Vida en solfa d’un tenor

Néixer en una llar on la música s’aprecia com a companya de vida va facilitar el camí de quatre germans que es van acabar dedicant a la música. El pare havia estudiat una mica de violí i va ser el tresorer de l’associació de concerts del Teatre Fortuny de Reus. Anava a tots els concerts que es programaven, i va voler que tots els fills estudiessin música. Jordi Casanova i Barberà és el petit d’aquells quatre germans i va triar aprendre a tocar el violí. La germana gran va fer solfeig i cant al conservatori, el segon, va fer piano i la tercera, guitarra i violí.  

Però el cinquè curs de violí, a ell, no li va anar bé. “Vaig fer un examen horrible. No l’hauria d’haver fet, perquè era molt difícil i no estava prou preparat”, recorda. Però, allò va servir perquè la seva germana gran li digués, per què no feia cant? I aleshores el Jordi va fer una audició per al Conservatori Superior de Música de Barcelona, al davant de la catedràtica Myriam Alió Francheri, neta del músic i compositor català, Francesc Alió. 

El van agafar i, gairebé sense adonar-se’n, molt aviat ja va trobar-se als escenaris fent concerts en solitari o acompanyant corals que demanaven solistes. “Soc un cantant accidental”, diu ara quan ho recorda. Però aleshores no feia més que deixar que la vida el conduís. Amb vint o vint-i-un anys no era massa conscient de tot el que significava el que feia. Sí que se n’adonava, però, que “tenia certa facilitat per al cant i, sobretot, que estava amb bones mans. Tant la Myriam Alió com el seu marit, el compositor i pianista barceloní Manuel Garcia Morante, van ser com uns segons pares per a mi. Els hi estaré eternament agraït”, diu. 

El Jordi va compaginar la música amb els estudis d’Història de l’Art, amb l’especialitat de Musicologia. I va completar diversos cursos de pedagogia musical perquè ja pensava en l’opció de ser professor. L’oportunitat per a fer-ho realitat va sortir a la Universitat Ramon Llull Blanquerna, on va impartir classes de música a Magisteri. I tenia només vint-i-quatre anys. “Era tot un repte ensenyar música als mestres”, rememora. Van crear l’especialitat de Mestre especialista en música per a infantil i per a primària. “Fer cantar, amb polifonia, cànons, llegir música molt rudimentàriament, a gent que no tenia cap formació musical era molt bonic”, recorda.

En paral·lel, cantava, i anava fent la seva família amb tres fills que, sense cap premissa dels pares, van agafar-se a la música per fer camí professional o per compaginar-la amb altres dedicacions. El Miquel és contrabaixista de jazz i estudia un màster de jazz a Basilea. La Joana és farmacèutica, però també flautista i trompetista i toca en tres grups. I el Ferran toca el clarinet i el saxo i és un dels músics que aquests dies, i fins al 15 de febrer, puja a escena al Teatre Romea amb l’espectacle L’amor venia amb taxi de La Cubana, on toca i actua.

El Jordi ho sap bé: “Quan t’inoculen el virus de la música, no hi ha cap vacuna que ho curi”. L’afició del seu pare per aquest art que desperta i mou les ànimes, va calar en ell i en els seus germans, en els fills i en tots els nebots també. “Hem tingut sort perquè, sense obligar-los, els nostres fills han arribat a actuar al Liceu”, comenta el Jordi.

Música en la vida

El cant l’ha dut a conèixer el món de l’escenari, a descobrir que en un teatre d’òpera, hi ha una barbaritat de professionals treballant, “una quinzena de maquinistes que fan els canvis d’escena que prèviament han d’assajar. És increïble la maquinària que hi ha al darrere perquè tot vagi com una seda”, explica.

A la societat coral Amics de la Unió de Granollers també hi ha fet classes de cant. Els cors d’aquesta entitat són reclamats internacionalment. Ell ja sap prou bé què són les gires, però, com que l’allunyaven massa sovint de la família, durant un temps es va donar una pausa de concerts a l’estranger, i es va fer venedor d’assegurances per poder compaginar la seva activitat docent amb un pla B laboral.

Fins que, en un casament va coincidir amb el tenor Eduard Jiménez, que el va fer replantejar dedicar-se al cant un altre cop ben a fons. Ho va fer. Va demanar una excedència a la Ramon Llull i ja no va tornar. Va fer moltes actuacions al Liceu amb les produccions infantils com La petita flauta màgica, El Barber de Sevilla, o La Ventafocs. 

I amb el director dels Amics de la Unió a Granollers, Josep Vila, van crear l’aula d’òpera. “Va començar primer amb grups petits, un trio, un quartet i vam crear una miscel·lània d’òpera en la qual jo feia de director d’escena i de professor de cant, i fèiem un concert al semestre i un a final de curs. Fins que van muntar una òpera sencera, The Fairy Queen, amb l’orquestra del col·legi de metges, Ars Médica, on la meva actual dona, Cristina Claret, que és metge endocrina, toca el violí”, explica.  Fins a la pandèmia, Les noces de Fígaro, Fledermaus —el ratpenat de Strauss traduïda al català— i tantes altres òperes van ocupar bona part del temps de Casanova dedicat a la música. 

I mentrestant, podia anar tancant contractes d’assegurances. “M’hi podia dedicar el temps que volia, però com més anava, el meu pla B esdevenia més pla A, perquè no volia voltar més per la seca, la meca i la vall d’Andorra, i també perquè, per llei de vida, els joves cantants també volen cantar i se’ls ha de deixar espai”.

