Els barris de Barcelona aixequen el teló

Allà on és ara el barri del Camp de l’Arpa, l’any 1877 es constituïa el Foment Martinenc, un centre obrer i amb esperit d’avenç ideològic impulsat per joves de Sant Martí de Provençals. En els documents fundacionals es diu que la seva finalitat és la de col·laborar en la instrucció i, certament, l’activitat pedagògica del Foment va posar el seu gra d’arena en la tradició de l’escola catalana. En paral·lel, l’excursionisme, una penya d’escacs, la penya blaugrana -de les més antigues de Catalunya-, la dansa i el joc del billar han amenitzat i encara avui ho fan les tardes de molts veïns. També un grup de teatre que ha donat vida a l’escenari als personatges d’obres de Guimerà, Ignasi Iglesias, Serafí Pitarra i dels principals dramaturgs catalans i espanyols.

Aquests dies, el grup de teatre Abraxas, del Foment Martinenc, representa els Pastorets, i ja són 45 Nadals que fa que els fan. El Ricard Sentís és un dels actors. Explica que, durant l’any, participen en els diferents grups de teatre de l’entitat, organitzats per edats, una vintena de persones, sobretot sèniors, però la funció dels Pastorets aplega una cinquantena d’exmembres del grup que ho van deixar o que potser ja no viuen al barri, i s’hi afegeixen familiars i fills d’actors, parents o gent de l’entitat que forma part d’altres seccions del Foment. Tots ells, els dies 3 i 4 de gener, a les sis de la tarda, tornaran a actuar davant del públic, consolidant una tradició que en la vida de moltes persones afegeix sentit a les festes, per la retrobada familiar i social que significa i perquè interpretar un personatge dalt d’un escenari contribueix a adquirir destresa en l’oralitat, la comunicació no verbal, alhora que socialitza, fa sentir-se part d’un grup.

“Jo vaig començar a fer teatre a primer o segon d’ESO, i en vaig fer més o menys cada any. Estudiava a les Vedrunes i sempre fèiem alguna obra de teatre. Amb 13 o 14 anys vaig fer els Pastorets i amb altres cinc participants vam dir que ho havíem passat molt bé i vam buscar on els podríem continuar fent. I un d’ells coneixia el Foment. Vaig començar al grup juvenil i després vaig passar al sènior. He fet d’actor i he dirigit. Ara soc ajudant de director dels Pastorets. Però quan cal faig de tècnic de llums i altres dies actuo, o em poso a la taula de so”, diu el Ricard. I afegeix que no tenen director fix, “qualsevol dels membres del grup pot presentar un projecte i dirigir i, si a la resta li sembla bé, ho tirem endavant”.

Així s’organitzen i van preparant obres que representaran durant l’any la majoria dels grups de teatre d’aficionats. Els seus membres assagen cada setmana en el local d’una entitat social, cultural, parroquial, veïnal, o un centre cívic o casal de barri. A Catalunya hi ha prop de 345 grups de teatre amateur que formen part de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. Molts d’ells s’agrupen en coordinadores establertes per tot el territori. A Barcelona, hi ha vint-i-vuit grups coordinats, “que vol dir que comparteixen obres i col·laboren més estretament entre ells, amb activitats conjuntes”, segons explica qui està al capdavant de la Coordinadora de Barcelona de Grups de Teatre Amateurs de Catalunya, Carles Cuní.

La contribució d’aquests grups de teatre al teixit cultural i social del país s’ha vist reconeguda amb les diverses Creus de Sant Jordi i Medalles d’Honor que molts d’ells han anat rebent al llarg dels anys. No obstant això, Cuní troba a faltar a la societat “admiració per aquest treball que mou tantíssima gent i que ho prepara tot sense recursos. Amb les seves pròpies eines, fan obres a cost zero. I de teatre d’aficionat n’hi ha de molt bo”. 

Carles Cuní: “Amb les seves pròpies eines, fan obres a cost zero. I de teatre d’aficionat n’hi ha de molt bo”

L’homenatge de La Cubana

Doncs bé, la companyia La Cubana amb l’obra ‘L’amor venia amb taxi’ de Rafael Anglada ha volgut retre aquest homenatge, reconeixement i admiració d’allò que va posar la llavor en molts dels seus actors i actrius: el gust pel teatre.

L’any 1959 s’estrenava al mateix teatre Romea de Barcelona L’amor venia amb taxi. Aquests dies, i fins al 15 de febrer, els actors de la companyia La Cubana tornen a escena aquesta recreació per a posar en relleu el teatre d’aficionats.

