Andreu Mas-Colell: “El Premi Nobel no m’ha preocupat mai”

Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) és sobretot catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, fundador de la Graduate School of Economics (GSE) i impulsor de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). També és exconseller per partida doble (Universitats i Economia) en etapes molt diferents de la Generalitat, Doctor Honoris Causa de diverses universitats i Creu de Sant Jordi. També presideix el Banc de Sang i Teixits i el Barcelona Institute of Science and Technology. Quan el també diu molt.

Fill d’empresaris amb molta sensibilitat política, havia de ser macroeconomista i es va convertir en microeconomista a Minnesota on recorda que no hi havia gaires evocacions de Tom Sawyer i Huckleberry Finn tocant la guitarra. Va entrar per primer cop a la universitat i ja va decidir que s’hi passaria tota la vida. Mas-Colell creu en els cops de sort, tot i que l’artista Pablo Picasso ja deia que la inspiració t’ha d’agafar sempre treballant.

Mas-Colell assegura que mai li ha preocupat el Premi Nobel d’Economia, tot i que ha sigut professor d’uns quants Nobels com Philippe Aghion i Abhijit Banerjee. “El valor d’un professor és l’exemple i això inclou no ser dogmàtic i poder canviar d’opinió”, explica. Afegeix també que hi ha dos tipus de polítics: els que tenen una agenda i els que resolen els temes més complicats. Ell s’identifica, però, com un estratega que vol arribar a un lloc, sense saber mai si hi arribarà. Lluny està de caure en una vida contemplativa i el seu somni és que “Catalunya compti en una Europa que compti al món”.

— És fill d’empresaris amb molta sensibilitat política.

— La sensibilitat política era més de la meva mare que del meu pare que era un producte típic dels empresaris catalans de la postguerra. Li va tocar fer set anys de servei militar amb el bàndol republicà. La meva mare havia treballat de molt joveneta a la Generalitat i després al Port de Barcelona quan estava ple de falangistes. Era molt conservadora i molt catalanista fins al punt de viure de molt a prop l’afusellament de Lluís Companys. El meu pare va intentar que la política no dominés la vida familiar.

— Quin va ser el millor llegat dels seus pares?

— L’ètica del treball. El meu pare treballava sense parar i era molt curós amb les finances, i li va anar bé a la vida. No tenia deutes. Els hi agraeixo que, sent fill únic, no em posessin una gran pressió per continuar el negoci familiar de ferreteries.

“Quan vaig entrar a la universitat, ja vaig decidir que m’hi passaria tota la vida”

— S’ho va plantejar en algun moment?

— Jo no em fixava massa en el futur, però realment no. Quan vaig entrar a la universitat, ja vaig decidir que m’hi passaria tota la vida.

— Tota la vida a la universitat.

— La universitat era prou interessant, prou diversificada i ho permetia tot: era el meu ambient i tenies molt bones companyies intel·lectuals. Els meus pares van proposar a una cosina meva que es fes càrrec de l’empresa familiar fins que l’any 2012 es va vendre. Mai m’hi vaig implicar de veritat, però va representar un suport important.

— Quina mena de suport?

— No sé si m’hauria pogut permetre tornar dels Estats Units si no hagués tingut un coixí familiar econòmic que em va donar seguretat fins que vaig estar estabilitzat aquí.

— També va passar per Bilbao.

— Em vaig dedicar molt a la política universitària, volia anar a l’estranger a aprendre economia i vaig aprofitar per llegir molt. Em van expulsar un parell de mesos abans d’acabar la carrera per la política, així que me’n vaig anar a Bilbao que era una ciutat amb molt caràcter.

— I Valladolid?

— La Facultat d’Econòmiques de Bilbao era pública i depenia de Valladolid. Així doncs, la meva llicenciatura és de la Universitat de Valladolid. Després havia de fer la mili, com tothom, però vaig tenir un cop de sort i em va tocar anar a la Marina en comptes d’Àfrica.

— Com va anar per la Marina?

— Donada la incompetència burocràtica d’aquell temps, el meu expedient policial no va arribar a la Marina o potser directament no en van fer cas perquè la Marina era més aristòcrata i menys repressiva així que no vaig tenir cap problema. Vaig poder moure fils per anar a Cartagena i a Madrid que és on hi havia el vaixell més gran.

— I va conèixer el fill del xofer.

— A Cartagena vaig socialitzar amb estudiants de la Marina I que passaven per la flota de la Politècnica. Un dels quals era el fill del xofer, és a dir, l’Alfons Quintà. Compartíem una habitació que havíem llogat per als caps de setmana.

