“Capítol primer: Ell adorava la ciutat de Nova York. La idolatrava fora de tota proporció”. Així arrenca Manhattan, una de les millors pel·lícules de Woody Allen i una de les moltes que, al llarg de més de mig segle de carrera, aquest cineasta ha dedicat a Nova York, la seva ciutat.
Nova York és una ciutat rotundament cinematogràfica perquè al llarg dels anys ha estat escenari de dotzenes de pel·lícules i sèries memorables. Sobretot, l’illa de Manhattan. Suposo que per això, quan passeges pels seus carrers i avingudes, et sents com si fossis dins d’una pel·lícula. De fet, acabes reproduint escenes que has vist mil vegades a la pantalla: qui no ha fet el badoc a l’aparador de Tiffany & Co. sense treure’s les ulleres de sol? I segur que més d’un amant del cinema de Woody Allen s’ha tornat boig buscant el banc on ell i Diane Keaton s’asseuen per veure com es fa de dia, mentre contemplen el pont de Queensboro. Dic que s’ha tornat boig perquè, el banc és impossible de trobar, només existia a la pel·lícula. Tot i això, a l’East River n’hi ha uns quants de ben reals que també conviden a asseure-s’hi i deixar passar el temps.
Fa uns dies pensava en això de les ciutats i el cinema assegut, precisament, en un banc situat a l’interior d’illa que acaba d’inaugurar-se a la plaça de la Sagrada Família. S’hi accedeix per on abans hi havia el cinema Niza i ara un Mercadona. És una zona sorprenentment tranquil·la i agradable guanyada pel gaudi dels ciutadans.
Interior d’illa que acaba d’inaugurar-se a la plaça de la Sagrada Família.
Els interiors d’illa són una mena de finestra indiscreta perquè hi podem espiar la vida del veïnat. Tant les persones com els edificis tenim una façana principal que és la que ens agrada mostrar al món. Mirem que estigui neta, endreçada, que hi hagi algun element decoratiu que la faci més atractiva i, sobretot, que amagui tot allò que considerem privat o vergonyós. De vegades, la façana és una projecció o una continuïtat de l’interior, pràcticament transparent. D’altres, una cuirassa que ens protegeix les debilitats o una màscara que enganya. És tot façana, diem d’algú que sembla una cosa i, en el fons, n’és una altra.
Els interiors d’illa són molt més sincers que les façanes principals dels edificis. Especialment quan s’acaben d’obrir al públic, aquests espais mostren els barcelonins tal com són de portes endins. Balcons plens de trastos, bicicletes empolsinades, plantes de maria, roba estesa al sol… Un veí que fuma amb samarreta imperi i calçotets i tira la cendra al pati del veí de sota que no se n’assabenta perquè fa peses i flexions com si no hi hagués demà. L’altra que fa xoriço en una petita barbacoa i no ha calculat que el fum empudegarà els llençols estesos al balcó de dalt. I aquella parella? Ja podia haver tancat les finestres i les cortines abans de lliurar-se a la passió desenfrenada. Quins gemecs, mare meva!
Els interiors d’illa són molt més sincers que les façanes principals dels edificis. Especialment quan s’acaben d’obrir al públic, mostren els barcelonins tal com són de portes endins
Crec que Woody Allen podia rodar una magnífica pel·lícula a Barcelona titulada Interiors d’illa. Llàstima que ja no es podia estrenar al Niza, ni al Novedades ni a l’Urgell on, per cert, recentment també s’ha obert interiors d’illa.