Aaron Hill (coach): “Ser valent no és no tenir por; és saber què fer amb ella”

Què significa ser valent? Durant molt de temps,  Aaron Hill va creure que la valentia consistia a resistir qualsevol adversitat sense mostrar feblesa. Amb aquesta imatge de si mateix, va allistar-se a les Forces Armades britàniques, on va treballar durant deu anys, una etapa que va continuar amb una altra dècada en seguretat privada, en tots dos casos en zones de conflicte. Tot va canviar arran d’un episodi violent que el va obligar a replantejar-se el seu veritable propòsit i el significat real de l’èxit. Després d’una vida sencera construïda al voltant del concepte de valentia, converses profundes i preguntes doloroses sobre el seu passat el van portar a una nova comprensió: ser valent no és no tenir por, sinó ser-ne conscient. 

Aquesta reflexió el va acostar al coaching. Hill volia ajudar persones que, com ell, s’havien construït una cuirassa —a través de la feina, l’èxit o el rol social— i ara han de desmuntar aquestes imatges imposades. Avui, aquest exsoldat britànic, originari de Bath, viu a Sant Cugat del Vallès amb la seva dona, catalana a qui va conèixer a Anglaterra, i els seus fills. Acompanya clients d’arreu del món, també de Barcelona, que han perseguit l’èxit professional i l’aprovació externa, sovint a costa de la seva salut emocional. A la capital catalana, Hill també impulsa les Courageous Conversation Walking Groups, trobades per parlar amb calma mentre es camina per una ciutat que sovint sembla imposar-nos un ritme accelerat. Parla amb calma, seguretat i honestedat, fruit d’haver trobat l’equilibri i sentit i d’haver après a revisitar els episodis foscos que l’han conduït fins aquí.

— El concepte de resiliència ha marcat la teva trajectòria. Tant és així que avui et defineixes com a ‘Resilience Coach’, i el teu pòdcast es titula precisament Forging Resilience. Com definiries l’art de la resiliència?

— La resiliència, d’entrada, és només una paraula, però té un significat transcendental en la meva trajectòria. De fet, és un significat que ha anat canviant a mesura que he anat creixent: quan era jove, a les Forces Armades, entenia la resiliència com la capacitat de ser dur i no mostrar feblesa, resistint fins i tot en les condicions més extremes. Ara entenc la resiliència com la capacitat de comprendre’ns a nosaltres mateixos i a les nostres emocions per a saber respondre als obstacles de la vida. No es tracta de reaccionar davant d’ells, sinó de reflexionar sobre com respondre davant de situacions imprevisibles. 

— La importància d’entendre’s a un mateix… Tu sempre has tingut aquesta consciència?

— Jo no m’he analitzat fins que tenia més de 40 anys: no m’havia parat a pensar què sentia, i menys treballant en zones de conflicte, on no tens espai per a aturar-te a pensar. Les reflexions i lliçons d’aquella etapa les he pogut integrar només en els darrers anys, quan veritablement m’he analitzat profundament. 

— És a dir, que en els últims anys has revisitat aquells moments foscos del passat. 

— Sí: després d’anys d’autoreflexió i descobriment, de coaching, teràpia, amics, preguntes difícils i de conèixer-me realment. Provant coses noves, aprenent i també plorant. Mirar endins és imprescindible, però no sempre tenim l’espai o fins i tot pot ser que no estiguem preparats per a fer-ho. 

“Enmig d’un atac, em vaig quedar paralitzat i bloquejat. I em va dir a mi mateix que era un covard, pensava: com pot ser que actuïs així després de tants anys preparant-te?”

— I revisitant aquells moments, quines conclusions extreus de la teva història?

— Amb el temps he entès que al llarg de tota la meva vida m’he imposat una idea: havia de ser fort. Per ser estimat i reconegut, havia de destacar, potser també perquè era el més gran de quatre germans. Així, tot i créixer en una família amb molt d’amor, que sempre m’ha animat, sentia aquesta necessitat de sobresortir. I pensava que la manera de demostrar-ho era amb actes difícils i físics: futbol, rugbi, travesses amb la bicicleta per la muntanya o fins i tot triatlons Ironman… 

— I fins i tot allistar-te en les Forces Armades.

— Exacte. La validació que buscava a través de l’esport la vaig traslladar a les zones de batalls. Ara, passats els anys, veig que no em sento còmode en situacions de conflicte. I és curiós perquè fins i tot quan havia superat un repte molt exigent, destacar entre la meva promoció i allistar-me oficialment en les Forces Armades, no em sentia satisfet amb mi mateix. 

— Per què?

