Elogi de la bodega d’en Rafel

[dropcap letter=”E”]

ls bars memorables solen passar desapercebuts. La Bodega d’en Rafel, un dels monuments de Sant Antoni, a priori no compleix cap dels atributs que el consagrarien com a temple gastronòmic. No hi ha mobles de disseny, ni una parròquia selecta, ni uns fogons multiestrellats. Per no tenir, no tenen ni terrassa: «Vaig comprar les taules i les cadires, però com que l’Ajuntament em posava pegues les guardo al magatzem», m’explicava en Rafel Jordana, patum del barri i amo del tros.

Des del carrer Manso només veus una porta de vidre atapeïda de propagandes de tota mena, i un cop a dins, els ulls se’n va cap a la barra, llarga com un dia sense pa i amb tot de parroquians aparcats, abeurant-se. Només si ens obrim pas entre la gentada començarem a veure les taules de marbre i els mosaics horrorosos, com de pati andalús, que enrajolen el local. Ja ho dèiem d’entrada: aquí, de glamur, ben poc.

Però hi ha un intangible, a La Bodega d’en Rafel, un esmunyedís no sé què que transforma aquest naufragi estètic en una dels caus més estimats de Barcelona. Potser és pel tiberi, amb aquell pernil sorprenent, olímpic, que ningú sap com pot ser tan barat. O potser és la fauna, de jubilats al matí i de jovent a la vesprada, Erasmus, autònoms i estudiants vinguts de comarques. O potser el secret és la gent que hi treballa, indígenes com el Michael, durant anys el cambrer estrella –o almenys el nostre preferit–, un rockabilly autèntic que quan hi havia massa gent s’atabalava i et podia arribar a prendre nota fins a tres vegades. Va morir fa uns mesos, però abans va poder viatjar a Memphis i fer la ruta de l’Elvis: en tornar l’explicava a tothom amb pèls i senyals.

«Tu ja pots tenir el millor mercat del món al costat, o servir el millor menjar, que si no ets empàtic i no estimes la clientela, la gent no tornarà». I té tota la raó: per les cues que s’hi fan, en Rafel deu tenir el cor molt gran.

O qui sap, potser el gran secret de la Bodega d’en Rafel és, senzillament, en Rafel Jordana mateix. Diu que no s’hi hagués vist mai, de bàrman. Fill d’Astell, a la Vall Fosca, va baixar a estudiar a Barcelona i de seguida va trobar feina al món de les motos i la publicitat. «Fins que el pare de la Maria, la meva dona, que duia el local, es va posar malalt i es va morir. Vaig deixar les motos i vaig venir cap aquí». Ja fa més de quatre dècades que és al capdavant de la bodega, que primer es deia «Terra Alta» i després va batejar amb el seu nom. D’aquesta manera, el naixement (oficiós) de La Bodega d’en Rafel aniria lligat al despertar del barri, quinze anys abans de la hipsterlàndia actual.

Sigui com sigui, en Rafel, callat i prudent, sap fidelitzar la clientela més que cap targeta promocional. Diu que és herència familiar, un do après dels pares, uns pilars del Pallars: «Ells em van ensenyar a ser empàtics amb la gent. Per la casa pairal d’Astell hi ha passat tothom, i la mare ha cuinat per a Josep Pla, per a molts polítics, i també pels germans Roca». Aquest sentit de l’hospitalitat, cada vegada més estrany en aquesta època de balanços i comptes de resultats, podria ser una altra explicació de l’intangible rafelià. Al cap i a la fi, «que la botiga la fa el botiguer» és una de les màximes de la casa. «Tu ja pots tenir el millor mercat del món al costat, o servir el millor menjar, que si no ets empàtic i no estimes la clientela, la gent no tornarà». I té tota la raó: per les cues que s’hi fan, en Rafel deu tenir el cor molt gran.