Magalí Sare: Cantar és remoure

“Millor que no soni res de fons, la música s’ha de tractar bé, escoltar-la, i no utilitzar-la per a omplir cap buit”. Després d’un menú a base de cuina mediterrània, Magalí Sare s’ha colzat a la barra per a prendre un cigaló de Baileys de sobretaula. El que compta, ara, és la conversa, sense altres interferències. Perquè la música ja la té ella dins seu.

“Vaig créixer en una família molt musical. El meu pare, Frederic Sesé, és músic i divulgador i va ser, entre moltes altres coses, un dels fundadors de Zeleste. La meva mare és psicopedagoga i molt aficionada a la música. La meva germana, Júlia, és directora de cor i el meu germà, Gerard, és un dels creadors de la companyia Generació de Merda”. En aquest context, Magalí va aprendre als sis anys a tocar el piano, “i als nou la flauta travessera, perquè volia tocar a la banda del col·legi”. Ningú, en la seva família, dubtava que tenia per davant un brillant avenir artístic, que ha desenvolupat amb la màxima professionalitat, “lluitant contra el caos i la informalitat que se solen associar a l’art”. 

Va estudiar clàssica i, després, en el Conservatori de Sabadell, al costat de piano i flauta, es va ficar també en el món de la percussió. “Aquí és on el jazz es va creuar en el meu camí, juntament amb altres músiques a les quals resulta fàcil arribar sent d’aquí com el flamenc, les músiques llatines, la brasilera o l’afrobeat”. Sons que ha anat fagocitant i integrant en un llenguatge musical seu, intransferible, basat en la inquietud, en el viatge, en la necessitat d’aprendre i assumir nous reptes, i en una enorme permeabilitat cultural.

El seu nou disc, Descasada Vol. 1 (Segell Microscopi), el tercer que publica en solitari, “conjumina tot el que he anat fent i absorbint a nivell musical” i representa el seu treball més personal. “És totalment meu, aquí m’encarrego de totes les veus, piano i percussions i, menys un arranjament puntual, tots els altres són meus”. També assegura que és el disc on s’ha sentit més lliure, “perquè no estic parlant de mi, sinó que és fruit d’una recerca antropològica sobre cants de noces de molts països”. Cançons de dones que no volen ser casades: matrimonis forçats, nenes vestides de blanc, dames que avancen cap a altars que no eleven, sinó que encadenen. El resultat és una col·lecció de cançons que sumen dotze idiomes, noranta col·laboradors i una infinitat d’estils musicals, “i que tindrà continuïtat en un segon volum, ja en marxa”.

El cant de renéixer

Entre els 19 i els 21 anys, Magalí Sare va viure un malson. “Una relació profundament tòxica que em va consumir i de la qual vaig sortir en bona part gràcies a la meva família”. Després de tot aquell temps d’anul·lació, de silenci forçat, “em vaig adonar que el que volia era pujar a un escenari i cantar les meves cançons per a explicar-me al món”. Així va veure la llum, en 2018, el seu primer àlbum en solitari Cançons d’amor i dimonis, resultat de tot aquell procés de desbloqueig, “en el qual arribava a compondre dues o tres cançons cada setmana i en el que vaig tornar a néixer”.

Des de llavors, Magalí no ha parat. “He tret un disc amb el guitarrista Sebastià Gris, que és la meva parella, he col·laborat amb Clara Peya en el seu àlbum Estómac, vaig treure el meu segon disc en solitari, Esponja, i he viatjat per tot el món, sobretot amb el contrabaixista Manel Fortià, amb el qual tenim el duo Magalí i Manel”.

Amb aquesta formació, que porta ja gravats dos discos, l’artista també va experimentar “l’odi que es genera a les xarxes socials”, quan a una legió de guardians de les essències no els va agradar la seva reinterpretació de Els segadors per a la investidura de Pere Aragonès, en plena pandèmia, davant la impossibilitat que la interpretés l’Orfeó Català. “Però no em penedeixo de res –reivindica–. D’això ha d’anar l’art: de remoure, de posar en discussió. De cantar una cançó aportant quelcom nou respecte a l’original!”.

Llibertat i música

“Quan era petita veníem a la Rambla amb el meu pare i recordo aquell escenari que van posar davant del Liceu quan aquest s’havia cremat. Ja adolescent, baixava a Barcelona amb les meves amigues des de Cerdanyola del Vallès, i allò em feia sentir poderosa. Per a mi això és Barcelona, llibertat i música”. O, si més no, ho era.

La relació s’ha anat complicant. “Els preus absurds, la gentrificació i el fet que, en aquesta ciutat, cada cop hi ha menys sales de concerts perquè les van tancant”, han portat a l’artista, que posa punt final al seu cigaló, a viure ara mateix entre Barcelona i Centelles.

– Si vols prendre alguna cosa més, estàs convidada.

Mira al seu voltant amb els seus ulls de color cafè intens. Des de la vidriera es veu com comença a vesprejar. La sobretaula s’ha allargat. De fons, el so creuat de converses, riures i els sorolls de la barra. El Bar atrapa. I, enigmàtica, com si tot el que està passant al voltant fos una cançó les cadències de la qual domina a fons, una música que balla sense secrets al seu cap, Magalí Sare somriu.