Dos edificis, un MNAC i una llum renovada: l’ampliació que transformarà Montjuïc

Posar l’art sota la llum. Aquesta és la idea que guia el projecte d’ampliació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), concebut pels estudis d’arquitectura HArquitectes i Christ & Gantenbein. Una llum que funciona com a metàfora, però també com a principi arquitectònic: simbolitza la transparència, els espais oberts, l’accessibilitat i la connexió amb la ciutat. Però també expressa una ambició cultural més profunda: revelar la totalitat de la col·lecció del museu i, amb ella, explicar el recorregut complet de la història artística catalana. Un relat que fins ara restava ocult en la penombra dels magatzems del MNAC, sense poder veure la llum per les limitacions expositives de l’actual museu.

El canvi no serà menor: quan el projecte d’ampliació estigui enllestit, el MNAC passarà dels 49.000 metres quadrats actuals a més de 71.000. La peça clau d’aquesta ambiciosa ampliació serà la rehabilitació del Palau Victòria Eugènia, obra de Josep Puig i Cadafalch, que s’integrarà amb el Palau Nacional mitjançant un passatge cobert que convertirà els dos edificis en un únic museu.

Aquest nou espai permetrà incorporar més de 22.000 metres quadrats d’àrea expositiva. Amb un pressupost estimat de 112,6 milions d’euros, el calendari fixa el 2029 —coincidint amb el centenari de l’Exposició Internacional de Barcelona— com el moment en què la transformació haurà de ser una realitat. La primera fase de les obres, que està prevista per a iniciar-se el primer trimestre de 2028, hauran de culminar-se l’any 2029.

“Amb l’ampliació, el MNAC omplirà els seus gairebé 15.000 metres quadrats d’art català fins ara invisible”

Més enllà de les xifres i la magnitud de l’ampliació, el projecte suposa sobretot la culminació de la missió fundacional del museu: mostrar la riquesa de l’art català des dels murals romànics del Pirineu fins a la creació contemporània, incloent-hi també disciplines fins ara infrarepresentades, com el còmic o la fotografia.

Actualment, es calcula que, tot i custodiar més de 180.000 peces, el museu només pot exposar un 20% del seu patrimoni per les limitacions d’espai. La resta, i especialment una part important de l’art dels segles XIX i XX, es conserva en uns magatzems cada vegada més saturats. L’ampliació permetrà, doncs, mostrar, per primera vegada de manera completa, el recorregut de la creació artística a Catalunya. Per aquest motiu, Pepe Serra, director del MNAC, defensa l’ampliació del museu com un projecte “legítim, necessari i del tot imprescindible”.

Per assolir aquest objectiu, serà clau el Palau Victòria Eugènia. Concebut per Puig i Cadafalch amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929 —precisament amb funcions expositives—, i inaugurat l’any 1923, en els darrers anys l’edifici ha anat recuperant progressivament aquesta vocació expositiva. Així, ha estat la seu de projectes com el Balloon Museum presentat per Pop Air i aviat es convertirà en la seu temporal de l’IDEAL amb l’exposició immersiva Els últims dies de Pompeia. Amb l’ampliació del MNAC, l’edifici es prepara per a recuperar definitivament el seu esperit fundacional i omplir els seus gairebé 15.000 metres quadrats d’art català fins ara invisible.

Preservar el passat, adaptar-lo al present

Malgrat la magnitud de l’ampliació, el projecte respon a una premissa clara: intervenir el mínim imprescindible, per a preservar el valor patrimonial del Palau Victòria Eugènia, mantenint les formes originals. Una estratègia que respon, segons Serra, a un dels quatre grans valors que marquen el projecte: la sostenibilitat. El director del MNAC també ha reivindicat els altres principis fonamentals de l’ampliació: servi públic, projecte de país —encara que arrelat a Barcelona—, i projecció internacional des d’una mirada local, ja que les col·leccions del museu, especialment les del romànic i modernisme, tenen una rellevància que supera àmpliament l’àmbit català.

Un dels elements centrals d’aquest projecte serà la llum natural: les obres s’exhibiran sota els lluernaris de la coberta, mentre que el recorregut es reservarà a aquelles zones fosques del pavelló. Paral·lelament, també es realitzaran intervencions puntuals al Palau Nacional —seu actual del MNAC— per a resoldre deficiències actuals, especialment en termes d’accessibilitat entre alguns dels seus nivells, i per introduir-hi millores funcionals.

Tanmateix, la voluntat no és crear un museu amb dues seus separades, sinó un únic museu articulat en dos edificis connectats. Per aquest motiu, el projecte Passatge del Museu, d’HArquitectes i Christ & Gantenbein —guanyadors del concurs internacional— planteja un gran bulevard cobert que unirà ambdós edificis. Aquest espai actuarà com una veritable espina dorsal del conjunt: permetrà una circulació natural dels visitants entre els dos edificis i, al mateix temps, podrà acollir usos independents, com un auditori o espais comunitaris. A més, serà plenament accessible per a persones amb mobilitat reduïda, amb ascensors que permetran fer el mateix recorregut que la resta de visitants.

Exposar els segles passats per repensar el museu del segle XXI

L’ampliació comportarà també un canvi visible en la relació del museu amb la ciutat. La nova porta principal del MNAC se situarà al costat del Palau Victòria Eugènia, amb una gran façana de vidre oberta a la plaça Carles Buïgas, a tocar de la Font Màgica de Montjuïc i davant del Pavelló Mies van der Rohe i el CaixaForum. “L’ambició és estirar la ciutat dins del museu”, ha resumit Josep Ricart, soci fundador d’HArquitectes, durant la presentació del projecte. La idea és, per tant, convertir el museu en una prolongació de l’espai públic: una plaça cívica que connecti de manera més directa amb la vida urbana. D’aquesta manera, el MNAC també afronta un repte històric: superar la sensació de distància que sovint genera el fet de coronar la muntanya de Montjuïc.