— Va tornar a Madrid.

— A Madrid em vaig incorporar al grup de Luis Ángel Rojo que era l’economista modern de l’època i va ser capaç d’atreure molts catalans. Tot i que la meva destinació natural era el Regne Unit, vaig fer els cursets de doctorat i va sortir la possibilitat d’anar a estudiar a Minnesota (Estats Units). Em van dir que el Mississipi passava per la universitat, però estava gelat i no hi havia gaires evocacions de Tom Sawyer i Huckleberry Finn tocant la guitarra.

“Per entendre alguna cosa, he d’entendre la lògica de per què pot passar i si no entenc per què pot passar, llavors no m’acabo de creure que passi”

— Bona literatura de Mark Twain.

— Les beques venien dels diners nord-americans i de Walter Heller que era professor de Minnesota i president del Consell d’Assessors Econòmics de John F. Kennedy i, per tant, responsable de la introducció del keynesianisme als Estats Units. L’oli de soja també hi va jugar un paper important.

— L’oli de soja?

— Ell era el rei de l’oli de soja i Espanya n’era un gran importador. Hi havia economistes com Manolo Valera que eren clau en la regulació de la soja i Heller finançava beques que alhora facilitaven les relacions amb Espanya.

— Vostè havia de ser macroeconomista…

— Sí, i resulta que em vaig convertir en microeconomista. Al final, un segueix la vida acadèmica i professional com una conjunció de factors d’ambient, entorn i aptituds. A Minnesota es respirava llavors microeconomia. Per entendre alguna cosa, he d’entendre la lògica de per què pot passar i si no entenc per què pot passar, llavors no m’acabo de creure que passi.

— Això ha sonat molt cartesià.

— Tinc un fill que també és economista i professor de Berkeley que necessita veure les dades per creure-s’ho. Jo mai he fet un paper empíric, tot i que sí que he sigut coautor sobre estimacions empíriques amb l’economista Philippe Aghion que acaba de guanyar el Premi Nobel d’Economia.

“El talent s’ha de cultivar, s’ha de captar i s’ha de retenir. La millor formació és el món”

— Va treballar com a professor a Harvard i Berkeley.

— Vaig començar la meva carrera a Berkeley i després vaig marxar a Harvard, fins que ja vaig tornar a Barcelona.

— Per què va decidir tornar l’any 1995?

— La meva dona Esther recorda que quan ens vam conèixer, jo li vaig dir que ja volia tornar a Catalunya. Al principi, sempre surt a compte quedar-te en un entorn intel·lectual molt ric. Ara bé, la teoria deixa molt temps i no pots fer-ne més de tres o quatre hores al dia perquè el cap et bull. Per tant, sempre he tingut temps per altres coses com, per exemple, ser editor de revistes o organitzar congressos.

— Com va ser el retorn a Catalunya?

— Per fer aquest salt cal voler-lo donar, tenir un projecte interessant on puguis promoure el coneixement i la investigació i poder obrir espais. La veritat és que podia fer aquest salt amb 50 anys a Harvard o Barcelona.

— Per què no Harvard?

— A Harvard em tocava ser cap de departament i, per tant, es tractava de deixar-lo tan bé com me l’havia trobat. Això no és una trivialitat perquè la competència és ferotge i mantenir-te a dalt de tot és molt difícil. Vaig ser degà de la Faculty of Arts and Sciences Affirmative Action i vaig entendre que a l’entorn americà hi havia coses que eren culturalment alienes. Tot això va coincidir amb l’arrencada de la Universitat Pompeu Fabra.

— I de nou, la fortuna.

— Exacte! Coneixia molt bé el primer rector que era l’Enric Argullol i em va captar. Per fer el salt de tornar a Catalunya també has de tenir un mínim de seguretat econòmica. Havia fet molts estalvis als Estats Units, l’Esther i jo teníem tres fills i l’empresa familiar va ser molt important per assegurar-me aquest pont. Quan pensem en l’atracció de talent també hem de tenir en compte tot això.

“Santiago Ramón i Cajal va fer el descobriment de la neurona des de Ciutat Vella”

— El talent s’ha de cultivar, captar o retenir?

— El talent s’ha de cultivar, s’ha de captar i s’ha de retenir. Ara ja pots fer tota la carrera sense sortir d’aquí, però potser no és el més desitjable i val molt la pena passar períodes llargs a l’exterior. La millor formació és el món i potser no fa falta esperar fins als 50 anys per tornar. Hem de mantenir les portes obertes del nostre sistema d’educació, reserva i universitari.

