Eurostars Grand Marina: d’art, port… i política

Al capítol anterior d’aquesta sèrie, el novè, dedicat a l’Hotel Majestic, abordàvem el pacte polític de 1996 que va permetre al Partit Popular governar per primera vegada pel suport de Convergència i Unió. Mesos després, aquells mateixos partits van acordar una modificació clau de la Llei de Ports, que fins aleshores prohibia explícitament les edificacions destinades a residència o allotjament en domini públic portuari.

L’esmena va obrir la porta a una nova etapa al front marítim de la capital de Catalunya i va fer possible la construcció d’hotels emblemàtics com el W Barcelona, protagonista del tercer capítol d’aquesta sèrie, i el mateix Grand Marina, eix d’aquesta desena entrega d’Hotels amb Història i Històries d’Hotels.

Un element portuari històric i molt visible acompanya la transformació del moll de Barcelona: l’Aeri del Port. Concebut a l’empara de l’Exposició Internacional de 1929, havia d’unir Montjuïc, seu principal de l’esdeveniment, amb la Barceloneta i apropar la mostra al mar. El telefèric no va entrar en funcionament fins al 1931 per raons pressupostàries i tampoc ho va fer seguint el traçat previst inicialment. La torre central, la de Jaume I, no es va situar finalment al Moll d’Espanya, on avui s’aixeca el Maremàgnum, sinó al seu emplaçament actual, davant del futur hotel.

La torre Jaume I ha estat un mirador privilegiat de l’evolució del port i un dels canvis més importants que va presenciar, juntament amb l’obertura de la segona bocana, va ser l’inici del projecte del World Trade Center.

WTC Barcelona

El complex va començar a gestar-se el 1989, amb l’inici de les obres el 1990, tot i que aquestes es van interrompre el 1992 a causa de la crisi econòmica. Els treballs es van reprendre el 1996 i van culminar amb la inauguració l’any 1999. El projecte constava de tres blocs dissenyats per Henry N. Cobb, soci fundador de l’estudi Pei Cobb Freed & Partners i deixeble directe d’I. M. Pei. Cobb és autor d’edificis que van marcar ciutats i èpoques, com la torre John Hancock de Boston o la del U.S. Bank de Los Angeles, durant anys el gratacel més alt de la ciutat més gran de Califòrnia.

L’hotel, quart edifici del conjunt (el situat a l’oest), es va aixecar posteriorment, tancant el cercle del WTC de Barcelona. El seu disseny també va anar a càrrec del mateix equip d’arquitectes, amb l’execució i l’interiorisme assumits per l’estudi barceloní GCA Arquitectes Associats, dirigit per Josep Juanpere.

Un detall especialment simbòlic va ser i continua sent l’escala de caragol, situada a l’esquerra del vestíbul i dissenyada pel mateix I. M. Pei, on vidre, acer i marbre es combinen amb una sobrietat gairebé escultòrica. Pei marca aquest espai de recepció de la mateixa manera que ho va fer, a gran escala i per encàrrec de François Mitterrand, al Museu del Louvre de París, amb la seva trencadora piràmide de vidre, popularitzada anys després per la pel·lícula El codi Da Vinci, protagonitzada per Tom Hanks i dirigida per Ron Howard.

Un hotel al moll

El projecte va néixer amb una ambició clara: crear un gran hotel urbà de cinc estrelles, estretament vinculat al port, al comerç internacional i al turisme cultural i de negocis. El Grand Marina es va convertir així en la joia de la corona del grup Hotusa i en l’argument fundacional de la marca Eurostars. L’empresa, amb seu a Barcelona, és avui la primera cadena espanyola per nombre d’establiments i la tercera per nombre d’habitacions.

L’estrena de l’hotel va ser coherent amb aquesta vocació de creixement. El 19 de juny de 2002 es va celebrar una gran festa d’inauguració que es va prolongar al llarg de tota la jornada. El primer cop d’efecte va arribar al migdia: el Grand Marina va acollir els setze concursants de la mítica primera edició d’Operación Triunfo, aleshores en ple apogeu mediàtic, en una compareixença que va reunir més de 130 periodistes. Cal recordar que aquell OT va marcar un abans i un després en la història de la televisió a Espanya.

A la tarda, una visita institucional encapçalada per Artur Mas, aleshores Conseller en Cap de la Generalitat presidida per Jordi Pujol, va reunir autoritats del Port de Barcelona i els artistes que havien deixat la seva empremta a l’hotel en forma d’obres originals, com Josep Maria Subirachs, Albert Ràfols Casamada o Lluís Lleó. Ja entrada la nit, una festa va congregar més de dues mil persones a la terrassa de l’establiment, amb una posada en escena a l’altura d’un cinc estrelles gran luxe del nou segle. El lliurament simbòlic de les claus de l’hotel a representants de l’esport, la cultura, l’empresa, el turisme i les institucions va segellar una inauguració que, vista avui, es llegeix com un retrat de la Barcelona optimista i expansiva de 2002.

Des d’aleshores, a més dels artistes que formen part permanent de la seva decoració, el Grand Marina ha mantingut una relació constant amb el món cultural. L’hotel ha impulsat una política estable en aquest àmbit, amb una atenció especial a la literatura i la fotografia, promoguda directament des de la presidència del grup. L’última guardonada amb el Premi Eurostars de Narrativa de Viatges ha estat Espido Freire. A això s’hi suma el seu paper com a hotel institucional: seu dels Prix Pyrénées, lloc habitual de trobada d’actes del PP de Catalunya i allotjament recurrent de molts dels equips de Primera Divisió que viatgen a Barcelona per enfrontar-se a l’Espanyol o al Barça.

Així, entre lleis portuàries reescrites, arquitectura d’autor, pactes polítics, art contemporani i cultura popular, l’Eurostars Grand Marina va acabar de tancar el cercle del World Trade Center i d’una Barcelona que es va acostar encara més al seu mar.

Un hotel i un conjunt urbà que no només van transformar el perfil del port, sinó que van afegir al seu paisatge quelcom molt semblant a un gran transatlàntic. Un lloc on es creuen viatgers, escriptors, futbolistes, polítics i arquitectes al bell mig del moll de Barcelona, a l’ombra de l’enorme torre de Jaume I.