Enamora’t del problema, no de la solució

Existeix una inèrcia en el món de la gestió que ens empeny cap a la resolució immediata. Premiem la resposta ràpida i el pedaç que sembla tancar un debat en cinc minuts. És una reacció comprensible: la incertesa genera una incomoditat que només sembla alleujar-se amb una decisió. Tanmateix, sovint ens llancem a executar solucions abans d’haver entès realment què estem intentant resoldre, i és aquí on resideix el veritable risc.

Aquesta reflexió és el driver que guia la meva manera d’entendre l’entorn i de prendre decisions. Connecta amb una màxima de Uri Levine, cofundador de Waze, que he adoptat com a principi fonamental: “Love the problem, not the solution”. No és un eslògan, és una qüestió de perspectiva. Quan ens enamorem d’una solució, ja sigui una tecnologia, un canvi de model o qualsevol altra cosa, ens tornem rígids i perdem la capacitat d’escoltar els senyals de l’entorn. En canvi, posar el focus en el problema atorga una cosa molt més valuosa: la resiliència per pivotar quan les circumstàncies canvien.

Aquesta capacitat de resistència davant la sortida fàcil és avui més rellevant que mai a causa de la intel·ligència artificial. Vivim en l’era de la resposta instantània. La IA pot donar-nos solucions optimitzades en mil·lisegons, però continua sent incapaç de fer-nos les preguntes que realment necessitem. És un accelerador d’execucions, però no un detector de propòsits. Pot optimitzar una ruta, però no ens dirà si aquest és el destí cap al qual hauríem de dirigir-nos. En aquest context, enamorar-se del problema és reivindicar el nostre propi criteri; és la capacitat de silenciar la maquinària per preguntar-nos si som davant del repte adequat.

“Aquest equilibri entre el seny de l’anàlisi i la rauxa de l’impuls és el que ens converteix en un pol d’innovació”

El valor diferencial avui no resideix a competir en velocitat amb l’algoritme, sinó en la capacitat de formular la pregunta que ningú no ha fet encara. Una pregunta ben plantejada ja conté la meitat de la resposta. No es tracta de qüestionar per incomodar, sinó d’exercir una curiositat que assenyali allò que solem ometre per inèrcia. Saber interrogar la realitat és l’eina més sofisticada per evitar que els errors invisibles esdevinguin sistèmics.

Aquesta mentalitat de reinvenció és, a més, una senya d’identitat molt barcelonina. Si alguna cosa defineix la nostra ciutat és la seva capacitat històrica per no conformar-se amb allò heretat. Barcelona és un ecosistema que ha sabut “enamorar-se dels seus problemes” per transformar-los en actius de futur. Un exemple clar és la transformació del 22@ al Poblenou: el repte no era simplement construir oficines, sinó preguntar-se com integrar la tecnologia en un teixit industrial històric per crear un nou model de barri. Aquest equilibri entre el seny de l’anàlisi i la rauxa de l’impuls és el que ens converteix en un pol d’innovació. Aquí existeix una cultura compartida d’analitzar els reptes des de diferents angles abans d’abraçar els projectes, cercant sortides que siguin sòlides i duradores.

Al final, el que fa avançar una organització és l’obertura constant a deixar-se sorprendre per la complexitat dels reptes. Només quan deixem de buscar la sortida ràpida i entenem el desafiament en tota la seva dimensió, recolzant-nos en la tecnologia però sense delegar-hi el nostre judici, apareixen les solucions que realment transformen la nostra manera d’entendre el món. La qualitat de les nostres respostes sempre estarà limitada per la profunditat de les nostres preguntes, i és precisament en aquesta recerca on tenim avui la nostra major oportunitat d’aportar valor.