L’èxit d’una bona actitud

De vegades, per veure el camí a seguir amb prou nitidesa ens cal una mirada externa, objectiva, sense la por, la incertesa, els dubtes, les mandres i els prejudicis que ens envaeixen quan pensem en un canvi. Josep Roset exerceix aquesta mirada neutra que ajuda a establir prioritats i estratègies de creixement a les companyies, tenint en compte el context que, quan s’és dins d’una bombolla, s’ignora.

“Les empreses compren, venen, contracten, supervisen, planifiquen, però, per sobre de tot això, fa falta un control de govern que contempli el que passa a dins i el que passa a fora. I en aquest control hi pot haver la propietat, però també hi ha d’haver gent externa, gent amb experiència i sentit comú a qui plantejar situacions a resoldre. Són els mentors o consultors a qui s’encomana una estratègia per millorar procediments o processos dins de l’empresa, sobretot per adaptar-se als nous temps. Perquè en el dia a dia no és fàcil fer-ho, doncs la rutina i el compte de resultats arrossega. Però cal parar, pensar i planificar. Sortir de la bombolla i adquirir coneixement nou”, expressa Roset.

Ell entra a fer això, a acompanyar en aquest ‘parar i reflexionar’, i aportar una visió des de fora, a les taules d’equips de l’empresa ordinària, i també en entitats, fundacions o empreses amb un enorme pes social.

Roset presideix la fundació CIES, una entitat sense ànim de lucre fundada l’any 1992 i compromesa amb la inclusió laboral de les persones amb discapacitat. Des de l’experiència en investigació social i econòmica, al CIES impulsen programes, polítiques i aliances que promouen l’equitat en l’ocupació, eliminen barreres estructurals i sensibilitzen el sector empresarial sobre el valor de la diversitat. I, en aquest món en què, de fet, diversos som tots i totes, al cap i a la fi, el Josep és estendard d’aquesta inclusió.

Considera tan important el fet de tenir una feina, que facilitar que tothom l’aconsegueixi ha esdevingut pràcticament una missió en el seu dia a dia. Ha vist com les connexions d’idees, persones, necessitats i solucions fan lligams extraordinaris. Poder ser pont d’aquestes connexions l’engresca molt a continuar creient que, com diuen al Pallars, “cada tupí té la seva tapadora”, cadascú ha de trobar el seu lloc, perquè hi és. Gràcies a tots els contactes i l’aprenentatge propi al llarg de la seva experiència professional, el Josep és com una agència de col·locació, un SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya) individual i autònom, que pensa en totes les possibilitats d’ubicacions i en els contactes que al llarg dels anys ha anat fent i connecta persones. És un facilitador, un subministrador de possibles que ajuda a desfer nusos. De ben jove, en va aprendre bastant a fer-ho, a casa.

Els avis del Josep tenien un molí de farina i feien pa, a La Pobla de Segur, la població on ell va néixer. El seu pare, amb un soci, va muntar un taller mecànic. I, quan el Josep tenia 14 anys, el pare li va donar una escombra perquè s’encarregués de tenir el local sempre net. Per fer-ho, li pagava cent pessetes l’hora. En aquell taller, el Josep va aprendre coses que l’han acompanyat fins avui, com és “posar-me a la pell del client, saber en què el puc ajudar i poder fer-li el seu vestit a mida”. Està convençut dels possibles tombs de millora que pot arribar a fer una persona, amb ajuda. I, de retruc —diu— tothom. “La societat canviaria molt, i en benefici de tots si es practiqués més l’ajudar sense esperar res a canvi, i escoltar-nos més els uns als altres”.

No són conceptes teòrics. El Josep és una esponja que s’impregna en l’escolta constant als altres. Ni finances, ni comptes de resultats l’han fet obviar mai els petits detalls més humans, sense perdre la humilitat malgrat haver assolit moltes victòries empresarials.

