Esperant la nova Rambla

La Rambla sembla ara mateix una zona de guerra. Tot i que ja s’ha obert a la circulació el carril de pujada (costat Besòs), roman aixecat tot el carril de baixada (costat Llobregat). Rases, material acumulat, monticles de sorra… Són les conseqüències d’unes llargues obres que volen ser el primer pas perquè l’emblemàtic passeig canviï de cara, renovi la seva oferta comercial de souvenirs i cadenes de fast food i deixi de ser patrimoni exclusiu dels turistes. Si tot va com es preveu, la Rambla canviarà el paisatge en un futur no gaire llunyà.

Un Forrest Gump de cera assegut davant del passatge de la Banca amb la gorra de les gambes Buba Gump custòdia el tram final de la Rambla, just abans d’arribar a Colom. És l’únic acabat, mancant uns quants detalls, i serveix de mostra per veure com serà el futur passeig. El Forrest Gump és un reclam del Museu de Cera proper al costat del lloc de venda d’entrades, encara que alguns pensen en un inici que és una de les famoses estàtues vivents que fins fa un temps poblaven aquesta artèria que separa el barri Gòtic del Raval. Avui, a causa de les obres, se’n poden trobar com a molt un parell, que segueixen sent objecte de selfies.

Un dels motors de la nova oferta cultural de la Rambla serà el nou FNAC, que ja ha tancat la seu a El Triangle de plaça Catalunya i que es preveu reobrir en un edifici al costat de Canaletes abans de final d’any. A pocs metres, hi ha l’històric cartell publicitari de Musical Emporium, convertit avui en un negoci de canvi de divises. Per sort, un altre negoci històric de música, la Casa Beethoven, resisteix com a aldea dels gals al costat del Palau de la Virreina, aliè als cants de sirena d’ofertes per al seu traspàs.

Aquesta Rambla no s’assembla gens a la de fa unes dècades. Els antics quioscos de premsa semblen avui basars xinesos on comprar un diari és gairebé una gesta, ja que són un producte residual, camuflats entre imants, bosses, figures i altres elements de l’economia del record turístic. Quins temps aquells en què un passava de matinada per la Rambla per comprar les primeres edicions dels rotatius.

Aquests anys, han desaparegut les cadires de lloguer de Canaletes i els llocs de venda d’ocells. Tot i que la seva desaparició era inevitable —la privatització del seient públic i la venda d’animals no són propis d’aquests temps—, també és cert que han restat personalitat al passeig.

Queden unes poques floristeries. Tres, perquè la resta s’han passat a la venda de llavors, especialment les que fan créixer pebrots i albergínies en forma de genitals. A causa de les obres, els populars llocs s’exiliaran durant un any a partir del gener a la plaça Catalunya, a la vorera del Zurich, entre Pelai i Bergara. Tornaran quan finalitzin els treballs.

En aquesta metamorfosi que ha experimentat la Rambla els darrers anys, queden alguns testimonis del seu passat gloriós. Per exemple, la font de Canaletes, de la que segueix bevent gent que vol tornar algun dia a Barcelona. Quan era petit, la meva mare sempre portava a la bossa un fascinant got plegable amb què em donava a beure de la font sempre que passàvem davant, en una mena de ritual màgic que completava convidant-me a un entrepà rodó de xoriço que servien al bar del Sepu. Era una cosa excepcional que jo feia sense dir ni piu, sense arribar mai a comprendre què tenien d’especial aquella aigua de l’aixeta i aquell petit entrepà de pa de Viena que mai no va ser un dels millors que he menjat a la meva vida. Però en aquella època, allò que s’havia de fer, es feia. I ja està.

Almenys, a més de la ja citada Casa Beethoven on de jove anava a buscar partitures de guitarra, queden l’hora oficial a la façana de l’Acadèmia de Ciències, sobre el Poliorama, el drac i els paraigües de l’antiga fàbrica de la Casa Bruno Cuadras —actualment, sucursal bancària— i els portals de marbre amb uns forats fruit de la contínua picada a terra dels talons amb què les prostitutes intentaven combatre el fred quan encara hi havia prostitutes a la Rambla. Avui, els portals ja no són al carrer, sinó exposats al menjador del restaurant Amaya, un dels pocs que continua fidel a la història i la tradició ramblera.

En aquesta part baixa del passeig, una mena de pis mostra de la futura Rambla, hi ha també una de les originals fonts Wallace, una de les 12 que un filantrop anglès amb aquest cognom va donar a Barcelona. Es tracta d’unes fonts que aquest home havia finançat per tot París pel subministrament segur d’aigua potable a la població i que també va repartir per altres ciutats europees. De la dotzena d’originals que van arribar a la capital catalana a finals del segle XIX, només en queden la de la zona baixa de la Rambla i una segona a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia, davant del Comèdia. Una tercera és a Cornellà, a la seu d’Aigües de Barcelona.

També roman a la Rambla la Boqueria, encara que cada dia més allunyada del concepte de mercat de fresc per acabar convertida en parc temàtic del suc i els fregits. I davant, l’anomenat Museu Eròtic, el reclam del qual en forma de Marilyn des d’un balcó o al mateix passeig congrega centenars de turistes curiosos.

Més avall, un museu de veritat, el Marítim, té més problemes per atraure visitants. La renovació de la Rambla en aquesta zona ha permès millorar l’accés al museu que acull una joia arquitectònica com són les Drassanes, un edifici únic al món, un espectacular gòtic civil que va acollir les drassanes medievals de la Corona d’Aragó i que ha de ser un dels plats forts de l’oferta cultural del passeig.

Mentrestant, haurem de continuar esperant que acabin les interminables obres que descobreixin per fi la nova Rambla.