Gabi Soto: Quan es nota allò de la feina ben feta

Se sent a gust. Gaudeix del paisanatge de mig matí, de la Coca-Cola que està bevent i de l’aroma dels plats cuinant-se que es cola des de la cuina. De fons, els acords del The green grass starts to grow de Dionne Warwick i Burt Bacharach compassen el moment i Gabi Soto, que com cada dia porta des de les quatre de la matinada despert, tanca els ulls i, somrient, es deixa bressolar per l’atmosfera del Bar.

“Tècnicament, soc molt limitat, el meu model de guitarrista és el Johnny Ramone, amb això t’ho dic tot”, confessa aquest músic autodidacte que, des que amb 12 anys va agafar una guitarra del seu germà Jordi, va sentir la necessitat de crear a través de la música. “Les coses les acabo traient per caparrudesa, encara que ara, que estic aprenent a tocar el piano, haig de dir que trobo a faltar una base teòrica”.

Va debutar en els dies d’institut “amb un grup que vam muntar el meu amic Carlos i jo, anomenat Super Small, que tractava d’emular els Pixies”. I xarrupa un glop, abans d’afegir, rient: “érem rematadament dolents”. Més endavant es va formar amb Los Soberanos, la mítica banda barcelonina de pop ibèric dels anys seixanta, en les files del qual va militar entre 1997 i 2002. “Aquella va ser per a mi una gran escola. Tocàvem molt, giràvem, vaig fer molt bons amics i vaig aprendre un munt de coses”, recorda aquest devot i defensor a ultrança de la música popular espanyola dels 60.

Un amor que s’ha reflectit en projectes posteriors com Zola, Los Popov o Los Bics i amb la seva nova banda, Los Belter, que debuten aquests dies amb l’EP En tu ventana, produït pel Marc Tena –“ni considero la possibilitat de gravar amb un altre!”– i que inclou en la seva formació a algunes eminències del pop barceloní. Un premi a una feina, musical i personal, molt ben feta. “Fa dos anys i mig que no bec alcohol i tinc la sort de comptar amb el suport i l’afecte de la meva parella, Matilde”. Torna a somriure, abans de rematar: “crec que ni ella mateixa s’adona de quant m’ajuda!”.

De cors i formigues

Entre 2001 i 2007, Gabi Soto i la que llavors era la seva parella, Nuria Cimini, van crear Zola, una banda marcada per lletres de fort caràcter líric, compassades amb un pop impregnat de bossa, jazz i altres sons elegants. “Aquell va ser el meu primer projecte personal i vam deixar enregistrats dos discos, Siete maletas i En la oscuridad”. El segon va sortir al final de tot. “La Núria va marxar a viure a la Xina i aquell va ser la fi de la banda i de la nostra relació, però el segon àlbum és, possiblement, el disc del qual estic més orgullós a nivell creatiu. Vaig tirar la casa per la finestra amb ell”.

Publicat en el seu moment en CD pel petit segell Discos de Paseo, Gabi no descarta una possible reedició en vinil per a donar un nou impuls a cançons com a Viernes 5 o De corazones y hormigas. “El temps dirà si és possible fer-ho o no”. 

Una altra de les seves aventures musicals va ser el pas per Los Popov, capitanejats per la cantant Inés Bayo. “Vaig estar amb ells uns tres anys i, més tard, vaig col·laborar en l’àlbum que Inés no va arribar a veure acabat, perquè va morir abans, en 2019”. L’LP va sortir publicat pel segell Discos Sélak, impulsat pel Pablo Jiménez i en el qual Gabi està involucrat. “I, encara que fa uns anys que va sortir, estem intentant donar-li una segona vida perquè és el gran llegat d’Inés. Té cançons precioses que mereixen tenir la màxima projecció”. La feina ben feta s’ha de notar.

Néixer, viure i (probablement) morir a Barcelona

“Aquesta ciutat encara continua sorprenent-me, malgrat portar els meus 55 anys de vida aquí. La seva arquitectura, els seus carrers, no deixen de donar-me sorpreses. El seu clima m’encanta, així com la seva proximitat a la mar i, alhora, a la muntanya”. 

El parroquià admet que la ciutat ha canviat a un ritme molt més ràpid del seu, i admet, també, que la culpa de moltes coses dolentes que li passen a la ciutat “la tenim els mateixos barcelonins que ens queixem de problemes que hem contribuït a crear”. A vegades la veu “com a una exparella a la qual has estimat molt i a la que, malgrat les turbulències viscudes, continues d’alguna manera estimant-te”. I liquida la seva Coca-Cola, abans de determinar: “he nascut aquí, he viscut tota la meva vida aquí i tot apunta al fet que serà aquí on em mori”.

— Doncs això no pot passar sense que, abans, tastis la nostra exquisida cuina. S’acosta l’hora de dinar i tal vegada et podem oferir alguna tapa, ració o plat…

Gabi Soto es deixa temptar. De fons, les notes d’Always something there to remind me de Bacharach. A la carta, calls i caragols. La decisió és entre aquests dos plats. “Tots dos m’encanten”. I mentre s’ho pensa demana, per a beure, “una altra Coca-Cola”. I, si us plau, també, que aquesta conversa s’allargui.