Eva Baltasar: “Jo em rendeixo abans d’escriure, i la història m’arrossega”

Eva Baltasar ens rep lluny de Barcelona, en una cafeteria de les d’abans. L’escriptora ens endinsa en el seu procés creatiu, que ha engendrat el tríptic de Permagel, Boulder i Mamut, i la sacsejada de l’Ocàs i fascinació (Club Editor), sempre amb un punt de partida però sense un final preestablert: “Jo no tinc cap història al cap; no sé com acabaran les meves novel·les”

“Les vaig descobrint a mesura que vaig escrivint, i això és molt addictiu”, explica darrere un cafè amb llet de civada. Ha estat pastora, netejadora de cases, pedagoga i ara s’endinsa al mar i al món dels homes per nodrir-se d’experiències que poden (o no) traspassar en els seus llibres. Una nova història veurà la llum per Sant Jordi, i ja té un nou relat entre mans: quan n’està acabant un, sempre n’entoma un altre: “És una manera de protegir-me del dol”.

— Tota història té un inici. Quin és el teu?

— Vaig començar a escriure de molt petita. Els meus pares treballaven molt fora, i la meva germana i jo estàvem moltes hores tancades a casa. La meva manera de passar una estona agradable era llegir. La lectura era com la meva vida.

— Què representava per a tu?

— La lectura era l’evasió d’una infància avorrida, molt tancada. M’omplia la vida dins de casa, era la manera de sortir. Fins que vaig començar a copiar els llibres. Em vaig comprar una llibreta i els copiava per omplir les hores i per gust.

— Quan van donar pas les còpies a les històries pròpies?

— Vaig començar a dur un diari personal, i cap als 17 anys vaig començar a escriure poesia. Escrivia i ho llençava tot. Jugava amb la llengua, mentre estudiava filosofia. Tot i que em vaig llicenciar en Pedagogia, el recorregut universitari més llarg que he fet va ser Filosofia. No estic llicenciada, però vaig transitar per diverses universitats espigolant les assignatures que m’interessaven.

— Aquesta pulsió i qüestionament existencial ve de lluny, doncs.

— Ho vaig descobrir estudiant Pedagogia, però no em van deixar canviar de carrera! Vaig acabar i m’ha servit puntualment per treballar i viure, però en aquest recorregut per la filosofia vaig escriure molta poesia que em quedava per a mi. Fins que als 28 anys em vaig enamorar molt, i vaig escriure un llibre de poemes per la meva enamorada. Vaig voler-li regalar, i em feia il·lusió fer-ho en format llibre. Per això em vaig presentar al Premi Miquel de Palol, i el vaig guanyar.

— I així es va publicar el teu primer poemari, Laia.

— Va ser una alegria, però a la vida, les alegries i les desgràcies les encaixo sense drama: ni amb un entusiasme desmesurat ni amb un drama desmesurat. Però com escribia tanta poesia, vaig pensar que una manera de tenir els meus poemes en format llibre seria anar-los presentant a premis. Deu van ser premiats i publicats.

— I el salt de la poesia a la novel·la?

— Al final de la trentena vaig passar per problemes existencials. Vaig anar a la psicòloga, i em va dir que escrivís quatre pàgines amb la meva biografia. Escrivint em vaig adonar que anava afegint detalls que no eren reals, que anava ficcionant per posar la història més interessant, i em va interessar aquella nova veu.

“No sé què he d’escriure; començo i de seguida m’arrossega. És com si aquesta veu, d’alguna manera, preexistís”

— I llavors?

— Vaig donar espai a aquesta veu. Vaig aturar la teràpia, perquè l’escriptura havia agafat aquell poder terapèutic que té per tantíssima gent. De posar paraules a incomoditats o sentiments i connectar amb l’inconscient. Per a mi va ser molt interessant fer-ho a través de l’escriptura, i connectar amb zones fosques a les quals no ens atrevim a anar, o que tenim reprimides. És molt sa enviar-hi una protagonista, i tu l’acompanyes i estàs gratant allà, però estant sana i estalvia escrivint.

— Com esculls on gratar?

— És molt orgànic, no decideixo res prèviament, deixo que m’hi porti la història. Quan vaig acabar d’escriure Permagel, vaig tenir la sensació d’haver conegut a fons algú que no era jo. Fins i tot hi havia hagut com una mena d’enamorament, em llevava cada matí amb ganes d’anar-me a trobar amb la protagonista.

