“Fins que no em poso el barret, no soc jo”

Gema Galdón és una de les ànimes creatives més inquietes i sorprenents de la ciutat, no només arran de la seva fama com a dissenyadora de barrets, sinó sobretot per una inspiradora capacitat comunicativa.

Aquesta escultora del buit o modista de l’aura té el taller al carrer Santa Teresa de Barcelona i, sense estridències ni publicitat, el seu estil ha captat l’atenció de personatges tan importants com André Leon Talley, Woody Allen o Bill Cunningham. Galdón comença amb una agulla i un fil, i tota la resta sempre acaba esdevenint màgia.

— Veig Sant Pancraç, no veig Santa Caterina. On la tens?

— La patrona dels barreters i de les solteres en cerca de l’amor veritable. És a baix, a l’entrada, el que passa és que vas distret i no l’has vist.

— Les Catherinettes.

— Allà va començar tot, quan vaig començar a fer barrets per a mi mateixa. Ara que he evolucionat cap a la Hat Gallery, encara guardo el quadre. Me’l vaig trobar pel carrer, no el vaig anar a buscar. Com tantes coses, que apareixen quan deixes de buscar-les. Aquesta Santa Caterina estava al carrer, per una inundació que havia patit una cotxera. Havien tret els trastos fora, I m’hi vaig apropar de tan maca que era. No sabia que era una Santa Caterina. I quan vaig llegir-ho, en lletra molt petita, la vaig agafar.

— Què és un barret, per a tu?

— Un barret redimensiona una persona. La pot fer més alta, la pot fer visualment més ampla, la pot fer visualment més trista, més invisible… Té un poder que altres peces no tenen. A veure, jo treballo l’espai, però des de moltes perspectives. I el barret és una peça molt tridimensional. L’equiparable seria una sabata.

— Una sabata?

— És clar. La sabata comença per baix, el barret comença per dalt… Per tant, és com si fos una sabata a cap.

— Curiosa imatge.

— És que totes les altres peces són bidimensionals.

— Són roba, és clar. Papers, teixit.

— I això és un objecte. A mi no m’agrada la paraula ornament, perquè és com una cosa que sobra. Però sí que m’agrada dir que és un toc. No és un barret, és un toc. Com posar-se una joia, com posar-se una cosa que crea distinció i que fa especial el que vols dir de tu mateixa. Jo, per exemple, fins que no em poso el barret, no soc jo.

— O una versió de tu.

— Hi ha moltes Gemes. Hi ha la del taller, que has vist abans mentre parlava per telèfon amb un client, o la Gema d’Instagram, que tot el món diu que és més alta, o la del Liceu, que va amb unes peces molt concretes, i després la Gema normal, que que va sempre amb peces una mica més invisibles.

— La persona dona personalitat al barret, o és a l’inrevés?

— Mira: jo, quan entra una persona aquí, ja sé quin barret serà per a ella. Encara que no el tingui. No el tinc i ja sé quin és. I potser la persona em dirà que no, que se’n vol emprovar un altre. Jo li diré que d’acord, per no espantar-la. I tinc unes tres oportunitats per enamorar-la del que realment li escau: a la primera, dirà que potser ens hem equivocat. A la segona, es posarà una mica nerviós. A la tercera, es veurà ja ridícul. I farà el pas d’emprovar-se la que li aconsello.

“Un barret redimensiona una persona (…). És com si fos una sabata a cap”

— Et canvia la personalitat, quan et poses un barret?

— Sí. Ara, si me’l trec, de sobte estic de pijama. En canvi, me’l torno a posar i, encara que no m’hagués pintat els ulls ni res, em canvia la cara. Canvien les faccions, és una altra història, em trobo diferent. A banda que, com deia, un barret pot ser molt invisible. De fet, quan els famosos van a un aeroport i volen passar desapercebuts, el primer que fan és posar-se un barret i unes ulleres.

— És tot un llenguatge.

— Un barret és un verb. Hi ha verbs forts, n’hi ha de dolços… Aquest que veus aquí a la taula, per exemple, l’he fet perquè una persona amb quimioteràpia es pugui pentinar.

— Pentinar?

— Sí, si el canvies de posició, o de forma, és com pentinar-se. No només cobrir-se el cap. Hi haurà dies que estarà molt animada i se’l pujarà molt cap amunt, hi haurà dies que es trobarà fatal i se’l posarà tot cap avall… És també donar-li joc a la persona. Hi ha peces que, per exemple, no tenen un davant i un darrere.

— Tu arribes a aquest món bastant per casualitat.

— Sempre, tot. És que jo començo fent coses per a mi. Vaig arribar a Barcelona com a turista. Volia fer moltes coses, i el meu pla era el món del luxe, treballar per a grans marques… Però no va sortir. I després el camí va definint-se, perquè una cosa és el que un vol i l’altra és com tot va movent-se.

“Jo començo sempre fent una maqueta d’alguna cosa absurda, que no té sentit”

— Què vols dir, que ho feies per a tu?

— Jo ja portava barrets, me’ls feia per mi, tenia un casament de molt alt nivell i jo no tenia les condicions econòmiques per vestir a l’alçada. Però sí que sabia el que havia de tenir un barret high level. I el vaig construir jo. A partir d’aquí em va sortir una clienta, d’aquesta clienta en van sortir dos, i així és com funcionen moltes vegades les coses.

