Espectacle i transformació després de les Falles

[dropcap letter=”Q”]

uè passa amb les cendres de les Falles de València un cop s’han celebrat i cremat, quan ja queden fora de tot ritual públic? Quin volum agafen? Què se’n fa? On van a parar? És que el munt de brossa a què acaben reduïdes pot guardar un deix de bellesa atzarosa, de moviment capriciós o fins i tot harmònic? Aquest és l’espai que explora l’artista Anna Malagrida (Barcelona, 1970) en l’exposició que es pot veure a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) fins al 24 de febrer del 2019. Simptomàticament titulada El pes de les cendres, la mostra s’exhibeix a la galeria 6, que és un espai difícil, fet de condicionants importants. Té una forma intricada, amb una escala al mig de la sala que connecta les dues plantes. És justament pensant en aquest espai que Malagrida ha ideat l’exposició, feta d’uns vídeos amb càmera estàtica que creen dues atmosferes absolutament diferenciades a la primera i a la segona planta.

L’artista s’adreça allà on ningú posa el focus. Després de la fastuositat de les Falles, les flames es van apagant i els operaris comencen tota la feinada de portar les cendres materials cap a l’abocador. Ella hi va amb la seva càmera i enregistra plans fixos d’una enorme força al·legòrica (tot va haver de ser enregistrat, és clar, en una sola nit). Aquesta voluntat de suggerir altres significats i altres possibilitats més enllà del fet en sí que enregistra amara el conjunt de l’exposició, que bascula sobre una ambigüitat calculada, un punt enigmàtica.

Al capdavall, també són part de les Falles la corrua de 200 camions que, un cop s’ha apagat l’últim bri de foc, enfilen el camí de l’abocador, carregats de residus i cendres

A la primera planta, les flames encara virulentes de les falles, amb petites detonacions causades per les brases candents, ens transporten a la imatge prototípica dels disturbis al carrer, qui sap si als aldarulls de les banlieues de París, una ciutat que Malagrida coneix bé perquè és on desenvolupa una part de la seva vida professional. Per efecte del pla fix, els vídeos que pengen de les parets fan de fotografies en moviment, com si l’artista volgués deixar clara la seva doble faceta: habitualment treballa amb fotografies i vídeos. Les flamarades vives o la fumera de les restes dels ninots convertits en cendra, un estat gasós desconcertant que no s’associaria per res del món a les Falles, donen un aire de tensió i desolació, de conflicte palpitant que pot esclatar de nou o apagar-se del tot en qualsevol moment.

Especialment interessada en els elements generadors de la identitat d’una ciutat, l’artista ha volgut aquí remoure les cendres, acompanyar-les fins a l’abocador, posar llum sobre una zona a l’ombra del ritual màgic, però que inevitablement, també en forma part. Al capdavall, també són part de les Falles la corrua de 200 camions que, un cop s’ha apagat l’últim bri de foc, enfilen el camí de l’abocador, carregats de residus i cendres.

El trajecte cap a l’abocador ens porta a la segona planta. Deixem enrere la conflagració i la foscor que obren la mostra i passem a una mena de sala blanca, asèptica, gairebé celestial, que transmet una pau que no deixa de ser curiosa, sobretot si ens fixem en les imatges de les quals partíem. Hi ha algun tipus d’harmonia, amb de picades d’ullet simpàtiques, que Malagrida ha sabut trobar en el munt de cendra i de restes de Falles que ja no ho semblen apilades a l’abocador. Un vídeo mostra com un treballador escombra la brossa de davant d’una muntanya de cendra fins que un altre camió allibera la carretada i un núvol de pols el deixa mig colgat, encara que no deixa d’escombrar. Aquest és un moment màgic. O també són remarcables un parell més de vídeos que, valent-se de l’angle que forma la paret, ensenyen el procés de transformació de la runa en sorra i com aquesta acaba formant noves piles sinuoses, en una espècie de dansa eurítmica.

La idea del procés de transformació de la matèria relliga tota la proposta de Malagrida, que fa passar el visitant per, com aquell qui diu, diferents estadis de la matèria. Hi ha un joc amb l’element de la pols, que remet a la cèlebre obra Elevage de la poussière, de Man Ray. El 1920 Man Ray visita el taller de Marcel Duchamp i fotografia una placa de vidre sobre la qual ha deixat acumular la pols durant mesos. La fotografia de Man Ray, feta a altíssima exposició, copsa unes formes inusitades sobre el vidre. L’artista barcelonina persegueix la mateixa intenció quan enfoca de molt a prop una màquina tallant el poliestirè que permetrà construir els futurs ninots de les Falles. Aquests vídeos prenen un biaix contemplatiu i acompanyen l’harmonia gairebé xocant que surt d’un taller o d’un abocador. D’aquesta fotografia, Duchamp en treu el concepte de l’”inframince” -“l’infralleu”- que s’interroga sobre com exprimir l’art de l’imperceptible, de l’invisible. Malagrida estira i juga amb l’infralleu, a través d’un punt de vista singular, que busca il·luminar detalls ínfims, estampes que passen desapercebudes perquè no formen part del cerimonial públic, però que permeten explicar moltes palpitacions i paradoxes de la ciutat mateixa.