— Un episodi em va marcar: enmig d’un atac, em vaig quedar paralitzat i bloquejat. I em va dir a mi mateix que era un covard, pensava: com pot ser que actuïs així després de tants anys preparant-te? Però, amb el pas del temps, he tornat a aquell moment que en el seu dia em va marcar, i veig que és una resposta totalment normal: era jove, només tenia 25 anys i res ni ningú ens pot ensenyar a estar preparats per condicions tan extremes. I no només recordo aquest episodi en el camp de batalla, sinó molts altres moments de la meva trajectòria que he volgut amagar sota la cuirassa de persona forta i líder.  

— Hi ha algun altre episodi que encara avui recordis?

— Recordo que de petit em feia por parlar en públic. En una representació escolar, amb tots els pares mirant-me, em vaig pixar a sobre. Durant anys vaig intentar evitar parlar en públic. Per exemple, fa uns anys mai m’hauria imaginat concedint entrevistes i fent-les en català, era sortir totalment de la meva zona de confort… i mira’m ara!

— Precisament ara et dediques a l’art de la paraula: a parlar amb clients, al teu pòdcast o fins i tot en públic…

— Exacte. He après a diferenciar-ho: les emocions que puc sentir en un episodi determinat de la meva vida no em defineixen com a persona. Si tinc por en un moment concret, no vol dir que sigui un poruc o un covard. De fet, ser valent no és no tenir por, sinó saber què fer amb ella. La por o els nervis són un sentiment humà i ens recorden que estem connectats amb allò que passa al nostre voltant, i, fins i tot, ens poden servir de guia per a prendre certes decisions. 

— Com va ser la transició de les forces armades i la seguretat privada en zones de conflicte cap al coaching?

— Hi ha un episodi que em va marcar per sempre: fa uns 10 anys, mentre parlava amb la meva dona i el meu fill per Skype a Kabul, una explosió va fer tremolar tot el meu despatx. Em vaig preguntar: què faig aquí, lluny de la meva família? Va ser llavors quan em vaig adonar que aquella feina ja no m’estava omplint i vaig decidir que volia trobar la meva passió. Primer, com a entrenador personal, ja que l’esport sempre m’havia agradat, i després amb el coaching, inspirat pel coach que em va ajudar a mi. Volia ajudar altres persones com ell ho havia fet amb mi: ajudar-les a revisitar els seus monstres interiors.

— La teva història pot inspirar molts clients per treure’s la cuirassa.

— Sempre dic que no tothom necessita un coach, però cal voler començar aquest procés, que no sempre és còmode: visitarem llocs foscos de la ment, aquells forats que omets quan expliques la teva història. 

“Quan perseguim l’èxit a la feina, sovint oblidem preguntar-nos: realment em fa feliç?”

— Quan és un bon moment per buscar un coach?

— La majoria de les persones busquen ajuda quan ja estan sobrepassats. Però sempre dic que el millor que m’ha regalat la vida és haver viscut un procés de coaching quan no vivia una gran situació d’estrès, perquè és en aquest moment quan et pots fer preguntes profundes. 

— Com és un procés de coaching? Quins consells dones als teus clients?

— Jo no dono consells, com a molt puc donar algunes eines. Tampoc és el mateix que un procés de teràpia: no volem ni intentem substituir-la. Però en un procés de coaching és essencial que s’estableixi una relació de confiança entre les dues parts: que el client es pugui sentir còmode per explicar la seva història, prenent distància per a analitzar-la i entendre-la. Per la seva banda, el coach ha d’escoltar sense jutjar i fer les preguntes pertinents quan toca, és l’encarregat de crear un espai de pau, confiança i llibertat. El concepte de l’acceptance, per mi, és clau: acceptar i no jutjar. Això és clau pel coach, però també per a un mateix: cal acceptar la nostra pròpia història, que no vol dir estar d’acord amb totes les decisions, sinó acceptar-la sense jutjar. 

— Remarques que és important prendre distància per analitzar el nostre passat. Com ho podem fer?

— Exacte. Explicar la nostra història a algú extern ens pot ajudar, un coach ens pot ajudar a fer aquest camí i ajudar-nos a repassar la nostra tajectòria. Però també ens pot ser de gran ajuda escriure: en anglès diem think in ink (pensar amb tinta), és a dir, escriure ajuda a reflexionar, a revisitar el passat amb calma, acceptar i extreure’n lliçons. Per exemple, abans em deia a mi mateix que era covard per aquell episodi traumàtic sobre el camp de batalla; ara, amb distància, miro aquell noi de 25 anys amb compassió.