Ara continua, però, donant classes de cant líric a l’Acadèmia Barcelona Concertante, al carrer del Rosari de Sarrià. En les classes ajuda a modular la veu dels alumnes que, com ell, s’han sentit atrets pel cant. “Els alumnes amateurs i aficionats són els que m’ensenyen a ser millor professor, perquè has de buscar recursos. Per ensenyar a cantar, has de fer un vestit a mida, a nivell físic, energètic, a nivell de la percepció. El treball mecànic és una feina apassionant i és molt bonic veure els progressos de la gent i veure com els alumnes fabriquen la seva pròpia motivació a partir d’aquest progrés”.

El Jordi explica que “quan aprens a cantar, l’instrument ets tu. Tu t’enfrontes amb la teva biologia i amb la teva manera de ser, les teves pors i dubtes. Per això, algú molt controlador és molt complicat com a alumne de cant, has de fer entelèquies, controlar que ho deixes anar. Estàs lluitant amb la manera de ser d’aquella persona i, per aquest motiu, el cant és una disciplina tan profundament transformadora. De vegades cal fer un joc simbòlic, posar-se en la pell d’algú altre, per això fer teatre va tan bé, et permet fer coses que habitualment no et permets fer”.

“Ja hi pot haver un bon pianista o altres instruments, però quan canta algú, no sé si perquè ets tu mateix l’instrument, vibres. La veu té un poder que no té cap altre instrument”

“No sé què atrapa del cant líric, però quan sents cantar algú, allò és corprenedor… Ja hi pot haver un bon pianista o altres instruments, però quan canta algú, no sé si perquè ets tu mateix l’instrument, vibres. La veu té un poder que no té cap altre instrument, és una expressió directa, no hi ha cap mediador, i expliques coses. Quan cantes, expliques estats d’ànim, records, històries”.  Fins i tot —afegeix— “quan expliques alguna cosa, com per exemple en La Vella Molinera —un cicle de lieder de Franz Schubert—, que jo canto en alemany, encara que la gent té un resum de cada cançó, queda embadalida, encara que no entengui res. És bestial”.

En reunions familiars, com les d’ara per festes, sempre hi ha algú que li demana que canti una mica i, “per senzill que sigui allò que canto, hi ha gent que plora. La veu té un poder de commoure que no té cap altra expressió musical amb un instrument, i jo encara avui no m’explico per què”.

Cantant ha anat escrivint tota una carrera de la qual se sent molt afortunat, “he compartit escenari amb Plácido Domingo i Joan Pons, he cantat amb Edita Gruberova, Joyce di Donato, Nina Stemme, Diana Damrau i Juan Diego Flórez. He estat dirigit per grandíssims directors d’altíssim nivell que et deien com abordar el teu personatge, i sempre amb papers secundaris, però em sento superprivilegiat d’haver-ho pogut fer. Sé que per a poder fer el que he fet jo hi ha una cua llarguíssima”.

Però hi va posar confiança des d’un bon començament. Al Liceu, per exemple, hi va anar per iniciativa pròpia. “Vaig trucar a la porta, vaig dir que volia demanar una audició i em van dir que em preparés cinc àries, de les quals en triarien dues. I així, sense cap representant, ja em van fitxar per fer una Traviata, interpretant el paper de Giuseppe, que fa d’ajudant de cambra quan al segon acte se’n van al camp”. La veu del Jordi com a tenor l’ha fet dominar l’italià i el francès, també l’alemany i l’anglès. “L’italià és llengua franca entre els cantants d’òpera, perquè tots hem cantat repertori de Verdi”, comenta. 

“Com més ens allunyem de les humanitats, més insensibles ens tornem davant dels problemes que ens envolten: de la gent que no té casa o que ha de fugir del seu país. Com menys sensibles som en general, menys sensibles som a les realitats que ens envolten”

I tenir la veu com una de les seves eines professionals també li ha ensenyat a cuidar-la. “Hem de tenir una cura especial, perquè un refredat, que per a qualsevol altra persona pot ser un mer tràmit, per a nosaltres pot ser letal i no poder cantar. És molt important el descans, no forçar la veu, sobretot quan es parla, i cuidar-se molt preventivament. S’ha de mirar d’evitar canvis de temperatura, portar sempre un jersei per a quan entres als transports públics a l’estiu que fa un fred que pela, i coses d’aquestes”.

Gairebé al final de la seva carrera professional, amb aquesta veu privilegiada entonant sons que són un massatge per a l’esperit, reflexiona sobre el que la música ha aportat a la seva vida. “Totes les persones que ens dediquem a l’art, d’alguna manera aquest art ens ha fet sensibles; i la sensibilitat vol dir també empatia, saber estar amb els altres”. Fins i tot, parla de com ha pogut influir la música en la resta d’activitats que fa a la seva vida. “Quan em dedico a les assegurances, puc entendre què senten les altres persones, les seves necessitats i inquietuds i intentar així fer-los un producte més a mida. Treballar amb la música i l’art et fa ser més sensible al món que ens envolta”.

És precisament per aquest motiu que Casanova defensa “a ultrança que es continuï fent educació en les arts i les humanitats a les escoles, perquè això vol dir que estem formant nens i futurs adults sensibles al món i a les dificultats i als reptes que tenim com a societat. Com més ens allunyem de les humanitats, més insensibles ens tornem davant dels problemes que ens envolten, socials, de la gana, de la necessitat, de la gent que no té casa, de la gent que ha de fugir del seu país, que fugen de les guerres. Com menys sensibles som en general, menys sensibles som a les realitats que ens envolten. És per aquest motiu que jo defenso tant l’educació en les humanitats i en les arts i en la sensibilitat”.