Protestem per l’existència d’argentins xenòfobs; però estimem els més dignes, que també n’hi ha
©
Contràriament a la majoria dels meus compatriotes catalans, m’estimo moltíssim els argentins. He sigut feliç caminant pels carrers angostos de Palermo Chico, fantasiejant en quin d’aquells casalots em podria retirar a escriure tractats d’estètica i autobiografies d’èxit mundial. Dec en gran part a Buenos Aires la meva passió desmesurada per l’escena, i és allí on vaig descobrir l’obra de Monti, Kartun, Daulte, Spregelburd i tants d’altres (diria que aquest és l’únic indret del planeta on pots acabar autènticament embafat de teatre). Els meus amics argentins són gent educada i adorable, conscients del fet que els ha tocat d’heretar el pitjor dels espanyols, dels italians i àdhuc dels anglesos; de fet, odiaven especialment el discurs de la madre patria i tota aquella polla en vinagre de la qual els conqueridors se serviren per arruïnar el seu ric país. Però sobretot blasmaven els argentins que Borges anomenava suramericanos profesionales, simpàtics, lligons i xerinoleros.
Els meus estimats porteños van entendre la meva identitat nacional sense cap mena de problema i, de fet, es referien a mi amb el deliciós epítet del dandi catalán. Però, com passa en tots els països del món, fins i tot els pobles més desvetllats dediquen a exportar pels racons del planeta els seus individus més grotescos. També ens passa a nosaltres, no us penséssiu el contrari; he conegut catalans professionals pel món als quals hauries fotut un calbot al primer minut de parlar-hi, degut a aquell orgull desmesurat de qui creu que les quatre barres tenen tant de pes històric com l’exèrcit alliberador nord-americà o el tipus particular d’imbècil que sempre va comparant les millors carns del món amb la pretesa superioritat de la botifarra de Vic i que creu que la catalanitat està renyida amb parlar bé la llengua de Cervantes. Nosaltres, creieu-me, no som els millors exportadors del planeta.
Tot això ve a tomb, com deveu suposar, pel sarau que ha provocat el cas d’un gelater argentí del barri de Gràcia (el nom de l’establiment ja és de bufetada amb la ma plana; Helados Dellahostia) que agredí verbalment la parella d’un conciutadà només pel fet d’adreçar-se-li en català, tot recordant-li que estem al “reino de España”. Doncs bé, després de fer-se viral la cosa, l’argentí en qüestió ha patit un suposat vandalisme ciutadà —li han posat adhesius amb la senyera i alguna pintada a la façana—, amb la qual cosa hom ha ressuscitat el sobadíssim debat sobre quina és la millor forma de seduir o imposar els nouvinguts perquè adoptin la nostra llengua. Hi ha moltes veus, encapçalades pels espanyolistes de sempre i algun indepe de pro que viu d’aquests primers com Toni Soler, que han posat el crit al cel, acusant la iniciativa d’intransigent, de primmirada i, of course, àdhuc de feixista.
A tots aquells que vegin aquesta mostra de legítima protesta ciutadana com un acte pràcticament nazi, els recomanaria que paressin esment a les accions similars que perpetren els sindicats peronistes a la meva estimada Argentina; perquè allí, si desobeeixes la canònica obrera dictada pels sindicats, no et visita un piquet amb quatre banderetes de tres al quarto, sinó que directament et cremen la botiga amb tots els gelats inclosos. Jo defenso sense embuts les protestes de la conciutadania, basada en una llei tan fàcil d’entendre —i d’esperit absolutament liberal i il·lustrat—com que, si tu ens toques els collons, nosaltres també te’ls gratarem. A banda, cal recordar que la legalitat vigent obliga els comerciants a retolar els comerços i atendre en les llengües oficials (si més no, che, a entendre-les). Tot i que pensis que som part del regne, en resum, et fots, em sents en català i em serveixes el puto gelat.
Dit això, estimats barcelonins, que un tòtil no ens faci perdre el nord; estimem els argentins com Déu mana, llegim el seu teatre, gaudim del seu art de tallar la carn com ningú al món i tolerem fins i tot, benaurats siguin, que de tant en tant ens robin les dones. I els gelats, si pot ser i aprofitant que no pateixen la febre aranzelària, comprem-los d’Itàlia o d’Amèrica.
El barri escala per la falda de Collserola entorn d'una església mil·lenària i el seu…
La iniciativa s'emmarca en un projecte europeu que es desenvoluparà durant quatre anys amb una…
La companyia d'origen singapurès obre a la capital catalana la seva primera seu a nivell…
Les taules de Javi Giménez a l’escenari, al davant d’un micròfon a la ràdio i…
Des del desenvolupament personal fins a la millora de la salut física o les competències…
La startup barcelonina permet estalviar una mitjana de prop de 400 euros anuals.