— La teva matèria primera són materials en desús, reciclats, segona mà, tercera mà, contenidors…

— Sempre. Sí. Vaig a llocs i penso que trobaré moltes coses, perquè són llocs on poso tota la intenció, però sovint no trobo el que a mi m’agradaria, i el que sí que faig és emportar-m’ho, encara que no m’agradi. Llavors ho trituro, i en faig el meu teixit.

— De les maquetes en fas peces úniques.

— He de tenir sempre la sensació de provar i d’explorar. Hi ha peces que fa tres anys que estan aquí al taller i que no baixaran mai, o que de moment no han de baixar. I un dia la cosa fa el clic i simplement s’esdevé un canvi, i ja funciona. Jo començo sempre fent una maqueta d’alguna cosa absurda, que no té sentit. I m’encallo, i torno a provar, i torno a provar… I, de vegades, és aixecar-te l’endemà i veure que la solució estava davant meu i no l’havia vista.

— Parla’ns de la teva relació amb André Leon Talley.

— Jo no el buscava, ni ell buscava trobar-me, ens vam trobar en condicions molt… random, a la 080. Li va agradar la brusa que jo portava, que de fer era una brusa de la meva àvia (el barret era molt invisible). El que ell va veure va ser la brusa, i després el barret.

— Ets coneguda, però, alhora, se t’ha de conèixer per saber on trobar-te.

— No tinc cartell, no faig publicitat. Sí que he estat figurinista en pel·lícules americanes, he treballat per a gent superimportant, però és que ningú es queda a veure els crèdits de les pel·lícules.

— Al segle XXI, en quines ocasions una persona es posa barret? I quin tipus de persona?

— Qualsevol. Tu.

— Jo no. O mai ho he fet.

— Jo no venc als turistes o, en tot cas, són una minoria. Els clients són gent de Barcelona.

“Només faig peces úniques. És com demanar a un pintor que torni a pintar el mateix quadre”

— Per a ocasions especials?

— No. Per portar. Com una sabata. Evidentment, hi ha gent que comença de zero, que s’hi ha acabat habituant, i després és un rere l’altre. Per a mi, això és màgic.

— No sé si vols explicar també la història del barret teu que va ser subhastat a Christie’s, com si fos una escultura.

— El tenia l’André Leon Talley, i en morir es van pensar que era una escultura. Perquè estava a la tauleta de nit. Em va sorprendre que estigués tan fet servir, tan viscut. I això, em van trucar pensant que és una escultura. Allà hi havia un Andy Warhol, un Bob Colacello, molts Mapplethorpe…

— Et puc preguntar el preu?

— Es va vendre per 6.993 dòlars. A partir d’aleshores, la gent me n’ha demanat rèpliques, però no puc fer-les. Només faig peces úniques. És com demanar a un pintor que torni a pintar el mateix quadre.

— A tu t’han copiat?

— Sí, molt.

— I què fas, llavors?

— M’aguanto. No registro cada peça. Això sí, he restringit les fotos a les xarxes.

— Quin és el teu missatge sobre l’actitud creativa?

— Jo voldria dir a tothom que expliquin alguna cosa personal. Que en les coses diuen que hi has de posar el cor, però no: hi has de posar el cos, el cor, el fetge, el pulmó… Ho has de posar tot, angoixar-te molt, plorar… És el que vull que faci la gent. I de fet, és l’única manera de tornar a aixecar Barcelona.

— No limitar-se a sobreviure.

— Hi ha mesos que m’ha tocat sobreviure, eh? Com tothom. Però ho faig a partir d’una personalitat pròpia, d’un traç propi, i això demana polir molt la intuïció. Quan m’he equivocat, sabia que la intuïció m’estava dient que m’estava equivocant. La intuïció és el que ens fa anar pel bon camí. Encara que et diguin d’anar per un altre.

— Encara que hagis d’abaixar la persiana.

— No passa res per abaixar la persiana. Ho he fet moltes vegades. Abaixar a la persiana no és dolent, al contrari: indica una ambició. Quan ja t’has posat el teu límit, superar-lo. Fer una cosa diferent. I sí, aleshores, abaixar a la persiana. Per això he d’aprofitar tot el que tinc avui, les meves hores d’avui, el material que tinc avui, per fer peces. Perquè demà no sé si seré aquí.

— On seràs? A París? A Nova York?

— Jo he tingut moltes oportunitats d’estar a Madrid. Hauria tingut una vida molt més fàcil, però sabia que no entendrien el que jo feia. Aquí a Barcelona, parlem el mateix llenguatge.

— Barcelona l’està perdent, aquest llenguatge?

— Són moltes coses. No podem limitar-nos a dir als transeünts per què no compren, per què van a Amazon… És el factor dels carrers. Jo em vaig passar dos anys amb bastides aquí al davant, són els preus del lloguer… Són molts factors que fan que la gent, al final, no pugui resistir-ho. Per això, quan dic que has de posar-hi el cor, has de posar-hi el peix, has de posar-hi el pulmó, és perquè, de vegades i malgrat l’èxit, jo no he venut ni una peça en tot el mes. Jo hauria pogut vendre la marca a tot un gran grup, però no era la meva meta. A mi em ve de gust estar aquí fent el que faig per a la gent que m’entén. Aquí.