Especuladors

Els que tenim certa edat vam viure una època en què allò que s’anomena el saber (o, si més no, l’educació) tenia una divisió molt simple: ciències i lletres. Totalment binari. Cada bàndol amb els seus adeptes. Amb una militància obligada a l’equip que havies triat: calia defensar els propis colors i si feia falta (gairebé sempre) mirar amb desdeny el col·lectiu rival…

Afortunadament, com cantava una sorprenent Núria Feliu als inicis de la seva carrera, tot és gris (busqueu el vídeo amb l’immens Tete Montoliu al piano). I, així les coses, amb els anys, els caps pensants dels departaments i/o ministeris d’educació es van adonar que la divisió no admetia cap mena de matís. D’altra banda, els nous temps (quin clixé més gastat, això dels nous temps…) demanaven una oferta educativa molt més flexible. A hores d’ara hi ha tantes possibilitats que necessites un tutorial per acabar d’entendre tot el panorama curricular.

Doncs bé, tota aquesta introducció per explicar que, si bé els meus estudis van ser allò que anomenaríem ciències pures, ja des d’un bon principi vaig mirar d’ampliar les meves mires. La meva curiositat em va dur a interessar-me per bona part del que es coïa a l’altra banda: filosofia, música (clàssica, òpera i jazz, per aquest ordre), literatura… i també
l’etimologia.

I així arribem al moll de l’os de l’article: els especuladors. Paraula que, pobreta ella, recull totes les ires de molta gent. Ara bé, anem al diccionari etimològic del Coromines (quina sort que tenim de poder-lo consultar en línia!) i veurem que ens diu això sobre especular: del llatí speculari: observar, posar-se a l’aguait (speculari, mot derivat de specula: lloc d’observació). És a dir, una definició totalment neutre, sense càrregues afegides.

Convindreu amb mi que aquesta definició s’escau més a altres paraules: vigilar, entreveure, contemplar, examinar… I, en canvi, lluny del que surt al diccionari etimològic, el comú dels mortals assumeix que un especulador és algú que s’aprofita de la conjuntura per treure el màxim benefici. I ja que el meu àmbit són els immobles i les inversions, l’extrapolació és fàcil: qualsevol que es miri el sector immobiliari amb ganes d’invertir-hi és un especulador.

Fem un parèntesi i permeteu-me un exercici d’honestedat. Com a treballadors, ja sigui assalariats, autònoms, emprenedors… sempre intentem treure màxim profit dels nostres recursos. En l’àmbit laboral són aquests: temps i capacitats. Sempre busquem l’escenari que més bon resultat dona a la fórmula que combina retribució, flexibilitat, feina, satisfacció personal, expectatives, etc. (cadascú té la seva fórmula, lògicament). I com a estalviadors, sempre mirem de treure el màxim profit dels quatre duros que puguem tenir en funció del risc, rendibilitat, terminis, etc. (aquí cadascú també aplica la seva fórmula). Tot això, treballadors o estalviadors, sempre emparats pel marc legal que ens envolta… si és que no volem passar per Can Brians.

Com nosaltres, les empreses del sector immobiliari (bé, de tots els sectors) sempre miren de treure màxim profit dels seus recursos que, bàsicament, són els diners invertits. En cas de no ser així, no en diríem empreses, sinó ONGs. D’altra banda, tot i que algunes empreses tenen molt poder per eixamplar el marc normatiu (ja ens entenem…), la majoria d’elles operen dins la llei. Aconseguir que aquestes empreses no obtinguin un resultat massa bo, passa per les mans del Govern. Ells són els únics que poden canviar el marc normatiu i legislar en conseqüència.

Si la iniciativa privada no resol el problema de l’habitatge, potser cal que l’administració pública es posi les piles

Compte, però, que per mirar de limitar-los els beneficis no s’acabin fotent un tret al peu! Molts dels passos fets per limitar guanys dels propietaris immobiliaris (des dels grans fons fins als petits estalviadors posseïdors de pisos solts) tenen derivades no desitjades. Vegem-ne un parell d’exemples. Pot passar (de fet, passa) que haver de destinar un 30% a habitatges de protecció oficial de l’oferta resultat de qualsevol reforma o obra nova a Barcelona no satisfaci els interessos dels promotors/constructors. Ens pot fer molta ràbia, però, evidentment, no podem obligar aquestes empreses a abordar aquests projectes si no els encaixen.

L’altre exemple el trobem en la reducció de l’oferta de pisos de lloguer. Si un propietari (un altre cop, des dels grans fons amb centenars de pisos fins a la gent que només en té un) veu limitada l’expectativa de lloguer, pot passar (de fet, passa) que decideixi posar el pis o els pisos a la venda. Haureu vist/llegit que darrerament es formalitzen moltes més hipoteques que en exercicis anteriors. Segur que la contenció de l’euríbor facilita aquest panorama, però seria ingenu no pensar que en aquests moments hi ha més oferta al mercat de compravenda pel que deia abans, pel fet que hi ha molta gent que decideix vendre els seus pisos.

En resum, si la iniciativa privada, amb canvis legislatius o sense, no resol el problema de l’habitatge, potser cal que l’administració pública es posi les piles més enllà dels grans titulars. Per cert, algú ha vist les grues dels 50.000 pisos que ha promès el president Illa?

I ja que parlem de l’administració pública, hi ha qui apunta que aquests són els més especuladors de tots, ja que s’aprofiten al màxim de la conjuntura actual. D’una banda, les taxes que hi ha darrere de qualsevol operació immobiliària deixen un bon pessic a la caixa d’Ajuntaments, Generalitat i Govern central. Podríem dir-ne especulació sobrevinguda, passiva. Però hi ha també una especulació activa: la d’aprofitar políticament el malestar que suposa la dificultat d’accés a l’habitatge, assenyalant determinats col·lectius quan la pròpia administració és corresponsable del desgavell.

Acabo. Abans demanava un exercici d’honestedat i parlava de les alternatives a l’hora d’optimitzar els nostres estalvis. Pregunta: són conscients tots aquells que han dipositat els seus estalvis en aquests famosos fons indexats que darrere aquest concepte tan seductor i de la seva proposta tan còmoda hi ha (o pot haver-hi) part dels diners invertits que van a parar, ai las!, a fons que inverteixen en immobiliari? Caldria llavors titllar tots aquests estalviadors d’especuladors?