— Portes obertes?

— Una gran part de les contractacions dels centres de recerca és gent d’aquí que torna a casa. Haurem de veure què fan els nostres competidors més propers com Itàlia que s’ha posicionat com una potència investigadora gràcies també als incentius fiscals que han creat per a l’atracció de talent.

— I Catalunya?

— No es remarca prou que el catedràtic Santiago Ramón y Cajal explica a les seves memòries que l’any 1888 va ser el de la seva fortuna perquè va fer el descobriment de la neurona des de Ciutat Vella.

“La primera etapa com a conseller va ser de pressupostos creixents on vaig poder empènyer polítiques de recerca i la segona etapa va ser una etapa difícil de pressupostos decreixents”

— Com recorda la seva experiència de conseller per partida doble?

— Van ser molt diferents! La primera etapa era de pressupostos creixents on vaig poder empènyer polítiques de recerca i la segona etapa va ser una etapa difícil de pressupostos decreixents.

— Anem primer a les universitats, la investigació i la societat de la informació.

— El sistema de recerca es podia plantejar des d’un model tancat o obert. Amb l’arribada de la democràcia, hi havia cada cop més diners per a la recerca a Espanya, Europa i arreu del món. Diners públics i privats que circulaven i que demanaven talent. Vam tenir sort i va funcionar.

— I encara un cop de sort més.

— Els diners per a la recerca a la Unió Europea van créixer molt. Quan una activitat funciona té llavors un efecte d’arrossegament. Els Centres de Recerca de Catalunya (CERCA) van tenir uns pressupostos agregats de 650 milions d’euros, dels quals uns 180 milions eren de la Generalitat, però la resta eren diners públics d’Espanya, privats o d’assajos clínics, entre d’altres. El model obert de recerca ha funcionat.

— Què se’n feia llavors del talent?

— Se l’havia de posar en algun lloc i no podia ser en barracons, tot i que recordo com el president Jordi Pujol es va quedar molt impressionat amb els físics de Stanford que treballaven en barracons. S’havien de fer infraestructures com el Sincrotró Alba. Vam posar la consciència de la ciència.

— Anem ara a l’economia i el coneixement.

— Ens va agafar la crisi i la gestió corresponent estava dominada pel moralisme alemany. Se’ns va imposar i vam tractar de preservar allò més bàsic que era la salut, l’educació i la recerca. No va ser gens agradable, però l’economia del país va sobreviure i ara es troba en bones condicions per tirar endavant.

— La crisi econòmica va ser un cop molt dur.

— Es va emportar les caixes d’estalvi i encara sort que vam poder salvar les fundacions.

“El problema principal a resoldre és desburocratitzar el funcionament de les universitats i dels centres de recerca”

—- Diu que els economistes servim per a tot, però que en política no pots fer tot allò que vols. Què més li hauria agradat fet en política?

— Vam fer una llei d’universitats que ha donat molt joc, però la veritat és que hauria preferit poder promoure una llei d’universitat que estigués completament deslliurada de l’estructura funcionarial.

— Com és i com hauria de ser l’estructura funcionarial?

— Hi ha competències que només pot fer l’Estat com la justícia o la seguretat, però n’hi ha d’altres que les pot finançar, però no cal que les faci l’Estat com, per exemple, l’educació, l’economia, la universitat o la recerca. El problema principal a resoldre és desburocratitzar el funcionament de les universitats i dels centres de recerca.

— Què hi diu el dret administratiu?

— Que té unes regles de joc i com més gran és l’Estat, més ha de cobrir encara que siguin coses extremadament diferents, des de bombers fins a professors universitaris o conductors de ferrocarril.

“A França per cada euro que algú dona, l’Estat en posa dos i això ha creat incentius perquè hi hagi més donacions”

— Com podem aconseguir que el mecenatge sigui un compromís estructural de cultura, recerca i cohesió social?

— Dues observacions: una cultural i l’altra fiscal. El millor sistema de mecenatge no és l’americà, sinó el francès que té la mateixa estructura qualitativa que l’espanyol. A França per cada euro que algú dona, l’Estat en posa dos i això ha creat incentius perquè hi hagi més donacions. Ara bé, el mecenatge als Estats Units no és de les empreses i són els accionistes o fortunes particulars que donen els diners.

— I què hem de fer aquí?