Quan va arribar a Barcelona, a disset anys, una de les coses que més el va sobtar va ser l’olor de mar. Cada dia era conscient d’aquesta olor que era tan diferent del perfum dels camps i muntanyes del Pallars. La ciutat li feia arribar olors i sensacions noves, com la llum mediterrània, que —diu— “és ben diferent a la de la muntanya”. I recorda la seva progressiva adaptació. “Al principi, d’alguna manera et sents immigrant, perquè arribes d’un poble, lluny, i els d’aquí, els autòctons de Barcelona, et miren com a diferent. I aquí busques el teu gueto, perquè et sents una mica desplaçat i que aquell no és el teu ambient. Evidentment, com tot en la vida, l’adaptació és la clau de l’èxit i et vas fent a les circumstàncies”.

Una altra cosa que el va sobtar, del contrast poble-ciutat, va ser que “a la ciutat, la gent de la meva edat només s’havia mogut amb gent de la seva edat. Mentre que jo m’havia bregat molt més amb gent més gran que jo, casada, pares, avis… Al poble havia viscut sempre la barreja en activitats, com el futbol o els escoltes. I tot això m’havia aportat una maduresa i un cert bagatge que aquí la gent de la meva generació no tenia. O si més no, aquelles eren les meves sensacions”, diu.

Ara, en canvi, veu com hi ha joves pallaresos que, tot i venir a Barcelona a estudiar, com va fer ell, tenen clar que venen a formar-se i després tornen. “Tenen una seguretat: que sempre pots tornar al Pallars. Així arrisques més, pots dir, tiro al màxim perquè, fins i tot si no em va bé, puc tornar cap allà. Jo també ho sentia això, sabia que podia tornar a treballar al taller de mecànic del meu pare”.

Sap que els joves, “avui ho tenen més difícil perquè Barcelona ja no és local, sinó global, competeixes amb gent de tot el món. Has d’anar a buscar els nínxols. Has d’estudiar per allò que t’agrada i que et surt sol”. Aquest és, en certa manera el mantra del Josep: “Ets bo en allò que et surt sol”. Està convençut que la feina salva vides, “donant feina a algú el dignifiques, li dones seguretat, reconeixement, és el pal de paller d’una persona. Una feina fa empoderar les persones, els eleva l’autoestima, els dona independència econòmica i els fa sentir útils, cadascú en el seu nivell. Jo he reconvertit un comptable en comercial. Si hi ha il·lusió i passió, hi ha motor, només cal encaixar bé cadascú en el seu lloc i tasca idonis”.

Amb un soci, i molta il·lusió i entusiasme, l’any 2000 va fundar el Grup Metropolis, una firma dedicada a l’externalització de serveis de personal per a empresa que facilitava ocupació en els sectors de la seguretat, la neteja, i la logística. I van parar molta atenció en tots aquells a qui la nostra societat més exclou del mercat laboral. Contractaven persones majors de cinquanta anys, cosa que ningú feia, ni ara, tampoc. Van buscar gent més gran de cinquanta anys i que visqués a prop de la feina, amb sous ben raonables, perquè això era el que consideraven veritable inclusió laboral. Van fer uniformes amb patronatge per a dones en sectors com per exemple el de la seguretat, on, en aquell temps encara no es feien. I una multinacional francesa va valorar molt l’aposta del Grup Metropolis per la inclusió, i van comprar l’empresa.

Havien estat prescriptors d’humanitat, una tasca que el Josep no ha deixat mai d’exercir. Amb molta consciència social sap que l’aire fresc entra molt més en les empreses. Ell ha conegut històries meravelloses rere la inclusió. “El futur —diu— passa tant sí com no per les polítiques socials i mediambientals”. Crec que l’èxit de la nostra empresa va ser haver sabut respectar la història que hi ha al darrere de cada persona. Vam saber ajudar, escoltar i gestionar. I personalitzar. En un món tan deshumanitzat i global en què l’objectiu és la rendibilitat, vam girar la truita construint una empresa diferent amb persones diferents, que és on es troba la riquesa”.

