Enfocant Barcelona

Agost a Barcelona. La ciutat baixa el ritme, es despulla dels compromisos, es relaxa. No hi ha horaris rígids. Barcelona s’afluixa els cordons, es treu les sabates i es tomba al sol i a l’ombra, es permet sentir, descansar, gaudir. Es mira a si mateixa, s’observa els seus carrers sentits, caminats i viscuts, es prepara per a una espècie de viatge interior. Barcelona a l’agost ens permet enxampar-la desprevinguda, i mostrar la seva autèntica essència, aquella que durant l’any queda amagada pel soroll, les presses, les rutines, els horaris, les exigències i l’ordre. És un tancat per vacances que ens convida a sentir la brisa de l’aire, mirar el cel i caminar pel seu món interior.

Acabo d’arribar d’un retir de Focusing, una tècnica psicoterapèutica que va iniciar el filòsof nord-americà Eugene Gendlin a Chicago als anys 50, i es basa en l’escolta activa del teu propi cos, una invitació a bussejar dins de tu per a conèixer-te i conèixer-nos millor. Un viatge a i cap a un mateix que té sis passos que, d’una forma orgànica, van succeint quan aprens i practiques aquesta disciplina. Sempre es fa amb una parella que serà la teva guia acompanyant en aquest viatge interior.

Tot comença amb una presa de consciència del teu cos, de la teva respiració i del silenci. Des d’aquesta comoditat i consciència vas entrant dins del teu interior, d’allò que habita darrere de la pell. Aquest pas és el de “buidar” i observar el que t’està passant, no tapar-ho, no invisibilitzar-ho. Des d’aquí i sense pressa, sense forçar, sense deduir, deixant que el cos parli, es manifesti, es mostri. És probable que sentis alguna cosa que es mou, un formigueig, una punxadeta, un subtil moviment; aquest segon pas és la “sensació sentida”.

Si això passa, ens convé posar-li un nom; quin tipus de sensació és, què ens provoca. És una mica complex resumir-ho, en una paraula, però ens ajudarà per a seguir el viatge. Per exemple, podem sentir un formigueig, frescor, pressió, dolor… Aquest pas és és conegut com a “agafador”, ja que li hem posat un nom a la sensació. Seguim aquesta introspecció, i des d’aquest silenci, contrastem si això que se’ns mou dins, i la sensació que ens apareix, té sentit que sigui així. Si aquesta és la millor manera d’entendre-ho i ens fem una pregunta interior de validació. Estem ja en la quarta fase que és la de “ressonant”. Des d’aquí ens preguntem què està passant a la nostra vida que s’assembli a aquesta sensació, a aquesta paraula que ens sortia en l’escolta.

Amb temps i sense esperar res, ens quedem una estona, i deixem una pregunta oberta a tot allò que està passant perquè ens ajudi a entendre el que hi ha darrere d’això. No sempre ens apareix una resposta, però reconèixer el que passa i deixar-li espai és el treball que ens ocupa. Aquest penúltim pas es diu “preguntant”. I el més potent que ens queda al final del viatge, és quan d’una forma clara, surt una frase, o paraula-mantra, i és com si el cos ens estigués parlant. “Rebent” és l’última parada d’aquest viatge; que ens permetrà tornar aquí, a aquesta sensació, a aquesta ferida, a aquest problema quan vulguem, perquè ja l’hem identificat, saludat i visibilitzat.

Ara, Barcelona ens demana que la buidem dels seus sorolls exteriors, que la sentim, que ens digui què li passa, que ho comparem i ressonem amb allò que passa a la ciutat, que preguntem què podem fer per ella i que estiguem atents i siguem valents per escoltar la resposta i donar-li espai a les seves necessitats. Barcelona necessita ser enfocada i respirada des d’aquest silenci interior perquè és un cos que ens està parlant. És un tros de dona que es mostra al món amb les seves millors gal·les, i ara, aquests dies, ens demana silenci i que entrem en la seva ferida per a poder-la transcendir una mica més.