El ‘blackface’ a Catalunya

[dropcap letter=”E”]

ncara que sembli mentida, el teatre tenia vetades les actrius als escenaris fins fa quatre dies. Per moltes Antígones i Medees que representessin, a la Grècia clàssica els amfiteatres eren exclusivament masculins. Les dones tenien prohibit sortir a escena, fins i tot al cor. A l’Anglaterra elisabetiana, els papers femenins que escrivien William Shakespeare o Christopher Marlowe també havien de ser interpretats per homes, de manera que quan veies una representació de Romeu i Julieta, Romeu s’enamorava d’un nano vestit de noia, i la terrible Lady Macbeth solia ser un adolescent de barba incipient.

En el cas dels personatges negres, com Otel·lo, el racisme de l’època obligava a pintar la cara de l’actor blanc de torn, un hàbit que als Estats Units va generalitzar-se amb el nom de blackface. Fa només dècades que hi ha actors negres als escenaris, durant l’esclavitud i fins ben entrat el segle XX, les obres de teatre es representaven amb actors blancs fent de negres, personatges malvats o, en tot cas, “fosquets feliços” (happy darkies), i per tant motiu de burla constant. I amb la invenció del cinema, la tendència va saltar a la gran pantalla acríticament i a tota marxa: al clàssic mut El naixement d’una nació (1915), aquella vergonyosa apologia del Ku Klux Klan, la majoria de negres eren blackface, i a El cantant de Jazz (1927), la primera pel·lícula amb el so sincronitzat de la història, l’estrella era un cantant blanc amb la cara enfosquida i els llavis emblanquinats.

La lluita pels drets civils va desterrar el blackface als anys seixanta, però la variant asiàtica, el yellowface, va continuar existint. A Breakfast at Tiffany’s (1961), Mickey Rooney interpretava a Mr. Yunioshi, el veí japonès rondinaire, i a la sèrie Kung Fu –de primers dels setanta– el pequeño saltamontes l’interpretava David Carradine. Dones, negres, asiàtics, tots els casos descrits fins ara estan tallats pel mateix patró: sigui a l’època que sigui, els que ostenten el poder –homes blancs i heterosexuals– decidien representar a la resta de col·lectius segons els seus propis gustos i prejudicis.

Però no cal anar tant lluny: a Catalunya la discriminació i la mofa també han estat la norma històrica, des dels Conguitos fins al “Yo soy aquel negrito, del África tropical”. I als escenaris del país les polèmiques arriben fins a l’actualitat. Fa tot just setmanes, s’encenia un debat al Teatre Lliure arran de la decisió del director d’Àngels a Amèrica, David Selvas, d’escollir un actor blanc per representar un dels pocs papers específicament racialitzats que existeixen. Aquí l’intèrpret no duia la cara embetumada –sí que la duia Julio Manrique al 2666 d’Àlex Rigola, ara fa 10 anys– però el col·lectiu d’actors i actrius negres de Barcelona va publicar un vídeo denunciant la discriminació.

Però el blackface més vergonyós del país no passa als teatres, sinó als carrers i les places d’aquells pobles que, per aquestes dates, encara es decanten per fitxar tres actors blancs a les cavalcades dels reis. En ple segle XXI encara tenim una pila de municipis –entre els més poblats hi ha Reus i Girona– que escullen algú blanc i el pinten de negre per representar al rei Baltasar, en un costum racista que podia tenir sentit fa cinquanta anys però no ara, que hi ha veïns negres a tots els municipis del país. Amb la campanya #BaltasarDeVeritat, el col·lectiu Casa Nostra, Casa Vostra –impulsor de la manifestació més gran d’Europa en favor dels refugiats– demana que acabem d’una vegada amb el maquillatge i que els que interpretin els papers de rei Baltasar i els seus patges siguin catalans negres, petits i grans.