Festival Dudamel: El compromís d’un mestre passional

Va haver-hi un temps en què els directors d’orquestra eren venerats com a semideus, garants d’un poder ultramundà, místicament fonamentat en la mobilització de recursos sonors per formular la sacrosanta veritat de la música. La tibantor d’un pretès perfeccionisme ha deixat pas, feliçment, a altres maneres de participar —de forma no menys genuïna, a través de l’excel·lència interpretativa— en aquella veritat.

Des dels seus primers anys al capdavant de l’Orquestra Simón Bolívar, com un dels caps visibles del projecte formacional El Sistema, creat pel Mestre Abreu, Gustavo Dudamel no ha deixat d’incidir en l’arrel popular de la música, en un sentit profundament humanístic; és a dir, traient a flotació el seu poder transformador i la seva condició de llenguatge al qual ningú pot ser-li veritablement aliè. Un llenguatge que ens permet connectar sense conceptes amb la vida emocional, i retrobar des d’aquí una mena d’equilibri, integrats en el tot des de l’experiència de la pròpia vibració.

Bcn Clàssics, els organitzadors dels esdeveniments dels dies 10 i 11 de maig al Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana, respectivament, recorden les paraules pronunciades per Dudamel en una recent conversa al programa Col·lapse: “La música és un poder bellíssim que no pot estar aïllat solament per a un grup de persones”, al contrari —insisteix—, pot convertir-se en un factor d’integració. L’emoció que suscita, malgrat “que pot ser efímera, queda per sempre”. No dubta el mestre a emprar el terme “miracle” per referir la connexió que habilita amb un mateix i amb els altres a través de les diferències: “Per què no podria funcionar el món entenent-nos a través de les nostres diferències?”.

La música pot convertir-se en un factor d’integració a través de l’emoció que suscita, tot i el seu caràcter efímer

Declaracions alineades amb tantes altres que es poden llegir en mitjans especialitzats o de divulgació. Un exemple d’això és la peça que li va dedicar la revista Icon en ocasió del seu nomenament com a director musical de l’Òpera de París, en què es recollien les paraules d’Alexander Neef: “No és un home autoritari, crea consens i dona confiança”. Dudamel ha reconegut en diferents ocasions que ell va aprendre a dirigir amb els seus amics, que el seu somni era estar al capdavant de l’orquestra juvenil de la seva ciutat, Barquisimeto, sentint-se un més en el grup. Des de llavors, la seva comesa prioritària —el seu compromís— ha estat el de “crear una situació de gaudi, una atmosfera de respecte i intercanvi”.

Aquest tarannà obert, aquesta voluntat de fomentar el descobriment de la clàssica des de les emocions que concita en oients de tota condició, s’ha plasmat, per descomptat, en accions concretes. Podem recordar que a finals de la temporada passada, el juliol de 2024, va oferir a la platja de Barcelona un concert dirigint l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Milers de persones —més de 30.000, en realitat— van poder gaudir amb la música de John Williams, que el mestre ha gravat al costat de la Simfònica de Los Angeles, de la qual és titular des del 2009. Al capdavant d’aquesta mateixa orquestra, precisament, va triomfar el passat mes d’abril a Coachella, tot marcant una fita: es tracta de la primera vegada en la història del Festival en què intervé un conjunt clàssic.

Més de 30.000 persones van poder gaudir amb la música de John Williams dirigida per Dudamel a la platja de Barcelona

En el marc del cicle de concerts organitzat per BCN Clàssics, tant el Palau de la Música com el Gran Teatre del Liceu acolliran la intervenció de la centenària London Symphony Orquestra sota la batuta d’un director amb el qual en mai, fins a la present temporada, havia col·laborat. El mestre veneçolà oferirà programes d’alt voltatge els dies 10 i 11 de maig i, com a colofó una versió en concert de West Side Story amb Nadine Sierra, que es preveu novament memorable, a finals de juliol.

Strauss i Ravel al Liceu

La grandiloqüència orquestral de les partitures de Richard Strauss inaugura la sèrie de concerts en un escenari acostumat a les representacions escèniques. El poema simfònic centrat en les aventures de Don Juan per descomptat es nodreix de les reelaboracions prèvies de l’infaust personatge, un mite summament influent en la versió de Mozart durant el romanticisme —per l’anhel infinit, necessàriament insatisfet, sent ell mateix botxí i víctima del seu destí—, que assoleix un vol espectacular en la partitura straussiana. No desapareix l’aspecte sinistre, però l’embranzida que la poderosa London Symphony pot propiciar a la narració sense paraules convida l’oient a deixar enrere el món. A una altra dimensió també traslladarà la sèrie de poemes Shéhérazade, cantats per la soprano Marina Rebeka, i l’encara exòtica Rapsòdia espanyola, les dues obres de Maurice Ravel.

Un concert, el del Liceu, generós en al·licients —tant pels compositors programats com pel desplegament d’un virtuosisme orquestral— en aquesta primera sèrie de col·laboracions que el mestre veneçolà està mantenint amb la LSO, i que culminarà amb la suite de El cavaller de la rosa també de Richard Strauss.

