Gran espai expositiu. Recinte firal. El més interessant és la varietat de noms que pot tenir perquè hem dissenyat un sistema, no un edifici, que permet obrir, tancar, permeabilitzar, connectar, usar. En definitiva, els nostres projectes solen ser més estratègies de treball que projectes: és a dir, una estratègia que permeti maniobrar i transformar.

— “L’avantsala de la Fira” és el lema amb què es va guanyar el concurs. Pot ser una explicació a posteriori?

— Sí, crec que el final de qualsevol desenvolupament d’un projecte és quan trobes les paraules que millor expressen les idees. En imaginar-nos la futura transformació de la plaça Espanya i de l’avinguda Maria Cristina com a grans espais d’ús públic, la lògica demanava una expansió d’aquests espais en el mateix projecte, que havia de ser permeable. El nou edifici seria clarament l’avantsala a la Fira. L’espai públic acaba adquirint un paper fins i tot major que el que té ara. Encara que hi haurà espais tancats per a diversos usos, aquest projecte no deixa de ser la nostra contribució per a conformar un vestíbul d’alta qualitat urbana per a la Fira. Els lemes acaben sent una manera ràpida d’intentar resumir la principal qualitat d’un projecte. Sí, són a posteriori.

“És important dissenyar un edifici que pugui ser moltes coses, que pugui canviar en el temps i, sobretot, que pugui ser espai públic”

— I la col·laboració amb BIG? 

— La meva relació amb Bjarke Ingels ve de Copenhaguen, on vaig ser professor seu en un taller. Més tard, repetim a Barcelona. Tenim una relació personal, així que associar-nos ens feia il·lusió a tots dos. BIG ha fet una gran aposta per aquesta ciutat, compartim idees, i podem tenir un diàleg fàcil. Crec en el diàleg, la discussió, la dissensió, el fet de compatir: són valors que ens permeten avançar junts. D’altra banda, el fet que fem una arquitectura clara, recognoscible, arriscada i que sorprèn permet fins i tot un millor diàleg amb altres arquitectures, amb altres qualitats, amb altres definicions.

— En quin punt es troba el projecte de la Fira?

— Tenim la gran sort que ha d’inaugurar-se l’any 2029 i poques vegades succeeix això: si no treballes sota pressió, les coses es dilaten. Així que ara estem prenent decisions amb el client per a produir l’avantprojecte en dos mesos, i després continuarem amb el projecte bàsic per a tenir-lo enllestit a finals de 2025. 

“La gran riquesa de Barcelona és, precisament, no ser específica en res ni deixar que s’especialitzi cap barri, sinó que el tot sigui una suma de moltes cultures”

— Es tracta d’un gran projecte de ciutat.

— Sí, i s’ha de felicitar l’Ajuntament. Crec que és important executar obres de microcirurgia, però també és fonamental desenvolupar grans projectes de ciutat. S’han de resoldre els problemes del dia a dia dels habitants, però aquestes estratègies de futur consoliden la ciutat i la posicionen dins de temàtiques noves. En formar part del teixit urbà de la ciutat, la Fira serà capaç de contribuir d’una altra manera a la ciutat i oblidar-se (gairebé) del motiu pel qual existeix. És un exemple de com Barcelona fa un altre tipus d’urbanisme que entén la ciutat com un lloc ambigu, híbrid, d’interrelació, d’una certa contaminació d’usos. Perquè crec que la gran riquesa de Barcelona és, precisament, no ser específica en res ni deixar que s’especialitzi cap barri, sinó que el tot sigui una suma de moltes cultures. Aquest és un projecte que ens dona l’oportunitat d’expressar la nostra manera d’entendre l’exercici de la nostra professió com a arquitectes: amb generositat cap a la ciutat.

— Quins altres projectes estàs desenvolupant?

— Explicaré només dos petits projectes al Tibidabo. Un és un photocall conformat per les lletres de Barcelona. La paraula completa només es veurà des d’un punt estratègic, mentre que de prop seran personatges del parc. L’altre és l’Aerogroc, sota l’avió vermell: es derrocarà el volum existent i construirem set petits espais transparents, set petits establiments gastronòmics. Es tracta de peces construïdes industrialment. El Tibidabo es conforma d’artefactes de posar i treure, en constant transformació: això per a mi és una estratègia. Vista la complexitat que va assumint cada vegada més l’arquitectura, crec més en les estratègies que en els projectes.

— No és la primera vegada que treballes conjuntament amb el Tibidabo. 

— Exacte, fa temps que treballem al parc i, per aquest motiu, explico aquests dos projectes. Però subratllo que són molt especials, ja que els fem al costat de professionals fantàstics i generosos. Per a nosaltres és fonamental fer còmplices a tots els interlocutors per a definir les condicions òptimes de la conversa. Perquè els projectes són també oportunitats de conèixer persones, de fer amics, de descobrir talent, de compartir projectes de futur.