—- Seguir el model francès i pressionar perquè aparegui un ministre d’Hisenda disposat a apujar el nivell de mecenatge. Aquí la cultura de base està menys inclinada a donar. Als Estats Units hi ha prou gent rica que considera que als seus fills no fa falta deixar-los una fortuna i que és fins i tot millor que el seu cognom soni com a futurs donants en una fundació o per fer el bé.

“Has d’aplaudir i no castigar els mecenes”

— Fer el bé i deixar llegat.

— Fixa’t en el nostre entorn i veuràs que hi ha un baix molt important cap als mecenes que no tenen fills respecte d’aquells que sí en tenen. Jo fa temps que proposo el model 50-20, és a dir, 50% de donació de la quota i donar fins al 20% dels teus ingressos anuals.

— Falta reconeixement?

— Has d’aplaudir i no castigar els mecenes. Sembla una mica absurd que quan algú està donant hi hagi algú altre que digui que li hauria de fer vergonya donar tants diners. Jo prefereixo que hi hagi gent que tingui diners i els doni per a una causa que no pas insultar-los quan ho fan.

“Sòcrates es va inventar el seminari interactiu per resoldre problemes i ChatGPT encara no ha après a fer una cosa prou imperfecta perquè sembli autèntica”

— S’ha dedicat molts anys a la docència. Quin impacte pot tenir la tecnologia i en especial, la intel·ligència artificial en el procés d’aprenentatge i coneixement?

— Potser estic antiquat, però penso que el cervell no canvia tant com la tecnologia d’aprenentatge. Recitar una lliçó en una classe magistral de mil alumnes està obsolet, ara és més aviat un espectacle al natural. A mi m’agradava convidar a persones com John Kenneth Galbraith i altres mestres del pensament.

— Quin bon espectacle!

— No és el mateix veure un cantant en directe que fer-ho a través d’una pantalla ampliada. Fa molts anys que Sócrates es va inventar el seminari interactiu per resoldre problemes. [Riu]. ChatGPT encara no ha après a fer una cosa prou imperfecta perquè sembli autèntica. Crec que l’educació, de veritat, mantindrà un component important de presència i interacció.

— Com veu la ciutat de Barcelona?

— Soc un fan de Barcelona perquè és una ciutat de grans possibilitats alhora que és un gran actiu de Catalunya. Fins i tot, m’agrada la Font del Gat.

— També és un gran defensor de la col·laboració publicoprivada i la societat civil.

—- L’habitatge o la investigació només es poden fer des de la col·laboració publicoprivada. Ara bé, és important que el sector públic interpreti el publicoprivat amb generositat. Crec que el sector públic s’equivoca quan pensa que hi ha de dir la seva si contribueix d’una forma no negligible amb diners.

— Posi’m un exemple.

— L’Estat és el principal finançador de l’Església catòlica i no se li acut opinar sobre la seva dogmàtica. En el cas de la Generalitat és relativament nova i encara s’està afirmant i per això vol estar present a tot arreu.

“L’habitatge o la investigació només es poden fer des de la col·laboració publicoprivada”

— I vostè què n’opina?

— Això m’inclou a mi. Fa 25 anys que vam fer els centres de recerca a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) i crec que va ser un error que jo fos el president del patronat de les fundacions pel fet de ser conseller perquè llavors un es responsabilitza massa.

— Excés de responsabilitats?

— Soc responsable de les virtuts que els centres puguin tenir i de la bona tasca que puguin fer. Ja es dona per fet que el crèdit se l’emportarà el promotor públic, però tampoc fa falta estar massa a la vora i pecar de prudència.

“No fa falta que la Generalitat sigui visible a tot arreu. Jo propugno públic i privat i m’agrada el model de Fira de Barcelona”

— Sense pressa, però sense calma.

—- En aquell moment, s’havia de veure que la Generalitat estava fent coses i que volia empènyer. Ara bé, el resultat és que pot ofegar la part privada. I no fa falta que la Generalitat sigui visible a tot arreu.

— És un gran defensor de la col·laboració publicoprivada.

— Jo propugno públic i privat. Per exemple, un bon model públic és el de Fira de Barcelona amb el finançament bàsic de la Generalitat i l’empenta del sector privat. No és un abús, sinó que és com ha de ser i ha funcionat espectacularment bé. Ningú posa en dubte el lideratge, l’impuls i el mèrit de la Generalitat.

— Quin paper ha de tenir la societat civil?