Són diverses les cites a Les noces de Fígaro i, com si fos una reescriptura irònicament decadent d’aquella partitura —lectura obertament fin de siècle— s’apunta a un canvi de règim en la sensualitat, en la gestió dels afectes i per tant també de l’erotisme, quedant la figura masculina si més no qüestionada.

Mozart i Mahler al Palau

Gustav Mahler, amic personal de Richard Strauss, coneixia de primera mà, per la seva condició de director de l’òpera de Viena, la partitura mozartiana. En la seva maduresa va tenir l’ocasió de dirigir a la Filharmònica de Nova York, com ho faria després també Leonard Bernstein; les seves versions mahlerianes, de fet, li van fer guanyar fama internacional, en trobar-se entre les més reeixides en termes d’espectacularitat i afinitat espiritual. La proximitat de Gustavo Dudamel a la música i als músics ha estat comparada amb aquesta efusivitat del director nord-americà que —com Norman Lebrecht explicava a The Maestro Myth–– va arribar a alterar la impertorbabilitat d’alguns membres de la Wiener Philarmoniker, sobretot en les seves primeres col·laboracions.

Com dèiem, vivim en altres temps, i aquestes formes ja no escandalitzen els professors de les grans orquestres, que tendeixen a agrair, al contrari, la proximitat i la generositat en les indicacions durant els assajos. Com tampoc la llibertat requerida per interpretar Mahler, ben combinada amb el rigor exigit perquè el conjunt funcioni com un organisme. El mateix Lebrecht assenyalava a Why Mahler? How 10 Symphonies Changed the World aquesta peculiar combinació, com una realitat desitjada pel compositor mateix, qui sol·licitava que els mestres del futur es fessin seva la partitura perquè vibrés amb la passió i veracitat amb la qual l’havia concebut. Totes elles, va reconèixer Mahler, estan arrelades a la seva pròpia existència, però la Primera, programada en el Palau l’11 de maig, és explícitament iniciàtica, per traçar seguint l’estil de la novel·la de formació (Bildungsroman) una trajectòria vital.

Extraordinari i pràcticament fora de temporada serà el doble concert, els dies 29 i 31 de juliol, de West Side Story

També, en la carrera de Dudamel, l’empremta de Mahler és inqüestionable. En aquella monografia escrivia Lebrecht: “L’octubre de 2009 el veneçolà Gustavo Dudamel va interpretar la Primera simfonia de Mahler en la seva presentació com a director de la Filharmònica de Los Angeles. Dudamel tenia 28 anys, l’edat de Mahler quan va compondre aquesta obra. Aquesta era la primera partitura que havia estudiat amb el seu mentor, José Antonio Abreu, i l’havia vingut dirigint des dels 17 anys. Un fenomen internacional, apadrinat per Abbado, Rattle i Barenboim, Dudamel va ser benvingut a Los Angeles amb grana i or, posters als carrers i un sobrenom, the Dude. Faltava per saber si el hype estava justificat. El seu concert inaugural va fer esclatar els meus dubtes. La interpretació de Dudamel és alhora energètica i precisa rítmicament (…), sempre estimulant, explosiva cap al final”.

L’inici d’aquests mons mahlerians —les seves simfonies— amb lleis pròpies i inesgotables possibilitats interpretatives, coincidirà en el mateix concert amb el final de l’opus simfònic de Wolfgang Amadeus Mozart. Si la Primera va ser denominada Tità en al·lusió a la novel·la de Jean Paul, la Júpiter és sens dubte una de les creacions més portentoses del s. XVIII. Encara que el sobrenom sigui extemporani, aliè a l’autor —com tantes vegades— refereix un poder, una força primigènia que amenaça de sortir-se del seu element, de l’equilibri clàssic i la vana galanteria. Exultant d’inici, després d’un moviment lent en què el temps es deté i un entremaliat scherzo, s’arriba a la fuga final. Un Molto allegro que sembla no acabar-se mai, refulgent des de sempre.

Bonus: West Side Story amb Nadine Sierra

Extraordinari i pràcticament fora de temporada serà el doble concert, els dies 29 i 31 de juliol, que torna a convocar l’artista més venerada en l’escenari del Liceu els últims temps, i imatge icònica de la present temporada —sota el lema Perseguint un somni–– per la seva aclamada participació a La Sonnambula. Nadine Sierra culminarà amb la seva caracterització de la Maria de West Side Story. Adaptació moderna de la tragèdia dels amants de Verona, popular evidentment per la versió de Shakespeare, incorpora en el seu format musical la tristaniana retroalimentació d’amor i mort. El compositor de la banda sonora, Leonard Bernstein —reconegut mestre en la comunicació d’afectes a través de la vibració sonora— va aconseguir gràcies a la pel·lícula de 1961 un grau de popularitat encara major, portant a tots els racons aquell poder bellíssim que permet des de les diferències treballar per una mena d’enteniment comú. Podran esbrinar, segurament, qui va ser el mestre encarregat de dirigir la partitura de Bernstein per al remake filmat per Steven Spielberg el 2021?