Elegància, serenitat i lucidesa sota circumstàncies impossibles

“Gaziel forma part, juntament amb Julio Camba, Josep Pla o Manuel Chaves Nogales, de la millor generació del periodisme espanyol del segle XX”, defensa Francisco Fuster, Professor Titular d’Història Contemporània a la Universitat de València i autor d’Insobornable (Galaxia Gutenberg), la primera biografia escrita en castellà que repassa la vida, obra i transcendència d’Agustí Calvet, àlies Gaziel.

“Eren periodistes moderns i cosmopolites, perquè tots ells van treballar com a corresponsals. Van viatjar per tot el món i van establir contactes amb altres periodistes. Coneixien el periodisme espanyol, però també l’europeu i el nord-americà”, afegeix aquest acadèmic, especialitzat en història de la cultura espanyola del segle XX amb un marcat focus per l’estudi biogràfic de grans escriptors i periodistes d’aquest període.

Nascut en una família burgesa a Sant Feliu de Guíxols el 1887, encara nen, Calvet es muda a Barcelona, on suporta una vida familiar àrida i plena de disgustos. “Era fill d’un burgès rendista, que havia guanyat molts diners amb els seus negocis. Va rebre una educació concorde al seu estatus, formant-se a col·legis religiosos, a càrrec dels jesuïtes, on va coincidir amb els fills de la burgesia catalana d’entre segles”, argumenta Fuster.

Culte i sensible, lector pertinaç enamorat de la llengua i la cultura catalana i de la cultura francesa, abandona els estudis de Dret i s’acaba doctorant en Filosofia amb la idea d’entrar en el món de la universitat. En aquest sentit, el periodisme es creua en el seu camí gairebé per casualitat, i comença a practicar-lo per a La Veu de Catalunya de la Lliga Regionalista amb una certa renuència, amb un classisme distant que tracta el fet d’escriure sobre l’actualitat com un ofici menor i d’escassa transcendència. És quan tria el sobrenom de Gaziel –que al·ludeix al daimon, o geni socràtic– per marcar distància entre el fet de ser periodista i el seu desig d’usar el seu nom i cognom de veritat, en la seva faceta d’acadèmic.

Canvi de rumb, i de coordenades

L’esclat de la Primera Guerra Mundial agafa en Gaziel a París, que serà sempre la ciutat dels seus amors, la urbs on es respira, en total llibertat, aquesta gran cultura humanista que li dona la proverbial vida. Des de la capital francesa, comença a enviar articles a La Veu, però a Prat de la Riba, director de la capçalera i germanòfil de pro, no li acaben d’agradar. Així i tot, encantat per l’estil d’aquelles cròniques que barregen erudició i lucidesa, unides a un estil elegant i serè, contemporitzador, el llavors codirector de La Vanguardia, Miquel dels Sants Oliver, fitxa aquell jove perquè enviï els seus escrits al diari de la família Godó.

Comença així una relació amb La Vanguardia que durarà fins el 1936 i que, a més de canviar les seves coordenades vitals, canviarà a millor el rumb del periodisme català. Primer com a corresponsal, després com a redactor i, més tard, com a director, aquest “home liberal i de mentalitat oberta, encara que perfectament conscient de la seva classe social” marca un abans i un després en el procés de modernització de la premsa catalana.

Així i tot, el fet d’abandonar el català en favor del castellà, no és ben rebut per part del sector més radical del catalanisme. “En realitat, Gaziel era molt estimat i respectat en gairebé tota Espanya, tant per gent de dretes, com per lectors d’esquerres. L’únic rancor que va rebre procedia del catalanisme secessionista, que el va considerar un botifler per, suposadament, haver traït a la seva pàtria, en posar-se a escriure en castellà, per a un diari anticatalanista, com era considerat La Vanguardia en aquella època”, explica Fuster. Entre els seus grans detractors, es troben Prat de la Riba o Josep Pla, amb el qual, això sí, anys més tard acabarien travant una bona amistat.

