El fil invisible del mecenatge

El mecenatge és sovint silenciós —no crea grans titulars—, però constitueix una de les pedres angulars de l’ecosistema cultural, científic i social català. La història recent de Catalunya no s’entendria sense la força del mecenatge. Des de Vila Casas fins a La Marató de TV3. El mecenatge té moltes cares i, per sort, tot i el maltractament constant de l’administració, gaudeix d’una capacitat de resiliència digna d’estudi.

Durant la Setmana del Mecenatge, el The New Barcelona Post ha desplegat una mirada coral sobre les moltes cares d’aquest compromís, que és alhora un motor i el ciment de la història de la nostra ciutat i del conjunt del país. Els diferents articles publicats han servit per radiografiar l’estat del mecenatge, entendre’n l’evolució històrica i analitzar-ne els reptes actuals, amb la participació de veus representatives de la cultura, la recerca, l’empresa i el tercer sector.

En una de les peces centrals de la sèrie d’aquesta setmana, la directora de TheNBP, Elena Busquets, descriu el mecenatge com un “pont invisible” entre l’empresa i la cultura, entre la ciència i la societat. El seu article subratlla que, tot i que tradicionalment el mecenatge ha estat discret, les fundacions catalanes han teixit una xarxa amb un impacte real que cal conrear i adaptar als nous temps. Catalunya és hereva de grans mecenes d’altres èpoques, figures que van ajudar a bastir institucions culturals i científiques que encara avui defineixen el país. Però, en un context contemporani, la lògica del mecenatge s’ha fet més estratègica i professional: no n’hi ha prou amb aportar recursos, cal connectar-los amb projectes sostenibles i amb vocació de transcendència.

El debat sobre el marc legal és una altra de les peces clau de la setmana. Sergi Miquel, en el seu article, aporta una mirada lúcida al laberint normatiu que envolta el mecenatge i mostra com les lleis actuals són fruit d’un procés lent, d’avenços parcials i de voluntats que sovint topen amb una excessiva burocràcia. Les polítiques públiques, recorda, no només haurien de facilitar les donacions, sinó també reconèixer-ne el valor cívic i cultural. Aquesta és una reivindicació que comparteixen molts dels testimonis recollits durant la Setmana del Mecenatge.

Entre ells, destaca la veu de Gabriel de Mariscal, director general de Llet Nostra, que defensa que “el mecenatge no és una despesa, sinó una responsabilitat”. El seu projecte mostra com una empresa pot actuar com a agent cultural i social sense perdre la seva essència productiva. En el mateix esperit, diverses entitats del tercer sector reclamen aliances que vagin més enllà del patrocini puntual, apostant per relacions de confiança i de llarg recorregut amb el teixit empresarial. Jèssica Celda Rescalvo, de la Taula del Tercer Sector, ho expressa amb claredat: “El mecenatge és també una manera de cohesionar la societat, de donar sentit i veu a allò que sovint queda fora del focus.”

En el terreny científic, n’és un bon exemple l’article de Glòria Oliver, que recorda que, per a molts investigadors, el suport filantròpic és un complement imprescindible davant la limitació de recursos públics. I Lluís Bernabé, des de la Fundació La Marató, subratlla com la implicació ciutadana pot convertir la solidaritat en recerca de primer nivell: fins i tot la contribució més petita pot generar un impacte enorme.

La directora de la Fundació Catalunya Cultura, l’amiga Maite Esteve, tanca el cercle amb una reflexió sobre el talent i la necessitat d’una legislació pròpia que doni estabilitat i visibilitat al sector cultural. “Quan el talent no troba recursos, marxa o desapareix”, adverteix. Les seves paraules resumeixen l’esperit de tota la setmana: el mecenatge no pot ser vist com un gest puntual ni com una estratègia de màrqueting, sinó com un compromís estructural amb la cultura, la recerca i la cohesió social.

La Setmana del Mecenatge de The New Barcelona Post ha deixat, en definitiva, una idea clara: el futur del mecenatge a Catalunya passa per reforçar la col·laboració entre sectors, repensar els incentius i construir una cultura del mecenatge més madura, més transparent i més compartida.

En temps incerts, en què la cultura i la ciència sovint depenen de l’enginy per sobreviure, el mecenatge es presenta com una forma contemporània i madura de responsabilitat col·lectiva.