— A Catalunya tenim molta tradició de societat civil i una vida associativa molt intensa. Tot i això, tenim una assignatura pendent amb les seus socials i les empreses que pensen i dirigeixen des d’aquí.

— Decidir des de Catalunya.

— Exacte, parlem de centres corporatius de pes com Seat. Em sap especialment greu que el Sónar sigui propietat d’una multinacional i algun fons d’inversió hotelera ho hagi deixat escapar.

“Tenim una assignatura pendent amb les seus socials i les empreses que pensen i dirigeixen des d’aquí”

— Diu que els economistes servim per a tot. Què li queda per fer?

— No me’n queda cap i ja no tinc massa temps… Puc tenir aficions petites i dedicar-me a coses noves. Mentre tingui forces, no m’aturaré. Estic a gairebé una desena de patronats com la Fundació Miró, l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya o l’Institut d’Estudis Nord-americans i també soc president del Banc de Sang i Teixits i del Barcelona Institute of Science and Technology. Escric als diaris i tinc les meves propensions.

— Vostè també ha sonat com a candidat al Premi Nobel d’Economia.

— No ho crec… La meva investigació està bé, però no crec que passi el nivell del Premi Nobel. No m’ha preocupat massa. Els Premis Nobel estan molt bé perquè sempre han escollit bé.

— I si l’haguessin triat a vostè?

— [Riu]. Seria una catàstrofe perquè ser Premi Nobel et dona molta influència, i val més no donar una perspectiva als joves acadèmics de tot o res. S’ha d’estar al lloc adequat, durant el moment adequat i fer la troballa adequada.

— Quin era el lloc o el moment adequat?

— Es diu que jo hi vaig renunciar tornant aquí, però no té cap ni peus. Sovint es donen Premis Nobel per una contribució feta anys enrere. El meu paper amb més cites tracta sobre la teoria de jocs i el vaig fer a Barcelona en col·laboració amb Sergiu Hart de la Universitat Hebrea de Jerusalem. I no va ser prou trencador per aspirar a un Nobel…

“Per ser un bon polític cal tenir qualitats que jo no tinc: tenir una agenda o resoldre temes complicats. Jo em considero més aviat un estratega”

— Coneix molts Nobels d’Economia.

— Em satisfà molt haver sigut professor a Harvard de tres estudiants que ara són Premi Nobel i encara tinc una relació forta amb Philippe Aghion i Abhijit Banerjee. Es deu principalment al fet que Harvard i l’MIT treuen el bo i millor dels estudiants i després, ja s’ho fan sols.

— L’anterior entrevistat Borja Molina-Martell li fa les següents preguntes: Quines qualitats ha de tenir algú per ser un bon polític?

— Per ser un bon polític cal tenir qualitats que jo no tinc com relacionar-se amb la gent o passar-te els caps de setmana fent reunions a pobles. Crec que hi ha dos tipus de polítics: el que té una agenda, vol i sap fer una cosa i el que resol els temes complicats, però que realment no va a cap lloc en particular. És a dir, el primer ha de tenir visió, idees i conviccions i el segon ha de tenir comportament i bona manera de fer. Aquest segon grup serveix per fer política d’un país o internacional. I suposo que ara hauria d’afegir ser honest i simpàtic. Tot això ajuda i em temo que avui ser mediàtic també és un requisit.

“El valor d’un professor és l’exemple i això inclou no ser dogmàtic i poder canviar d’opinió”

— I vostè quina mena de polític ha estat?

— L’estratega té un objectiu a llarg termini i, per tant, jo em considero més aviat un estratega. La política és agafar un problema complicat i resoldre’l.

— Com a professor, què és el més valuós que un docent pot deixar als seus alumnes?

— Que puguin veure com raones, de vegades et tortures i canvies d’opinió. És molt educatiu veure un professor que exerceix el judici i canvia d’opinió. El valor d’un professor és l’exemple i això inclou no ser dogmàtic i poder canviar d’opinió. M’he dedicat a la microeconomia, tot i que vaig suspendre tres vegades l’assignatura de microeconomia per un llibre molt dogmàtic.

SET DE VIDA D’ANDREU MAS-COLELL

Referent: Gerard Debreu, en la meva vida profesional.

Llibre: Just William (las aventuras de Guillermo), en la meva predolescència.

Pel·lícula: Casablanca.

Cançó: Veles e vents.

Racó preferit: Plaça de Sant Felip Neri.

Lema de vida: No caure en la vida contemplativa.

Somni: Que Catalunya compti en una Europa que compti al món.