El cas és que, gràcies a la seva formació humanista i la seva (diguem) ponderació burgesa i culta, Gaziel imprimeix un nou estil al rotatiu. Un periodisme d’opinió i anàlisi moderna, catalanista i conciliador, de faiçons federalistes i ànima profundament europea. “No era un home d’actituds extremes”, recorda l’autor d’Insobornable, “que és un adjectiu amb el qual ell mateix es va definir en un dels seus articles, i amb el qual jo he titulat l’obra en al·lusió a la seva trajectòria com a periodista, en què va mantenir una coherència que va durar tota la seva vida”.

Fugida i enfonsament

Profund coneixedor de la història, la condició humana i el caïnisme típics d’aquestes latituds, entre 1931 i 1936 són reiterades les vegades en les que, en els seus articles, Gaziel anticipa l’esclat d’una Guerra Civil. “Sense verbalitzar-ho de forma tan explícita, sí que avisa que el rumb que està seguint la República no fa presagiar res de bo”, raona Fuster. “Des que es proclama el nou règim, la seva principal obstinació és conscienciar a la dreta i a l’esquerra que han d’implicar-se i acceptar les noves normes del joc. Molt aviat veu que això serà molt difícil, perquè Espanya és un país sense una classe mitjana forta: ‘Una República sense republicans’”.

Enmig de l’ambient enrarit de la rereguarda, i davant les amenaces dels anarquistes d’assassinar-lo, fuig a París, on s’exilia amb la seva família. I aquí comença el seu enfonsament, en primer lloc, claudicant amb Francesc Cambó, que fa que signi un document d’adhesió al cop d’Estat. Molt al seu pesar, Gaziel rubrica aquell document. “Va ser víctima de les seves pròpies contradiccions i va haver de transigir amb determinades coses, com la signatura d’aquell manifest, que, en un altre context, li hagués encantat evitar. No vull justificar-lo, però és veritat que, com s’explica en el llibre, quan s’exilia a París la seva situació personal i econòmica era bastant desesperada”, raona el seu biògraf.

Són anys de penúria, de negocis i feines malmeses, de silenci auto-induït, d’incerteses oceàniques en un París sobre el qual es van cenyint les ombres polítiques d’una Europa crispada, mentre que, pam a pam, la guerra destrossa Espanya. Gaziel ja no pot exercir el periodisme que sap practicar, ja no és lliure. La seva visió àmplia, dialogant, analítica, capaç d’asseure’s amb qui faci falta, de raonar, topa amb un món que no sembla haver après res de l’anterior conflicte mundial. Un món on el diàleg és substituït per l’amenaça, on el silenci deixa de ser una opció. Un món de blancs i negres irreconciliables en el qual una figura erudita i pacificadora com la seva no només no té lloc, sinó que és sospitosa.

El purgatori madrileny

L’exili parisenc acaba el 1941, amb un desesperat viatge al volant d’un Studebaker mentre els nazis envaeixen França, per tornar a una Espanya que li dona incerteses. En l’apogeu sagnant de la postguerra, el nou règim busca revenja. Aniquilar a l’enemic, el de veritat i l’imaginat. Queden encara onze anys abans que cessin els afusellaments al Camp de la Bota.

En aquest context, Gaziel opta per anar-se’n a Madrid en comptes de triar Barcelona, que hagués estat el més lògic. Francisco Fuster ho raona en els següents termes: “Al seu retorn, és conscient que ha de partir de zero, amb el que això suposa per a un home de la seva edat. La seva primera intenció és tornar a Barcelona, però en veure que la Barcelona franquista no té res a veure amb la que ell va conèixer, s’espanta. Prefereix viure a Madrid, on ja assumeix l’ambient de misèria moral que es trobarà, que en una ciutat que li resulta irreconeixible i insuportable, perquè ja no queda res de la Barcelona que va ser”.