— Molts dels teus clients són persones amb trajectòries similars a la teva. Homes que, passats els 40 anys, comencen a analitzar-se i a intentar comprendre’s.

— Tinc clients de tota mena, però és cert que el meu principal client soc jo mateix. I com jo, molts homes que després d’anys protegits sota una cuirassa, ara es repensen a si mateixos. La cuirassa pot ser la valentia, com en el meu cas, però també la feina: refugiant-se en l’àmbit laboral i pensant que és l’única forma d’assolir l’èxit. 

“Ningú ens ha ensenyat a ser vulnerables, a mostrar-nos dèbils o a afrontar determinades situacions. Estem acostumats a aguantar i aguantar, perquè la societat ens diu que, si no, som febles”

— Per a moltes persones, la feina ho és tot. 

— Quan perseguim l’èxit a la feina, sovint oblidem preguntar-nos: realment em fa feliç? I potser a algunes persones sí, però cal plantejar-se: d’on ve aquesta necessitat de sentir-nos vàlids per la nostra feina? Realment em sento complet amb els passos que vaig aconseguint? Estic orgullós de mi o sempre en voldré més? No hi ha una recepta única ni una eina que funcioni per a tothom. Cal fer-se preguntes, reflexionar, tenir converses profundes. Fins i tot revisar els nostres hàbits quotidians: ens va bé agafar el mòbil només llevar-nos? Si és el que ens funciona, endavant.

— És possible trobar aquesta calma de la qual parles en grans ciutats com Barcelona que, amb el seu ritme accelerat, semblen convidar-se també a viure amb pressa?

— Fa anys que visc a Sant Cugat del Vallès, perquè la meva dona és d’aquí —tot i que ens vam conèixer quan ella era a Anglaterra—, i el contrast amb la meva petita ciutat natal, Bath, és evident. Hi ha moviment continu, les botigues obren permanentment, i aquest ritme, vulguis o no, influeix en com ens sentim. Però hem de saber trobar el nostre propi ritme, i a mi em funcionen les transicions, és a dir, crear espais de pas entre una esfera i una altra, per exemple, entre la feina i la família, per no barrejar-ho tot. A vegades tres respiracions profundes poden marcar la diferència. Cadascú ha de trobar la seva eina: esport, natura, meditació… 

— Comentaves que molts dels teus clients són homes que, després d’anys, ara es treuen la cuirassa. Creus que té a veure amb el rol que, tradicionalment, la societat imposa els homes? 

— Totalment. Se’ns diu que hem de ser forts, i així ens ho imposen: no podem mostrar emocions, no podem expressar que l’estrès ens està superant. Per aquest motiu també ens costa demanar ajuda. Atenc molts empresaris que porten un ritme de vida molt alt. Ningú ens ha ensenyat a ser vulnerables, a mostrar-nos dèbils o a afrontar determinades situacions. Estem acostumats a aguantar i aguantar, perquè la societat ens diu que, si no, som febles. I aquestes persones busquen ajuda quan les rodes del cotxe ja han sortit.

— Amb quines expectatives arriben quan inicien un procés de coaching?

— Habitualment venen amb un objectiu concret: liderar una empresa, assolir l’èxit. Però cal donar-li la volta a aquests conceptes. Per exemple, si un dels nostres punts febles és la procrastinació potser hem d’anar a l’arrel: d’on ve? Pot venir de la por. Potser procrastino una tasca perquè tinc por de fer-la malament i que els altres tinguin una mala imatge de mi. 

“L’èxit més gran és ser capaç de gestionar tot el que ens dona la vida: també la decepció i la tristesa, i no fugir-ne”

— Durant molts anys per a tu l’èxit era sinònim de valentia. Què és per tu l’èxit ara?

— Per mi, el més valuós ja no són els fets o els resultats, sinó com soc. El meu mèrit és who I am being (com soc), no what I am doing (què faig). Durant molt de temps he buscat validació en el terreny físic: a les Forces Armades, en triatlons de llarga distància… i encara avui, de vegades, la busco a través de l’èxit professional. 

Ara l’èxit potser és passar un dia tranquil amb els meus fills i poder-los gaudir. Acompanyar-los a l’escola, per exemple, em fa sentir un privilegiat. Puc tenir objectius financers o de marca personal, però amb el temps he après que no són prioritaris. Èxit és sortir a caminar, sentir els ocells, el vent, estar connectat amb tots els meus sentits. I, sens dubte, l’èxit més gran és ser capaç de gestionar tot el que ens dona la vida: també la decepció i la tristesa, i no fugir-ne. Això, per mi, és la forma més clara de valentia.