“Espero que el 2040 Barcelona sigui més Barcelona que mai”

The New Barcelona Post conversa aquest mes amb Frankie Puig, un dels joves directius que participen al Barcelona 2040, el programa de lideratge i ciutat que imparteix Barcelona Global. L’objectiu d’aquesta sèrie d’entrevistes és que aquesta nova generació de líders ens comparteixin la seva visió sobre la Barcelona del futur a què aspiren, així com les seves propostes d’impacte per a la millora de la ciutat.

— Què esperes de la Barcelona de l’any 2040?

— Barcelona és un dels millors llocs per viure i treballar del món. Viure i treballar, en aquest ordre. Però sembla que ho hàgim oblidat. Potser hi estem tan acostumats, que no li donem valor. Crec que per al 2040 no cal inventar-se res, només recordar el que sempre hem estat, posar-ho en valor i potenciar-ho tant com puguem. Espero que el 2040 Barcelona sigui més Barcelona que mai.

Molts joves se n’han anat a ciutats on poden desenvolupar millor el seu talent. Tinc amics a Nova York, a San Francisco, a Londres… No podem competir amb aquestes ciutats en termes d’oportunitats. Els diners són allà. Però sí que podem competir en qualitat de vida. Totes aquestes persones, el dia de demà, hauran estabilitzat els seus projectes, i no necessitaran estar tan enganxats als principals nuclis empresarials. Potser comencen a tenir família i comencen a valorar més la vida. Aleshores voldran tornar. Però no renunciaran al que hauran construït fora. Espero que la Barcelona del 2040 sigui una bona llar per a ells i els seus projectes. Penso que, si aconseguim ser-ho, la resta vindrà sol.

— Amb quina ciutat compararies Barcelona?

— Les comparacions són perilloses, i més entre ciutats, que són molt complexes. Des de la meva perspectiva, Barcelona és una ciutat que la construeixen les seves tensions: mar i muntanya, el carrer Petritxol i Gran Via 2, Sardanes a la Plaça Sant Jaume i el MWC, Via Veneto i Pans & Company… No em semblen contradiccions, sinó paradoxes. Estimulen. Construeixen una cultura inquieta. Agitada en l’àmbit polític. Desenganxada, rebel. Sovint em recorda el Berlín després de la caiguda del mur. Va desenvolupar entorns underground on confluïen hackers i artistes que fantasiejaven amb redefinir el món. Miraven San Francisco amb enveja, però sense una intenció real de competir. Potser acomplexats, van veure les tensions del passat més com a deures pendents que com una oportunitat. I van quedar distrets pel luxe accessible, evitant la realitat: les grans ambicions necessiten inversió.

— A quin model de ciutat creus que s’hauria d’assemblar Barcelona?

— No he viscut prou temps a prou ciutats per a respondre bé a aquesta pregunta. Però “viure i treballar” em sona a Miami.

— Quin és el repte principal que ha de resoldre Barcelona els anys vinents?

— Crec que Barcelona s’hauria de tornar a il·lusionar. Per això necessita albirar un futur atractiu, i plantejar un projecte. Dissenyar-ho no hauria de ser difícil. Estaria en funció d’entendre el que ha passat els últims anys, veure si estem anant cap a algun lloc, i preguntar-nos: “Ens ve de gust?”.

Penso que hauríem d’abandonar les discussions polítiques actuals. No per irrellevants, sinó perquè mentre discutim aquí, el futur ja s’està dissenyant en un altre terreny. Potser hauríem de deixar de pensar sobre Barcelona amb els termes actuals, i centrar-nos a ser una ciutat del món. Som asfalt i natura, cultura, gastronomia, bon clima, bones connexions… També inconformisme, esforç, ambició. Si recuperem la il·lusió, podríem aspirar a ser la millor ciutat per viure i treballar del món.

— Quin creus que ha de ser el paper de les noves generacions i la seva implicació en el desenvolupament de la ciutat?

— Aportar il·lusió i energia. I insisteixo en el fet “d’aportar”. Crec que el seu paper només tindrà sentit si és en relació amb totes les altres generacions. Poden tenir la temptació de sobreposar-se als pares. Sol passar. És el camí fàcil. Però no funcionaria a llarg termini. Val més construir sobre el que tenim. Evolucionar-ho, enriquir-ho. Establir una dinàmica en què, quan aquestes noves generacions arribin als 80, i els seus néts reptin a la ciutat, sentin el projecte com a propi i vulguin continuar aportant.

Filosofia a part, i si em permeteu incloure’m com a nova generació, penso que la nostra millor aportació a Barcelona és una visió àmplia del món. Tenim una nova manera de fer. S’escapa de molts dels límits mentals amb què solem entendre la ciutat, i planteja nous reptes.

— Per quins sectors empresarials creus que ha d’apostar Barcelona?

— Si tenim el projecte de ser la millor ciutat per viure i treballar, i plantegem com a màxim objectiu relocalitzar el talent que avui s’està desenvolupant a les grans capitals, caldria construir un ecosistema capaç d’acollir aquestes persones i els seus projectes.

Un sector crític en aquesta maniobra seria el Real Estate. Quan parlo de Real Estate, no em refereixo a la mera especulació immobiliària, sinó a la creació o el redisseny de barris sencers al voltant de conceptes o estils de vida. Barcelona ja va passar per aquí al s. XIX, amb el Pla Cerdà. Es tracta de crear entorns on el futur es pugui desenvolupar amb comoditat. Últimament, estic treballant amb fons que pensen en aquests termes. No m’hauria imaginat mai que companyies d’aquest tipus, estructuralment dissenyades per comprar barat i vendre car, tinguessin una visió tan profunda del que significa crear valor. Però la tenen. En un context en què els polítics treballen a 4 anys vista, em tranquil·litza saber que hi ha entitats que realment pensen a llarg termini. I confio que faran molt bé a la ciutat.

Penso que també hauríem de potenciar totes aquelles estructures de serveis que pugui necessitar el talent relocalitzat per continuar desenvolupant els projectes. Sobretot, allò que convé tenir a prop. Són bàsics el talent tecnològic, la innovació i la connectivitat. Així com els serveis que aporten solidesa: advocacia i gestió internacional. També tenim molt per aportar des de la indústria creativa. Des de pensament i estratègies de posicionament global, fins a disseny de producte o producció de contingut. Sobretot, criteri.