— Una connexió molt profunda amb algú que crees tu mateixa.

— És com si conegués algú amb qui vas quedant, i que et va explicant coses de la seva vida que no sabies. Jo no tinc cap història al cap. Jo no sé com acabaran les meves novel·les. Jo les vaig descobrint a mesura que vaig escrivint, i això és molt addictiu.

— Comences sense tenir clar l’inici i el final?

— Començo arran d’algun detall, però no sé més. Per exemple, a l’Ocàs i fascinació, volia que fos una dona de fer feines, perquè jo he estat dona de fer feines i ho vaig trobar interessant. Jo em rendeixo abans d’escriure. No sé què he d’escriure; començo i de seguida m’arrossega. És com si aquesta veu, d’alguna manera, preexistís.

— Com si fossis el canal pel qual s’explica la història.

— Sí. I aquest obrir-te, aquest entregar-te, deixa el canal molt lliure perquè passi. Jo ho visc així. No hi ha una lluita, o una persecució, és estar oberta que et vagi arribant això, i amb l’escriptura pots anar guiant una mica. Jo deixo que em guiï el personatge, i només intervinc molt decisivament quan està en una situació en què la vull salvar, perquè penso que ho passarà molt malament. Com en el cas de Boulder, quan vol tirar endavant un projecte de vida i de família que en realitat no vol. I allà dic: l’he de salvar. Vaig tenir la sensació de dir-li: ara tu t’esperes, i jo et salvo.

— Es genera un diàleg amb un personatge que adquireix personalitat pròpia?

— I és una mica esquizofrènic, perquè hi ha una part que és com un mirall meu, en què expresso incomoditats que he patit, però per altra banda és una persona totalment aliena que vaig coneixent de mica en mica. És aquesta dicotomia, i navego entre aquestes dues aigües. La meva sensació és que existeix la vida real, la vida dels somnis i la vida de la novel·la, que és molt real quan estic escrivint: M’absorbeix molt i em contamina molt el dia a dia.

— En quin sentit?

— Em passa com també pot passar a les actrius, que interpreten un cert paper i adopten certes postures. Em va passar en el cas de la Boulder, que era una dona que fumava i bevia molt, i jo vaig començar a fumar i beure, quan no fumava des de la universitat. És com que m’empelto del personatge. I per a mi el procés d’escriptura és tot el dia. De fet, quan més treballo és quan passejo el gos, pensant en la història. És com dur aquest personatge a sobre tot el dia. I quan estic en aquest procés m’oblido de moltes coses pràctiques, se’m crema el menjar i abandono rentadores. És com quan estàs enamorat i t’obsessiones tant que altres temes pateixen per desinterès.

— T’has enamorat de personatges de les teves novel·les?

— En el cas de la Boulder vaig tenir fins i tot una sensació física d’enamorament. Jo era conscient que era una ficció, però va ser així. Llavors estava casada i tenia una sensació d’infidelitat. És un moment tan apassionant que el teu cos reacciona, és una qüestió també de química.

“La vida de la novel·la és molt real quan estic escrivint: m’absorbeix i contamina molt el meu dia a dia”

— I quan arriba el final de la història, has de passar un dol?

— No ho visc com un dol, però sí que a vegades em costa molt deixar-la anar; hem d’anar a impremta i em costa abandonar la història. Dol com a dol, no, perquè després ve tota una part de promoció en què segueixes amb la novel·la, tot i que de forma menys íntima.

— I amb els clubs de lectura.

— Sí, que s’allarguen en els anys. A més, faig com aquesta gent tan immadura que tenen parella i que, quan veuen que estan acabant la relació, en comencen una altra, per no tenir aquella mena de buit existencial de no saber estar sol. A mi em passa amb les novel·les: quan estic abandonant una, de seguida en començo una altra. És la manera de protegir-me del dol, segurament. I en aquest cas, és més sa que en el de les parelles!

— Després de les tres novel·les del tríptic, et va costar fer el salt a una nova història?

