Hèrcules, la font invisible

La Font d’Hèrcules és una d’aquelles presències que passen desapercebudes als barcelonins, perquè no criden ni competeixen, ni se sap ben bé res del seu valor artístic o històric. També per la seva ubicació en una vulgar rotonda, inaccessible als vianants, d’escassa rellevància quotidiana i paisatgística. I, tanmateix, existeix des de fa més de dos segles. Observant com Barcelona es remou i canvia de pell, sense que la font s’alteri ni reclami cap atenció especial. Plantada avui al passeig de Sant Joan (confluència amb Còrsega), en un espai de trànsit constant, el déu mitològic fundador de la ciutat sembla resistir amb naturalitat la condemna de ser infinitament vista, i alhora mai mirada.

Invocar Hèrcules és situar-se simbòlicament abans de Roma, o com a mínim al mateix nivell mític. És una manera de dir que Barcelona no és una ciutat secundària, o nascuda (com alguna capital peninsular) per decret administratiu, sinó que té unes arrels profundes i que a més té la mirada vers la Mediterrània. La llegenda deia que Hèrcules hauria fundat la ciutat després de perdre una de les naus de la seva expedició (la famosa barca nona), i aquesta narració apareix sobretot en cròniques medievals i renaixentistes. D’aquí, doncs, la font del mite i la font de la font. Que, a més, resulta ser la font ornamental més antiga de la ciutat.

Va ser concebuda a finals del segle XVIII, en plena embranzida neoclàssica, però inaugurada el 1802, amb motiu de la visita dels reis Carles IV I Maria Lluïsa de Borbó-Parma, quan la ciutat encara era lluny de la metròpoli nerviosa i densa que coneixem avui. Malgrat la derrota traumàtica del 1714 Barcelona començava a no tenir cap altre remei que imaginar-se moderna, ordenada i il·lustrada, i ho feia també a través de símbols clàssics: el cos perfecte, la força controlada, la virtut heroica. Hèrcules, amb la pell del lleó de Nemea sobre l’espatlla i el garrot a la mà, encarnava millor que ningú aquesta aspiració.

La font va emplaçar-se originàriament en un altre lloc, al passeig de l’Esplanada, un espai que aleshores connectava la ciutat amb la pèrfida Ciutadella (i per damunt d’aquell centralíssim i dinàmic barri de la Ribera, un cop ja derrotat i enderrocat). L’Esplanada era aleshores un escenari de dol, com el seu nom indicava en contrast amb els segles anteriors, però també de passeig, exhibició i sociabilitat. Amb les successives reformes urbanes, la font va ser traslladada més d’una vegada fins que, ja entrat el segle XX, va trobar el seu emplaçament definitiu. Aquest anar i venir l’ha convertida (com tants altres monuments de la ciutat) en un testimoni silenciós de les mutacions urbanes (de vegades capricioses i incomprensibles, tot s’ha de dir). De fet, quan es va construir el Palau de les Belles Arts, l’arquitecte August Font va assegurar-se que no es toqués la font. Per tant va romandre als jardins d’aquest palau fins que el 1928 va ser traslladada a la seva ubicació actual.

Hi ha detalls a la font (insistim: estil neoclàssic, com una mena de Renaixement del Renaixement, o de Noucentisme avant la lettre) que encara expliquen bé aquesta relació entre poder, ciutat i memòria. Els medallons que decoraven el pedestal, dedicats a la monarquia borbònica, van ser retirats amb l’arribada de la República. El cos del semidéu, en canvi, va romandre intacte. En el pedestal que suporta la figura hi ha encara, avui, el medalló ovalat amb el retrat dels esmentats monarques. Tot el conjunt descansa sobre una base de pedra situada enmig d’un estany circular. La base conté dos pedestals que suporten dos lleons i a la part central apareix una cascada d’aigua formada per quatre basses semicirculars que aboquen l’aigua una sobre de l’altra. L’aigua brolla d’una petita figura de dofí, mentre que els lleons també disposen de brolladors a la boca. Si no fos per les petites dimensions del conjunt, les escultures podrien arribar a impressionar o a fer algun respecte. Hèrcules, aquí, més que impressionar sembla demanar perdó per existir i apareix com alguna cosa molt menys que un déu. És el problema dels neoclàssics: de vegades no semblen entendre que un mite necessita, precisament, pedestals mítics i lleons llegendaris.

No, no és cap font espectacular. Ni de colors. Ni gairebé és del tot monumental. Per descomptat no és cap icona turística, ni surt a les guies, ni reclama selfies. Espera més aviat que s’hi fixi qui passeja sense pressa (o qui la travessa en moto cada dia), i qui pugui tal vegada connectar la llegenda amb la història. En tot cas, atesa la data de la seva construcció, aquesta font té algun aire d’au fènix prometedora: la ciutat pot renéixer sempre d’entre les cendres. Deu ser que un déu antic, mig humà mig immortal, vetlla per ella.