Les ferides de guerra

La meva àvia materna, la Lluïsa, n’acaba de fer noranta. Va néixer a Barcelona i el primer que recorda és la Guerra Civil. De fet, té una petita ferida de guerra. Quan corria cap a un refugi antiaeri del barri de Sants per protegir-se de les bombes, va ensopegar amb una pedra i es va fer una ferida. De resultes, tota la vida ha tingut una petita deformació a l’ungla d’un dit del peu.

Entre el 16 i el 18 de març de 1938, Barcelona va patir els bombardejos més terribles de tota la Guerra Civil. He repassat unes quantes fotos d’aquells dies i impressiona veure com fa vuitanta-quatre anys justos una pluja de bombes va sembrar la destrucció i la mort a la nostra ciutat.

En aquells bombardejos hi va morir una part de Barcelona que es va perdre per sempre. Em refereixo, en primer lloc, a totes les persones que hi van morir, però també a les ferides que la seva mort va provocar a famílies, amics, veïns o companys de feina. La ciutat també va perdre dotzenes d’edificis en aquells atacs. Per tant, molts barcelonins van perdre la casa o la feina. La guerra també es va emportar somnis, il·lusions, projectes de vida, carreres professionals…

Fa cosa constatar que tants anys després encara són ben visibles algunes de les ferides d’aquella guerra. Si ens hi fixem una mica, en les persones i els llocs, també descobrirem que hi ha ferides que no han acabat cicatritzant del tot. Segurament perquè és impossible.

Podem resseguir la guerra en les marques de metralla que encara hi ha a la façana de Sant Felip Neri on, el 30 de gener del 38, una bomba particularment odiosa llançada per l’aviació italiana va matar trenta nens que s’hi refugiaven. De tant en tant, també apareix alguna bomba sense detonar i els qui hi ha conviscut sense saber-ho durant anys se’ls glaça la sang. Però on la guerra és més viva és en el relat dels nens que la van viure. Dels pocs que encara queden vius perquè, aviat, ja ningú ens podrà explicar la guerra en primera persona.

Si ens hi fixem una mica, en les persones i els llocs, també descobrirem que hi ha ferides que no han acabat cicatritzant del tot

La guerra d’Ucraïna em fa pensar molt en la nostra guerra. Penso que la generació dels nostres avis va patir un horror pràcticament idèntic al que viuen ara els ucraïnesos. Un dia tens una vida normal, amb unes preocupacions normals i l’endemà tot se t’ensorra. Ens va passar a nosaltres als anys trenta i ara els ha passat a ells. És clar que també podríem parlar dels sirians, iraquians, bosnians o de tantes altres víctimes de guerres oblidades per tothom menys per qui les pateix.

Un dia els combats s’acabaran a Ucraïna, com es van acabar a casa nostra i també allà començarà un lent procés de reconstrucció, de cicatrització. S’adobaran les cases, les fàbriques, els cafès i els teatres. Es retiraran tones de ferralla. Els nens tornaran a jugar als carrers i ja no caldrà que ningú dormi a les estacions del metro per por de les bombes. S’enterraran els morts i els records més dolorosos. Passaran els anys i naixeran nens que no hauran patit la guerra, però potser n’heretaran les ferides perquè les ferides de la guerra, petites o grans, són persistents.