— Em vaig fer el regal de seguir escrivint amb molta llibertat, i de dir-me: a veure on em porta aquesta novel·la. Hi ha lectors que tenen la sensació que costa d’entendre, però per a mi el tema és que, ho entenguis com ho entenguis, està bé, que totes les lectures són bones. Jo he jugat molt a ser subtil perquè les lectures puguin ser variades. No hi ha una lectura bona; jo no tinc la veritat absoluta dels meus llibres, és la màgia de la literatura. De fet, quan vaig començar la novel·la no partia de res més que d’una dona de fer feines, i vaig dir, a veure on emporta.

— I va portar fins a la fascinació. I ara, en què treballes?

— Ara hem tancat una novel·la que sortirà per Sant Jordi. Amb ella, he entrat en un món molt petit i he creat un personatge molt monstruós, símbol de situacions vivencials que podem haver viscut tots en algun moment de la nostra vida. I no puc dir més!

— I si ja està tancada, vol dir que ja estàs amb una nova història?

— Sí, a les beceroles. Perquè quan començo, faig com la Penèlope: escric unes quantes pàgines, les esborro, i hi torno, endavant i endarrere. Fins que trobo el moment en què arrenca, en què trobo que aquella veu és la que ha de ser.

— Com busques aquesta arrancada?

— Jo soc molt de partir de paisatges de la meva pròpia vida, com el cas de dona de fer feines o la dona jove que marxa de la ciutat com a Mamut. Els paisatges de la meva vida són molts, però són limitats, i el que he fet ara és obrir-me a experiències noves, coses que no he fet mai, per obrir la porta a què s’integrin de manera natural a la narrativa.

— Per exemple?

— He començat a navegar, en veler. Em fa por, tinc molt respecte al mar, però l’àmbit portuari em crida molt. He entrat en aquest món, que no sé si traspassarà o no al dels llibres.

— Què més?

— He entrat al món dels homes. Fins ara no n’hi havia a la meva vida. Vinc d’un matriarcat molt gran, de germanes, cosines, parelles i amigues, i mai havia tingut la voluntat d’acostar-me als homes. Fins ara, ni els veia, i ara els estic veient i coneixent. I és molt bonic, d’alguna manera et reconcilia amb la vida. La resta de la meva vida és molt tranquil·la, amb clubs de lectura i acompanyar algunes traduccions. També m’agrada molt estar amb les meves filles.

“Jo deixo que em guiï el personatge, i només intervinc molt decisivament quan està en una situació en què la vull salvar”

— I els viatges per a la promoció?

— La part de l’ofici d’escriptor que suposa viatjar la faig amb alegria, encara que he arribat a la conclusió que no m’agrada viatjar. M’agrada molt estar a casa. M’encanta la setmana que giro el full de l’agenda i no tinc res. Per a mi, això és un oasi que omplo d’escriptura. M’agrada molt fer vida de casa, i fer vida de poble.

— Aquesta vida tranquil·la també pot ser font d’inspiració?

— Bona part del procés d’escriptura és alimentar-se, i això també vol dir parlar amb veïns, entrar a botigues… A vegades una paraula et pot donar una escena, o un personatge.

— I en aquell moment, ho saps?

— No, em ve després. De fet, fins ara no he estat la típica escriptora que va amb llibreta. Me’n regalaven moltes, sovint fins i tot Moleskine, i les acabava fent servir per fer llistes de la compra, i em sabia greu. Ara que m’he obert a coses noves sí que vaig amb llibreta. (La treu de la bossa i la va obrint a l’atzar: apareixen notes, dibuixos, noms d’ocells, una recepta de tiramisú i el nom d’un perfum que es va acabar comprant).

— Revises les notes per escriure?

— No, tot ve sol després, fluint.

— Hi ha alguns temes recurrents a les teves novel·les, com la mort.

— És un tema que m’interessa des que soc petita. Veig la mort com un gran viatge. Espero que trigui, però no m’espanta. M’espanta el patiment i el dolor que puguis provocar, però no el moment de traspassar. Tots hem nascut; és un traspàs. I tots tenim temes que ens acompanyen al llarg de la vida, i per a mi la mort n’és un.

— Ho és més en un context de conflictes internacionals?

— Jo no estic connectada a l’actualitat, més enllà del que és sentir alguna notícia del dia mentre estic a la botiga de fruits secs. Per a mi, és molt soroll mental, i a mi em costaria molt escriure si estigués molt oberta al món i a tot el que està passant. El fet de no donar-li atenció cada dia em permet seguir fent la meva feina, que crec que també aporta; literatura també aporta.