Eulàlia Rodríguez: Distopies barcelonines

“Soc una dona que ha aconseguit fer realitat el somni de dedicar-se a allò que li agrada i ara, d’alguna manera, em sento amb més dret que mai d’animar la gent per perseguir les seves ambicions”. Recolzada a la barra amb la seva gossa, la Dori, descansant als seus peus, l’Eulàlia Rodríguez xarrupa una mica de te verd, mentre el sincopat i elegant compàs de la versió del Love will tear us apart per Nouvelle Vague omple l’aire matutí del Bar. “Animar els altres a complir els seus somnis”, afegeix, amb un somriure que brilla recorrent el seu rostre, i el cap posat en el món distòpic que ha pres forma en el seu debut El so dels timbals (Diëresis), acabat de publicar.

La novel·la planteja un futur en què, després d’assolir el seu àpex de degradació atmosfèrica, la Terra orbita protegida per una escorça artificial que segella i aïlla la seva capa contaminada. A l’empara d’aquesta escorça ha sorgit sobre la superfície del planeta Kristala, un ecosistema de ciutats edificades sobre el vell món en les quals els més avantatjats entre els nous humans es mantenen biològicament actius a través d’un sistema semblant a la fotosíntesi. Els menys afortunats, és a dir, la majoria, viuen sota terra, marginats i utilitzats com a mà d’obra barata a la qual explotar, “fet que pot semblar familiar en els temps que corren”, incideix l’autora.

I aquí està el quid de la qüestió. Malgrat la complexitat a l’hora d’articular aquest món futur que oscil·la entre allò possible i allò fantasiós, l’Eulàlia ha privilegiat els aspectes més humans i socials de la trama: “La relació dels personatges, Àsia i Tristany, la tensió entre els habitants del nou món i els del vell”. Picades d’ullet a una infinitat de referents literaris i cinematogràfics, que van des de la seva adorada Ayn Rand o Orwell fins als Hunger games o Divergente, “amb bona part de l’acció ambientada a la ciutat de Barcenova, edificada sobre les cendres de l’antiga Barcelona”.

Rara avis en una literatura catalana on no abunden, precisament, autores dedicades al gènere de la distopia, ara es troba treballant en la segona part de tres, “acabant de pensar en els personatges i les escenes, desenvolupant la escaleta i les escenes principals per posar-m’hi i deixar-me arrossegar, mentre espero la traducció al castellà de la primera, que portarà per títol El latido de los tambores”. Qui li anava a dir a ella, fa només cinc anys, que es trobaria en aquesta situació?

Cuinar pastissos i cuinar històries

A la vida de l’Eulàlia Rodríguez hi ha dues grans passions: la rebosteria i la literatura. “De petita ja escrivia o pujava al tamboret per ajudar a pastar una massa, amb la mateixa passió”, rememora la que, en la seva infantesa, ja era editora del diari del col·legi i treia excel·lents notes en redacció. Però la vida la va portar cap a altres horitzons professionals.

“El meu pare havia fundat una empresa pionera en l’àmbit del vending de cafè”. Va estudiar econòmiques i es va especialitzar en cafès. Una vegada venuda la companyia, ella s’hi va integrar a la plantilla. “M’hi vaig bolcar i així vaig seguir fins que, arran d’una discopatia, em van trobar un tumor a l’esquena, i això va redundar en dues operacions, el 2018 i el 2019. Després de la prolongada baixa, vaig arribar a un acord amb l’empresa i, gràcies a la meva situació personal avantatjosa, em vaig poder tirar a la piscina i perseguir les meves dues passions”.

Es va inscriure a la Hoffman per estudiar pastisseria, i a l’Ateneu per fer el mateix amb l’escriptura. Va guanyar aquesta última perquè, encara que continua fent pastissos notòriament deliciosos per als seus familiars i amics, era una vida massa sacrificada amb els seus problemes d’esquena. “En paral·lel, a l’Ateneu vaig començar a treballar en la novel·la. Sobretot des del dia en què un professor, Albert Lladó, em va animar a donar-li forma a la idea d’una Terra recoberta per una escorça!”, riu.

Qui paga la festa?

“Vaig néixer i visc a Barcelona. Tot allò bo que m’ha passat a la vida, tota la felicitat que he tingut, ha passat aquí. I, sense voler posar-me fosca, és el lloc on espero morir, perquè és la ciutat que prefereixo sobre les moltes altres a les quals he tingut l’oportunitat de viatjar”, confessa la parroquiana, especialment enamorada del Palau de la Música, que defineix categòricament com “un dels llocs més bonics del món, pels seus colors, per la seva atmosfera, per tota aquella música, variada i diferent, que s’escolta entre les seves parets”. Acaba el seu te. “Un lloc que fa que m’enorgulleixi de viure aquí”.

Li costa enfadar-se amb la ciutat de la mateixa manera que li costa enfadar-se amb un familiar o un amic, “encara que motius no me’n falten, perquè de vegades sembla que els barcelonins estem pagant una gran festa a la qual rarament hi estem convidats”.

— Doncs et convidem a tastar la gastronomia del nostre Bar, que ja se’ns va fent hora de dinar. Hi ha tapes, racions, menú, plats combinats… Tot deliciós.

Una guspira brilla en la mirada de l”Eulàlia Rodríguez. La Dori, als seus peus, es desperta. “Les tapes són variades i molt divertides!”, replica donant també un cop d’ull als dolços, “encara que, més que menjar-los, que també m’agrada, el que em fa més il·lusió és cuinar-los per a les persones que estimo”, confessa.