“Una inserció laboral ben feta i ben acompanyada, no només no empitjora la productivitat, sinó que millora els dividends”

El Josep forma part d’un equip d’assessors sèniors. Un cop al mes, visiten empreses. “Tenim un ordre del dia, com si es tractés d’una formació i estem amb l’equip directiu o amb l’accionariat. Són empreses, més grans o més petites, a les quals ajudes a posicionar i a créixer. Fer-ho des de fora ens permet aportar-hi una mirada, una fotografia des de dalt, des d’on tens una perspectiva de solucions més gran. Perquè tens també tota la informació sobre la taula, i pots parlar amb tothom”. I la saviesa de l’experiència i l’edat dels sèniors externs ajuden a “no perdre el context d’on són les empreses”.

Aquests grups de treball estimulen les empreses per poder fer el canvi de xip, i entendre que, “si posen en la seva ment ser solidaris amb la gent, tant empleats com clients, el retorn que això té és increïble. La majoria d’empreses temen que la inserció laboral de persones que fins ara ho han tingut més difícil per ser contractades posi en perill la productivitat. Nosaltres les hem d’ajudar a creure en aquesta inclusió. Se sorprendrien, perquè una inserció ben feta i ben acompanyada millora els dividends. Hi ha molts exemples que ho demostren. Recordo un cas en el qual contractar sis persones amb síndrome de Down va millorar la productivitat d’aquella empresa un 30%”. Haver vist casos així el duen a confirmar constantment que “l’empresari ha de guanyar diners, però alhora ha de pensar a crear riquesa per al seu entorn, proveïdors, empleats, gent del seu entorn immediat, entitats socials, clients, ha d’aportar valor i riquesa all seu entorn. Si no, la feina perd sentit. A una empresa se l’ha de mimar i l’empresa mimar l’entorn”.

Dejà vu

“Per a mi, moltes situacions que veig o que m’expliquen són un dejà vu, ja sé quin botó prémer i quina serà la següent fase”, exposa. Sap que el dia a dia ofega tothom i no permet adonar-se, potser, que un procediment o estratègia no són els més adequats. És fàcil —diu— “quedar estancat en les maneres de treballar”. Amb la seva expertesa i bagatge empresarial aporta idees fàcils de pensar i possibles de realitzar, perquè ja les ha vist posar-se en marxa.

Recorda que quan ell tenia l’empresa, “en grups d’uns cinquanta empresaris, cada dilluns a la tarda ens reuníem gent de diferents sectors, l’industrial o de serveis i, amb un mediador, qualsevol de nosaltres plantejava un problema i tots podíem plantejar solucions”. Per això sap que els intercanvis de coneixement i experiències són enriquidors. També proclama un exercici que no hauria de deixar de practicar cap empresari, “l’ascensor laboral. És molt important recórrer totes les plantes d’una empresa, visitar tots els departaments. Pujar per les escales i veure la gent a la fàbrica, veure com funciona, com estan, i així saps el perquè de les coses. I quan arribes al sobreàtic, a part de la humilitat d’haver sabut posar-te al costat de tothom, escoltant, saps millor què pot passar”.

El Josep és vicepresident i assessor de la Federació de Centres Especials de Treball de Catalunya (Fecetec) i també en ell recau la vicepresidència de la Fundació Sert, on es dedica a buscar entitats que treballen amb nens i nenes amb discapacitat per ajudar-los en qualsevol projecte on necessitin un cop de mà. I a la Fundació Nexe també assessora. “Fan una feina espectacular amb nens de 0 a 3 anys amb pluridiscapacitats”, explica. La seva màgia és que en tot això intervé de manera altruista, perquè ell com a ocupació remunerada, ja es dedica a la consultoria estratègica en empresa ordinària i economia social. És a més, membre de la junta directiva MC Mutua Laborals i encara fa honor al seu Pallars com a ambaixador de les Jornades per a l’Excel·lència del Pirineu.

Aquest home és com una esponja que s’impregna d’aprenentatges petits i grans cada dia, i escolta les necessitats de la gent. Expressa amb molta satisfacció: “cada cop que algú m’ha demanat feina, li n’he trobat”. No diu que sigui fàcil, però sap que hi ha camins i actituds que ho faciliten.