Fan un record d’agraïment, també, als ateneus, societats recreatives, centres parroquials i associacions de veïns on tants actors i actrius van començar a pujar a escena aquells primers papers assajats durant l’any. “El teatre d’aficionats -diuen- és una tradició artesanal que no s’hauria de deixar morir”. I -precisen- “parlem de teatre d’aficionats i no amateur perquè de vegades la paraula amateur s’ha utilitzat malament per diferenciar aquesta activitat del que és professional, quan cobrar o no cobrar per una feina no té res a veure amb la professionalitat, sinó amb la seriositat i la responsabilitat que hi poses quan fas una cosa”.

Taules des de la infància

L’Ariadna Clapés és una de les actrius de L’amor venia amb taxi, al Teatre Romea. Explica que quan era bebè ja va participar en el teatre del Centre Parroquial Sant Vicenç de Sabadell fent de nen Jesús als Pastorets. A vuit anys va fer d’arbre a la Blancaneu del teatre que assajava com a activitat extraescolar. Després va ser membre de les òperes infantils del cor del Teatre La Faràndula. “Em vaig aferrar al teatre, al cant, a tot aquest món d’arts escèniques per a gestionar millor les emocions, i crec que molta gent ho ha fet per fer això”, diu.

Reconeix que ha tingut “la sort de créixer en una família on l’art estava molt present. El meu pare i la meva mare es varen conèixer a l’esbart Sabadell dansaire i han ballat sempre allà. Jo ja era a la panxa de la meva mare mentre ella ballava. Els meus avis paterns es van conèixer fent els Pastorets de la Faràndula i al cap d’uns anys també els he fet. Els meus pares van decidir que la meva germana petita fes de nen petit a la Faràndula  i jo als Pastorets de Sant Vicenç”. De fet, el seu besavi va ser un dels fundadors de La Faràndula i l’avi va ser un dels escenògrafs i directors dels Pastorets de la Faràndula i l’àvia havia fet de Sant Miquel i de Verge Maria, a moltíssimes obres.

“A Sabadell hi ha moltíssim teatre i es crea molta comunitat. Jo, a més, havia arribat a fer seixanta funcions d’un mateix musical, i això m’ha donat un aprenentatge enorme per després passar al món professional”, afirma Clapés. Ella creu que encara anirà a més l’afició al teatre, perquè “les tecnologies i les xarxes socials fan la sensació que estem connectats, però en realitat no, i la gent necessita fer comunitat de veritat. I a L’amor venia amb taxi es parla de tot això, que cadascú té el seu paper en aquesta comunitat”.

Ariadna Clapés: “Jo ja era a la panxa de la meva mare mentre ella ballava”

El seu company a escena en aquesta obra de La Cubana, Rubèn Montañá, també valora tot el pòsit que el teatre d’aficionat li ha deixat. En aquest cas, a Badalona. A onze anys es va apuntar al Círcol de Badalona, en aquell moment Círcol Catòlic, primer per fer tallers de teatre per a nens i després ja va fer vincle amb la companyia estable. Els Pastorets era la funció fixa cada any, durant la infància i l’adolescència, i feien un parell o tres d’obres més. “Ara ja no actuo, però encara hi estic vinculat i el 2021 vaig fer Els Pastorets per darrer cop. Fins que vaig entrar a l’Institut del Teatre per professionalitzar-me, ho combinava tot”, explica. “I dins d’una entitat com aquesta no és només el teatre, hi havia un esbart, el bàsquet, i les activitats acaben sent part del teixit cultural de la ciutat, perquè et demanen que aportis, per exemple, recreacions històriques. Els ajuntaments tiren molt dels aficionats de la ciutat, per a molts actes durant l’any”, diu.

A més de fer xarxa social, “també aprens molt realment, perquè fas cursos amb professors que són molt professionals. Nosaltres ens ho preníem molt seriosament, aprenies molt, i fèiem muntatges amb molt de rigor. Quan t’hi dediques professionalment, veus el valor que té tot això, la gran quantitat de textos clàssics que has defensat en l’escenari, i tu ja tens aquella experiència prèvia que és molt valuosa”. De fet, és un guany personal que, tal com exposa el Rubèn, també es nota a l’escola. “A classe, quan havies de fer una exposició oral, llegint en veu alta, hi havia molta diferència entre qui havia fet teatre i qui no”.

