Enric Granados, el carrer que podria ser perfecte

No hi ha cap carrer perfecte en una ciutat, però alguns s’hi acosten. És el que li passa a Enric Granados. És un d’aquells carrers que ha estat víctima de la seva bellesa i de la seva tranquil·litat. És un oasi. Ja era una superilla o un eix verd fa més de 20 anys, molt abans que aquestes vies sense cotxes s’estenguessin i es popularitzessin a Barcelona. Està envoltat dels carrers amb més trànsit de l’Eixample. L’Avinguda Diagonal al capdamunt, Balmes i Aribau que el flanquegen i Aragó que el travessa. I enmig del gris d’aquests carrers, una via d’escapament, plena d’arbres, on el vianant té preferència i la bici pot circular sense perill.

A Enric Granados no s’hi treballa; s’hi descansa, s’hi queda, s’hi passeja, s’hi camina. Sembla un lloc per respirar i escapar-se, encara que sigui durant una estona, del ritme frenètic que hi ha als carrers que l’envolten. Potser per això ha hagut de pagar el peatge que ha pagat. El de les terrasses. S’ha convertit en un exemple del monocultiu de la restauració i en un símbol dels problemes de soroll.

És el carrer de l’Eixample que té més terrasses: el 60% dels locals en tenen una, de fet hi ha més terrasses que blocs de pisos de veïns, 115 a 114, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona. Perquè Enric Granados és el carrer de les trobades, de les converses animades, dels retrobaments, del sopar abans de la copa, de les quedades després de la feina, és el carrer dels cambrers que saluden amb un ¡hola, chicos! o que es prenen tot el temps del món per fer-te un te de disseny o servir-te uns pancakes. És el carrer dels primers locals més hipsters, com l’hamburgueseria El filete Ruso o AutoRossellon, dels locals de brunch envoltats d’altres molt més tradicionals. El de la restauració, però, no és l’únic peatge que ha hagut de pagar aquest carrer. Com està passant a tota la ciutat, aquí cada cop costa més trobar-hi veïns. Segons un dels principals portals immobiliaris, tots els pisos d’aquest carrer que ara mateix s’anuncien son de lloguer de temporada. I no especialment barats.

El de la restauració no és l’únic peatge que ha hagut de pagar Enric Granados; com està passant a tota la ciutat, aquí cada cop costa més trobar-hi veïns

Però la seva condició de carrer gairebé perfecte ens deixa imatges bones. Ens deixa la imatge de dos veïns, dos homes madurs, amb ulleres de pasta moderníssimes i gavardina anticipant la tardor, amb el seu gos, que es troben, se saluden i xerren. La imatge d’un noi vestit d’esport descansant en un banc menjant-se un gelat amb cara de felicitat, la imatge de la zona de jocs infantils just per sota del carrer d’Aragó plena a vessar. La de les petites botigues de roba, de peces de col·leccionisme, una fruiteria, una carnisseria, una merceria i galeries d’art que conviuen i sobreviuen en un carrer que té també al seu ADN la modernitat barcelonina.

La modernitat i el que no ho és tan. El carrer té també una comissaria de la Policia Nacional i un bar just davant que es diu DNI i que el seu propietari podria ser precisament un exagent retirat; també hi ha un local de manicures que es diu Hola, guapa i un basar d’aquells que té les prestatgeries atapeïdes amb mil coses i que respon al nom d’Abundant 2.

Però el que ara més em crida l’atenció d’aquest carrer son dos veïns que no tenen casa. Un noi i una noia que viuen a la intempèrie a la confluència amb l’Avinguda Diagonal. Sempre estan drets, somriuen, no demanen res, només parlen amb els repartidors de Glovo i els veïns que els ajuden i els baixen menjar. Ningú sap massa per què son allà ni quant de temps s’hi estaran. Son com els guardians del carrer de Barcelona que gairebé podria ser perfecte.