Enric Chalaux: Sense sortir d’aquella altra dimensió

“Visc en dues dimensions, una més terrenal i una altra, que per a mi és imprescindible, en la qual em passo el dia pensant en cançons, escrivint, component, tocant, gravant o construint sintetitzadors modulars i pedals de guitarra”. Assegut a la terrassa, sentint com des de dins del Bar emergeixen els sintetitzadors còsmics i la spoken word de les Zodiac series de Mort Garson, Enric Chalaux degusta un vermut Iris i s’embolica un cigarret. “Els meus amics són els que em solen baixar a la terra perquè, si fos per mi, estaria tota l’estona en aquesta altra dimensió”, riu.

Quan va entrar a l’escena musical barcelonina, integrant-se en la banda Stay, el músic ja tenia un rodatge si més no insòlit. “Jo tocava el sitar, que havia après amb el Jesús de Sidonie i amb un guru indi establert a Barcelona, i altres instruments com el saz turc, percussions africanes o el theremin”. Aquell bagatge va portar Stay a virar cap a un so més centrat en la psicodèlia dels 60: una mica menys rocanroler i molt més permeable a patrimonis sonors no occidentals. “A totes aquelles músiques d’allà fora”.

Sons que habiten en aquesta altra dimensió de l’Enric, ànima viatgera que va exultar aquell dia en Honolulu, “quan vaig aterrar després de passar un mes a Los Angeles, on m’havien robat la maleta i, de sobte, em vaig estirar a l’herba i em vaig deixar arrossegar pels sons, la brisa, el rumor de les guitarres hawaianes, i aquella experiència em va reconfigurar com a persona”.

O aquell altre dia, al Rif del Marroc, buscant la Joujouka de Brian Jones, “tocant amb gent d’allà i sumint-me en un estratosfèric estat d’elevació”, rememora el músic i compositor, que confessa que, encara que el directe li agrada, el seu hàbitat natural és l’estudi de gravació “on puc experimentar i desenvolupar el so. On, a vegades, del que descartes d’una cançó en neixen dues”.

De vampirs i amors psicodèlics

Després del seu pas per Stay, que recentment han complert les seves dues dècades de carrera, Enric Chalaux va fundar Aleppo Pine, un projecte centrat en el folk àcid amb els quals va gravar dos àlbums exquisits, “encara que el segon només va veure la llum en format digital, perquè quan vàrem acabar d’enregistrar-lo, el grup es va dissoldre”.

La següent aventura va ser la de Magma Malone, amb els quals va gravar l’EP Le ciel interdit i el single Les vampires bronzées —del qual es mostra especialment orgullós—, i amb la qual va arribar a cansar-se “d’una Barcelona on has de pagar per tocar als locals en comptes d’actuar i cobrar”, per la qual cosa es va traslladar a Lió. Allà va refundar la banda i es va dedicar a tocar i organitzar esdeveniments, “fins que va arribar la pandèmia i tot allò es va acabar, però alhora em va donar temps a muntar-me un estudi a casa”.

Un cop instal·lat entre instruments i amplificadors, alimentant la seva altra dimensió, l’artista va començar a treballar en el seu següent projecte, Vampirámide, nom que delata el seu amor per l’escriptor i dramaturg Théophile Gautier, autor de La morte amoureuse.

Per avatars de la vida, el parroquià va haver de deixar Lió i, després de recalar breument a la Ciutat Comtal, es va veure en l’obligació de deixar-la “pels seus preus abusius que fan literalment fora a la gent d’aquí”. Ara viu a Benicarló, “però molt sovint estic a Barcelona, perquè tinc aquí tot el que em permet tirar endavant amb Vampirámide”. Ja té gravats diversos discos d’aquest projecte i, en breu, veurà la llum el primer de la mà de Flower Canyon Rècords, després de publicar en xarxes el single d’avançament, Romance vampiro, amb videoclip realitzat pel mateix Enric.

On està el sentiment artístic?

“A Barcelona hi ha coses meravelloses, com per exemple Magick Brother & Mystic Sister, que fan coses meravelloses, però a la ciutat li falta tenir el sentiment artístic que sí he vist, per exemple, a Lió i altres ciutats on he viatjat”, raona el músic.

— A què et refereixes amb sentiment artístic?

Xarrupa un glop de vermut. “Em refereixo al fet que aquí està tot tan institucionalitzat que molt del talent fot el camp, perquè aquesta ciutat no permet fer coses d’una forma lliure, independent i minoritària. O passa pel filtre institucionalitzat o passa per les lògiques del mercat, i això allunya a molts artistes que no s’ajusten a aquest esquema”. I liquida la seva beguda, abans de rematar: “I és una llàstima, perquè una cosa que m’encanta de Barcelona és l’actitud oberta i l’esperit col·laboratiu de molta gent. Es podrien fer moltes més coses”.

— Mentre penses en tot el que es podria fer, i tenint en compte que ja s’ha fet l’hora de dinar, et podem temptar amb la nostra oferta gastronòmica?

Enric Chalaux baixa instantàniament de la seva dimensió, d’aquesta elevació vital de cançons i arranjaments i sons a la vora de la realitat palpable, i somriu.

“Una ració de calamars a la planxa amb el seu all i julivert em faria molt feliç”, respon. I abans de donar temps a cursar la comanda, afegeix: “I després voldré veure què hi ha per a postres, perquè, això sí, jo les postres no les perdono mai!”.