“Enguany, a Perelada obrim les portes al paradís”

L’Oriol Aguilà dirigeix el Festival Castell de Perelada des de l’any 2010. Anteriorment, va estar vinculat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona durant gairebé quinze anys, on va ser director de mecenatge captant fons per a la reconstrucció del teatre després de l’incendi de 1994. Durant la seva direcció al Festival, ha destacat per la seva aposta per la creació contemporània, la promoció de talents emergents i la col·laboració amb institucions com el Liceu, el Palau de la Música Catalana i L’Auditori. Aquesta orientació ha permès al festival consolidar-se com una de les cites musicals d’estiu més importants de Catalunya, i l’Oriol, que és l’amfitrió més refinat del país, ens explica en aquesta entrevista les novetats i la història del principal festival d’òpera de tot l’Estat.

— Comencem amb una referència a la mort de Miquel Suqué. No sé si vols fer-ne un esment…

— La veritat és que estem molt afectats perquè era una persona molt entranyable, molt compromesa, amb un perfil, un tarannà molt excepcional. I aquestes persones realment deixen un buit. Són persones que deixen una escola, però també, quan no hi són, sobretot quan és tan recent, no ens en sabem avenir. Però hem de fer el cor fort i, com ell hauria volgut, tirar endavant.

— Fins a quin punt el grup familiar funciona compartimentat, o tot està molt interrelacionat? 

— És una casa i un grup familiar i, per tant, tota la família viu de manera col·legiada, conjunta, els projectes. I un projecte com el Festival, que té quasi quatre dècades de vida, fa que tothom se’l senti seu i hi participi tothom.

— Parlem una mica de la història del Festival, si et sembla. Com en resumiries l’evolució?

— El Festival de Perelada neix molt marcat, amb un segell molt potent. És Montserrat Caballé qui inspira Carmen Mateu i Artur Suqué perquè al Mediterrani hi hagi un festival d’excel·lència dedicat a la lírica, a l’òpera, a la clàssica, a la dansa. La Caballé deia: “he viatjat per tot el món, però pocs llocs són tan excepcionals per acollir un festival com Perelada”. Aquesta idea és la que comparteix amb els fundadors. La inauguració, l’any 1987, és amb l’orquestra i el cor del Teatre del Liceu, el Rèquiem de Mozart dirigit per Antoni Ros Marbà, amb la mateixa Caballé.

— Déu n’hi do.

— I ja el primer any hi ha dansa. Fins i tot, abans del festival al Castell havien actuat Rodolf Nureyev, la mateixa Caballé o Josep Carreras. Quan Carreras supera la leucèmia, el seu primer concert públic a un festival el fa a Perelada. S’hi connecten 40 televisions del món. Hi havia Lady Diana Spencer com a convidada!!

— Déu n’hi do! (bis)

— Va ser la carta de presentació perfecta. Perelada ja va néixer al mapa internacional.

— I des de llavors, com definiries l’evolució del Festival?

— Jo diria que el Festival ha mantingut sempre l’excel·lència. Ha estat un espai de màxima ambició artística, i, a més, ha aconseguit tenir un projecte propi. Un segell propi. És el festival de referència de l’òpera a l’estat, i també un espai imprescindible per a la dansa. Sempre hem apostat pel risc, per la innovació, pels creadors. També pel que passa abans i després dels espectacles: l’experiència d’estiu, de punt de trobada. Aquest esperit d’anfitrió ha inspirat molts altres festivals, també d’aquí. I hem estat pioners a casa nostra en filantropia cultural, en retornar a la societat amb un projecte artístic.

Hem obert les portes a creadors com La Fura dels Baus, Comediants, Mario Gas, Rafael Villalobos… Sovint, els hem convidat a fer òpera per primer cop. I et diran: “pocs llocs ens donen carta blanca com Perelada”

— Quines produccions destacaries d’aquests anys?

— Hem estrenat més de 80 produccions d’òpera. La “Carmen” de Calixto Bieito, per exemple, fa 25 anys, va ser una producció nostra. Avui encara es veu arreu del món, fins i tot a l’Òpera de París. També hem obert les portes a creadors com La Fura dels Baus, Comediants, Mario Gas, Rafael Villalobos… Sovint, els hem convidat a fer òpera per primer cop. I et diran: “pocs llocs ens donen carta blanca com Perelada”.

— I amb les altres institucions culturals del país? Com és la vostra relació?

— El Liceu ja va inaugurar el Festival. Des d’aleshores hi ha hagut una col·laboració permanent amb el Liceu i amb el Teatro Real de Madrid, o amb les xarxes de teatres i festivals de l’estat i del sud d’Europa. També amb el Palau, L’Auditori, el TNC, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), la Jove Orquestra de les Comarques Gironines (JOCG) o l’Orquestra Vespres d’Arnadí. En el camp de la nova creació, per exemple, hem donat oportunitats a compositors catalans que no en tenien. Don Juan no existe, d’Helena Cánovas, és un cas recent. Es va estrenar a Perelada i ara s’ha vist al Teatro Real, es veurà a Sevilla i també al Liceu, que n’és coproductor.

— Parlem de l’edició d’enguany. Quin n’és el fil conductor?

— Aquest any el lema és “Arcàdia”. El paradís. En un món tan inestable, volem reivindicar el jardí interior, el nostre hort vital, com a espai de llibertat i creació. Tenim In Paradisum amb els Pregardien pare i fill, Genius Loci de Rafael Villalobos i Xavi Sabata, inspirat en El jardín perdido de Jorn de Précy, i Hortgarden, un monòleg musical amb l’Helena Terrats i música de Mario Cortizo.

— Què més?

— També hi haurà el debut de Joyce DiDonato; Angel Blue; Sònia Yoncheva amb un disc dedicat a George Sand; un homenatge a William Christie; les germanes Labèque; dansa amb Lorena Nogal al Celler de Perelada, dissenyat per RCR Arquitectes; el Ballet Flamenco d’Andalusia amb Patricia Guerrero i un homenatge a Conxita Badia amb Montserrat Seró i Pau Codina, en diàleg amb Pau Casals.

En un món tan inestable, volem reivindicar el jardí interior, el nostre hort vital, com a espai de llibertat i creació

— També teniu un Campus Estiu per al territori, oi?

— Fa 10 anys que funciona, i ja tenim 7.000 usuaris en conjunt. Si ets un jove de Castelló d’Empúries i creus que Perelada no és per tu, venim a buscar-te. Et posem en contacte amb els teus referents. Aquest any, companyies com Béjart o Maria Pagès han fet tallers amb alumnes d’escoles de dansa. I ara ho hem estès a tot l’any. Portem continguts a les escoles i instituts de l’Alt Empordà, també als centres rurals.

— Però tampoc us oblideu de la internacionalització, com amb la invitació al festival de Finlàndia.

— Exacte. Anem a Finlàndia, al Festival de Savonlinna, a presentar The Fairy Queen de Purcell, amb direcció de Dani Espasa, Joan Anton Rechi i Xavi Sabata, i amb el cor O Vos Omnes.

— Finalment: com és la vida d’un director de festival?

— Una combinació entre el curt termini i el llarg termini. Has de tenir el cap en el festival d’enguany però també programant el de d’aquí a dos anys. Els artistes tenen agendes molt plenes, i les companyies de dansa es mouen amb moltíssima anticipació. Tenim un equip petit durant l’any, però al festival es multiplica. I molts professionals que avui estan en grans teatres van començar aquí. Perelada és també una escola de professionals. I això ens fa molt feliços.