Ell reconeix que una mica s’hi va apuntar perquè era tímid. Sent que “el teatre és vida i amb ell fas un creixement personal. Estàs recreant altres personalitats, situacions que no vius, però que les escenifiques i enfrontar-te a un públic, tenir la humilitat d’equivocar-te crec que és alguna cosa important. Aquest patiment davant del públic, no saber què passarà, et dona la llibertat de relativitzar-ho tot. A escena no penses a aparentar res, sinó en fer el millor en aquell moment, i això és una cosa molt terapèutica. Quan fas teatre, desapareix la teva vida i el teu futur, el públic en aquell moment et fa aterrar i tens sensació que el temps va més a poc a poc. Suposo que per això enganxa tant el teatre, sigui professionalment o no. Quan ho has provat i passes un temps sense fer-ho i tornes, tens la sensació que no ja pots viure sense el teatre, per l’adrenalina pels minuts exposats i alhora molt ben acompanyat”. Fins i tot considera que en l’àmbit pedagògic estaria molt bé implantar el teatre a les escoles. “Genera empatia de grup i demana molta dedicació, creant il·lusió amb molts àmbits artístics diferents, et fa treure coses teves, i no només beneficia a qui surt a escena, sinó a tothom qui participa d’un projecte així”. Ell, que a més de ser actor, escriu literatura per a infants i joves, també ha donat classes de teatre a adolescents. “Moltes vegades, els alumnes més despenjats o desmotivats a l’aula, mostren en el teatre una maduresa vital que fa que estiguin més presents que altres. Això els passa perquè es troben ficats en una activitat que els està abduint”. 

Rubèn Montañá: “A escena no penses a aparentar res, sinó en fer el millor en aquell moment, i això és una cosa molt terapèutica”

També l’actriu Alicia Puertas ho ha viscut, en les classes que fa una trentena d’anys que dona a escoles i instituts. “El teatre fomenta la perseverança i la constància que és molt important, i et concentres en un objectiu comú, concreció en una representació final, dediques molt de temps a una mateixa peça. A través d’un treball repetitiu i constant s’assoleix un treball conjunt”. Ha pogut veure que “alumnes amb un recorregut molt dolent i fins i tot absentistes, l’assignatura de teatre no se la perdien, i s’havia vist un canvi en ells que reverteix en les altres assignatures, perquè hi havia implícit aquest treball de perseverança”. Puertas va començar al Casal familiar recreatiu de Manresa i actualment imparteix classes a l’Institut del Teatre.

Casals i ateneus per tota la ciutat

Els Lluïsos d’Horta, els Lluïsos de Gràcia, l’Ateneu Popular La Flor de Maig del Poblenou… cada barri ha sabut concretar les seves propostes de teatre per als veïns de prop i de lluny. En el Centre Cultural Els Catalanistes de Sant Andreu es fa teatre des de l’any 1866. Pel seu escenari hi van passar el cantant d’òpera Joan Gual i l’actriu Rosa Maria Sardà. Des de l’entitat, expliquen que actualment hi fan teatre unes vint-i-cinc persones que fan unes cinc o sis obres a l’any, en les quals poden sortir a escena de dues a dotze persones.

“Els petits grups de teatre són un espai de trobada en el qual, al cap d’uns dies es crea una complicitat. Tens la sensació d’estar amb amics o si més no, compartint l’experiència d’aquest art en un espai de confiança”. Són paraules de l’actriu Mercè Rovira, que després de llicenciar-se en art dramàtic a l’Institut del Teatre, s’ha format per aprofitar els recursos del teatre per ajudar gent amb necessitats especials.

Al Casal de Gent Gran Bascònia també fan teatre. “Aquest any són una dotzena. Vam començar fa trenta-set anys primer fent teatre-ràdio. Cadascú assajava el seu personatge i ho fèiem davant del públic, però asseguts. Ara ho fem en un local del casal”, explica la presidenta del Casal, Núria Sulé Solé. Dos cops per setmana, s’assaja i fan una o dues obres a l’any. Ara tenen entre mans els assajos d’El Plat de Crema, d’Àngel Guimerà.

Monòlegs a escena

L’actor Andreu Casanova, que fins a l’1 de març actua al Teatre Goya amb el seu monòleg Tinder Sorpresa, també ha voltat des dels seus inicis per escenaris de diferents barris, alguns dels quals ja no hi són. Va començar en una companyia amateur a l’Eixample i aviat es va adonar que la improvisació li agradava molt. “Em vaig aficionar molt a veure impro. Em movia coses que jo sentia que anaven més enllà de l’entreteniment, i jo volia fer-ho. En una funció, has sigut policia, xofer de limusines, has pogut volar, crees històries des de zero, del no-res, i això és màgic”, comenta. I la premissa més forta i bàsica de la impro -afegeix- és que no hi ha error, dona llibertat absoluta”, afirma. La fórmula dels micros oberts que conviden monologuistes a experimentar davant de públic i tots els petits teatres de barri escampats per Barcelona són un camí a la socialització i a compartir bones estones amb energia ben real i humana, que ens planta, de cop, al present. 

I és a tot això a allò que La Cubana aplaudeix amb el seu espectacle L’amor venia amb taxi. Fins al 15 de febrer, al Teatre Romea.