“El 1953 publica Una vila del vuitcents i, a partir d’aquell moment, es dedica amb fervor a escriure llibres en català, gairebé a la desesperada, per recuperar el temps perdut”

Tampoc és una estratègia per introduir-se en una intel·lectualitat madrilenya “amb la qual mai es congracia, perquè en el seu dietari de postguerra parla fatal de tots ells, menys d’Unamuno”. Fa l’efecte, gairebé, que s’auto-condemna a una mena de purgatori, en una ciutat que no és seva, que no s’estima, que pesa sobre la seva esquena, però en la qual roman fins a principis de la dècada 50, dirigint l’editorial Plus Ultra i escrivint per a ell mateix dietaris i llibres en català. En aquesta etapa, també fa front a calamitats i, com no, a un judici del règim atiat pel llavors propietari de La Vanguardia, Carlos Godó.

I amb la senectut, arriba la segona joventut

Paradoxalment, allò que acosta a Gaziel a l’independentisme, al desig de separació –si més no espiritual– entre Catalunya i Espanya, és el mateix règim de Franco. Ell, que “sempre havia estat un home molt moderat, el model del qual era un iberisme en el que Catalunya assumís el paper de motor econòmic i cultural de la Península Ibèrica”, escriu el 1944, en el context d’uns Jocs Florals clandestins durant aquells primers anys de franquisme, El desconhort. Un assaig sobre el daltabaix del projecte catalanista, el neguit d’una generació (la seva) que va voler regenerar la seva terra, replantejar-ne la relació amb l’Estat i va naufragar en un oceà d’amargor.

Aquest i altres textos són els que el vell periodista i ara editor va atresorant, lluny de la censura, lluny del focus, però la insistència del seu amic Josep Pla li obre la porta a publicar obra en català per a l’editorial Selecta, del Josep Maria Cruzet. I això ho canvia tot.

“El 1953 publica Una vila del vuitcents, un llibre que dedica al seu Sant Feliu de Guíxols natal i, a partir d’aquell moment, es dedica amb fervor a escriure llibres en català, gairebé a la desesperada, per a recuperar el temps perdut”. En aquesta segona joventut, escriu diversos llibres de viatges com Castella endins, Portugal enfora o La península inacabada, el llibre Seny treball i llibertat, així com les seves imponents memòries, Tots els camins duen a Roma, que són un èxit absolut, convertint-lo en el segon autor capdavanter de Selecta, per darrere de Pla.

Davant aquest retrobament amb la seva llengua, amb el seu món intel·lectual i sentimental, abandona Madrid i torna a Barcelona, on viu “uns anys molt feliços per a ell, perquè és quan es dedica a escriure sobre els temes que li agraden, sense cap pressió”. La seva hiperactivitat xoca, no obstant, amb un estat de salut fràgil. Un infart s’anticipa, el 12 d’abril de 1964, al càncer d’estómac que se l’estava menjant. Aquell dia, Gaziel és trobat mort al seu apartament al carrer Copèrnic de Barcelona. En el tinter se li queden idees i escrits que aniran, a poc a poc, veient la llum, sobretot quan, finalitzat el règim de Franco, desaparegui la censura que hagués silenciat obres seves com les seves Meditacions en el desert (el seu dietari de la llarga i agònica postguerra) o Quina mena de gent som (que reuneix quatre assajos sobre Catalunya).

“Per a mi, Gaziel és un autor fonamental de qui no existia una biografia moderna i actualitzada en castellà”, explica Francisco Fuster, que ja havia escrit biografies de Julio Camba i d’Azorín. Amb Insobornable, posa remei a aquesta omissió, posant a l’abast de milions de lectors la vida i petjada d’aquell lliurepensador amable i il·lustrat que va pagar tots els preus que es podien pagar per no acabar mai de riure-li les gràcies a ningú.