El moment somniat

Ho espera des de principis d’estiu, i no sabia que ho esperava. Avui, avui és el dia, el dia atrafegat, el dia de nervis, el dia de dir la frase aquella (una frase d’àvia): “Que se t’han enganxat els llençols?”. Avui sí que han d’esmorzar, no, no pot ser que marxin amb la panxa buida. Alguna cosa, un suc, mig got de llet, no poden dir que no els entra res, perquè han de fer servir el cervell, i el cervell, ja se sap, necessita sucre (ho diuen els nutricionistes, no s’ho inventa).

Avui és el dia que dirà “Va, va!” i avui és el dia que es posarà la samarreta i els texans de firma —una cosa informal, però arreglada— perquè les vacances ja s’han acabat. “Va, va!”, diu. Repassa les motxilles de l’un i de l’altra. “Claus de casa? Esmorzar? El Chromebook està carregat? Què? No? És que no m’ho puc creure, seràs la única, la única que no el té carregat, explica-li a la tutora que… No em facis aquests morros a sobre que te n’has descuidat, t’ho vaig dir ahir a la nit! De la única cosa que te’n recordes és de pentinar-te! Què fas, tu? Ara no et canvies de samarreta! No senyor!”.

Surten de casa, baixen al pàrquing per l’ascensor. Tots dos, el fill i la filla, es barallen per veure qui anirà a davant. Al final, emprenyada, els fa seure a tots dos al darrere. Obre la porta automàtica amb la clau i s’uneix al trànsit de la ciutat. Ara, ara ho farà, quan arribi, de seguida. De seguida sentirà les botzines impacients, algun crit, algun insult, de seguida veurà alguna cara de “sembla mentida”. De seguida l’urbà se li acostarà per dir-li que vagi de pressa i ella li somriurà. De seguida, de seguida ho farà. De seguida, finalment, avui podrà, com tots els altres, aparcar el tot terreny en doble fila a la porta del col·legi.