Urtasun: “La cultura és el viatge que ens permet entendre d’on venim”

Per aquest motiu, l’ampliació és, alhora, passat i futur. Passat perquè culmina el projecte fundacional que ja havia imaginat el primer director del museu, Joaquim Folch i Torres, quan el 1934 va concebre un gran museu nacional d’art per al país. Tanmateix, els fets històrics posteriors—la Guerra Civil i el franquisme— van interrompre aquell pla i el museu va quedar dividit en dos edificis, amb les col·leccions es van repartir entre el Palau Nacional i el parc de la Ciutadella. Tot i la reunificació al Palau Nacional el 2004, les limitacions d’espai van deixar fora del relat les últimes generacions d’artistes i creadors catalans, cabdals per a explicar i resseguir la història cultural catalana.

El Palau Victòria Eugènia permetrà exposar la gran col·lecció d’art del segle XIX i XX que habitualment ha quedat relegada a un segon pla en el MNAC. De fet, una de les novetats principals de l’ampliació serà la incorporació sistemàtica de l’art de la segona meitat del segle XX, pràcticament absent avui a les sales del museu. Amb tot, el museu vol convertir-se en una “veritable casa per als artistes”, apropant-se també als creadors contemporanis. Com ha destacat el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, la funció dels museus és precisament aquesta: esdevenir espais de trobada entre èpoques i artistes. “La cultura és el viatge que ens permet entendre d’on venim, i els museus són els espais que ens permeten endinsar-se en aquest recorregut”.

Però el projecte també és futur perquè permet repensar la relació del museu amb la ciutadania i adaptar la institució als reptes culturals del segle XXI. Així, més enllà  d’un projecte arquitectònic, l’ampliació comportarà també una transformació conceptual. El nou projecte aspira a repensar el cànon, multiplicar els punts de vista i recuperar històries silenciades. Una reflexió curatorial que implica replantejar-se preguntes com qui decideix què s’exposa? Qui construeix el relat? Des de quina mirada? Des de fa temps el museu impulsa aquesta reflexió de la mà dels experts Maria Garganté, Ingrid Guardiola i Albert Mercadé, però també a través de més d’un centenar d’agents culturals que estan contribuint a imaginar el futur museu.

Per tots aquests motius, la presentació del projecte arquitectònic ha estat qualificada d’un “dia històric” que culmina “un procés complex, fins i tot enrevessat”, segons el president del MNAC, Joan Oliveras. Una història que ell mateix ha descrit com una autèntica “poètica de la perseverança”, ja que ha requerit l’acord de totes les institucions que formen part del patronat del museu: la Generalitat de Catalunya —que aportarà el 50% del pressupost—, el Ministeri de Cultura —que n’assumirà el 30%— i l’Ajuntament de Barcelona —que finançarà el 20% restant.

Després d’un concurs internacional que va despertar l’interès de més 65 equips d’arquitectura, el jurat va escollir per unanimitat HArquitectes —despatx amb seu a Sabadell fundat per David Lorente, Josep Ricart, Xavier Ros i Roger Tudó— i Christ & Gantenbein —estudi amb seus a Barcelona i Basilea fundat el 1998 per Emanuel Christ i Christoph Gantenbein, amb projectes com l’ampliació del Museu Nacional Suís de Zuric—. No serà la primera vegada que treballen junts: ambdós estudis també col·laboren en l’ampliació del MACBA, una de les intervencions museístiques més importants dels darrers anys a Barcelona.

“El calendari del museu ja és el calendari de l’ampliació”, ha resumit Pepe Serra, remarcant la importància crucial d’aquesta ampliació per a la història del MNAC. No només per les implicacions arquitectòniques —que obligaran a tancar temporalment la primera planta del museu, probablement el 2027— sinó també pel procés de revisió curatorial que comporta repensar el relat expositiu. De fet, Serra ha advertit que el 2026 serà probablement l’últim any amb una programació d’exposicions convencional abans de l’inici de les obres, amb mostres com la dedicada al Mestre de Cabestany i al monestir de Sant Pere de Rodes, o la dedicada a l’arquitecte Josep Maria Jujol.

Un nou museu per a la tercera vida de Montjuïc

L’ampliació del MNAC s’inscriu en un projecte molt més ampli de transformació de Montjuïc de cara al centenari de l’Exposició Internacional de 1929. La muntanya afronta la seva “tercera vida“, després de la gran transformació urbana de 1929 i dels Jocs Olímpics de 1992, que van revitalitzar bona part de la zona.

En la seva tercera vida, Barcelona vol convertir Montjuïc en una nova centralitat metropolitana, renovant espais emblemàtics, impulsant els barris de l’entorn i millorant la connectivitat amb projectes com l’ampliació de la L2 del metro. En conjunt, les actuacions previstes implicaran una inversió de prop de 2.800 milions d’euros fins al 2035.

En aquesta nova etapa, el batec cultural hi jugarà un paper central: “un nou MNAC per a un nou Montjuïc”, ha resumit l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. Però el MNAC no és l’única peça d’aquest nou entramat cultural, ja que comparteix entorn amb institucions com la Fundació Joan Miró, el Pavelló Mies van der Rohe, CaixaForum Barcelona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Teatre Lliure o el Mercat de les Flors.

La rellevància del projecte és tal que el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha situat l’ampliació del MNAC al nivell d’altres grans projectes estratègics. “Som davant d’un dels grans projectes de país, de la mateixa importància que la Sagrada Família, el Catalunya Media City, la transformació de Fira de Barcelona o l’estació de la Sagrera”, ha remarcat.