Tot esperant Joel Joan

Hi ha crítics que han dit que l’obra costarà de seguir per a qui no conegui L’Oncle Vània: en discrepo completament. El text s’assegura que la història aparegui per encertades finestres a cada moment, i se segueixi el fil i el conflicte i la reacció dels personatges sense cap mena de problema. Em pregunto, de fet, si aquests crítics han vist l’obra (o si l’han escoltada amb un mínim d’atenció): sigui mèrit de Joel Joan o de Stephens, aquest ni de lluny és un problema.

Ara bé: per contextualitzar i per pura deferència, apuntarem que Sònia i el seu oncle Vània han consagrat les seves vides a treballar intensament per finançar la vida de cineasta del vell Alexandre (en l’obra de Txékhov, un articulista d’art). Aquesta devoció per ell toca la seva fi quan, amb el seu retorn a la hisenda, s’adonen que només és un fracassat que no coneixerà mai l’èxit (i per la seva voluntat de vendre la hisenda on viuen ells dos). A això cal afegir la frustració causada per la cadena d’amors no correspostos que té lloc dalt de l’escenari. Per a mi, el cor interpretatiu i argumental de l’obra és aquest.

Sònia està bojament enamorada del doctor Miquel, que alhora està enamorat d’Helena (que el rebutja). Paral·lelament, l’oncle Vània també empaita Helena, però aquesta prefereix quedar-se pragmàticament al costat del vell Alexandre, malgrat no estar-ne enamorada. Aquest vodevil sentimental és allò que configura les escenes d’exuberància interpretativa més encomiable de l’obra, amb un Joel Joan empaitant-se a si mateix, besant-se a si mateix, empotrant-se a si mateix i al mateix temps defugint-se a si mateix. Si volia que ens oblidéssim d’ell, com és l’objectiu de qualsevol actor quan adopta una pell nova, Joel Joan ho aconsegueix fins a vuit vegades i amb vuit pells diferents. Segurament si l’entreveiem a ell una mica, només una mica i perquè ha decidit (suposo) assemblar-s’hi més, és amb l’oncle Vània: el personatge amaga, de tant en tant i segurament més cap al final, uns gestos joeljoanescos força inconfusibles (ves a saber si per edat, per caràcter o per comoditat de l’actor).

Però no només l’amor o el sexe exposen el virtuosisme (l’exhibicionisme innat) de Joel Joan, sinó també la vellesa totalment versemblant d’Alexandre, amb la seva ànima decrèpita i el seu “torneu-m’ho, tot això” que un dia ens atraparà a tots. Sí, un bastó ajuda a encorbar l’esquena i a identificar el personatge, però aquest tipus d’elements no ajuden a Joel Joan: ens ajuden a nosaltres. Vull dir que recórrer a un mocador (Sònia) o a unes ulleres fosques (Vània) o al mateix bastó no és un recolzament per a l’actor, que no necessitaria objectes que li canviessin l’aspecte, sinó que son un petit ajut per a aquell espectador que pugui necessitar-lo. Ja se sap, amb tanta gent dalt de l’escenari alguns despistats es poden perdre.

Però en aquesta obra no hi ha pèrdua: Vània flueix en text i en virtuosisme interpretatiu, ens encara amb un agosarament del qual aquest país està força mancat, ens retroba amb un Joel Joan que trobàvem a faltar (i que, malgrat tot, no es digna a aparèixer durant tota l’hora i mitja en què l’esperem) i amb la versió moderna d’un text antic que funciona del dret i del revés, el muntis com el desmuntis, com aconsegueixen tots els clàssics. S’hi poden fins i tot introduir picades d’ullet catalanesques (“això és un basc, un català i un gallec…”) o referències a Chaplin, per a estirar els barbes a Txékhov, però Vània perdura i s’encarna, personatge a personatge, en el nostre nostrat Joel i en la nostra perillosa època. On tot és tan frenètic que, fins i tot tan esquizofrènic, que ens sentim estranyament identificats quan davant nostre un gran actor desplega tots els papers de l’auca.