Geopoètica del Mediterrani

Quan era petit, el meu pare m’explicava sovint que —més que catalans, barcelonins o habitants del poble enemic— a casa érem sobretot mediterranis. Quan jo li preguntava de què anava la nacionalitat en qüestió, ell responia (citant un senyor que més endavant m’estimaria profundament; un tal Blai Bonet) que els habitants del Mare Nostrum som descendents dels grecs, és a dir, gent que s’emociona sucant pa a l’oli d’oliva i que declina més o menys la mateixa llengua a cada racó del mar. Si avui hagués d’explicar-li això al meu fill inexistent, empraria la mateixa definició (tots ens disfressem tard o d’hora del nostre progenitor), afegint-hi de collita pròpia que també ens plauen les mateixes dones, de pelussera mig rinxolada, nas estrafet i malucs d’estil corinti. La cosa supera els límits d’un mapa; en arribar a Manhattan, vaig topar amb aquestes deesses i també amb els italians, que untaven el pa l’elixir groc i que —tot i la separació oceànica de la seva llar— ens les robaven amb igual traça.

La vida racionalitza les intuïcions de l’infant —gràcies, senyor Proust— i temps després vaig fer-me mediterrani gràcies al Glosari d’Eugeni d’Ors i a un dels seus fills privilegiats; l’olimpisme maragallista. Més que fill de la paraula viva, gràcies a Rubert de Ventós, Oriol Bohigas i també a Nova York, en Pasqual va convertir-se potser en el darrer polític noucentista de Barcelona i l’últim alcalde que batallà per convertir-nos en el que som, la capital del Mediterrani. L’alcalde tenia bones intencions però, temps després, el socialisme cosmopolita dels seus va apropiar-se d’aquesta gran nació com a excusa barata per espanyolitzar la nostra capital.

Ara que la identitat de la tribu també pateix un refredat, és normal que la publicació de l’esplèndid Breviari mediterrani de Predrag Matvejević (LaBreu edicions) hagi esdevingut un petit èxit de l’editorialisme independent. Mercès a la mateixa empresa, m’havia interessat moltíssim l’estratègia prosística de l’autor bosnià-croat a L’Altra Venècia, un retrat de la Serenissima ordit d’un microcosmos de curiositats i raconets al·lèrgics al turisme. El Breviari és una enciclopèdia riquíssima del nostre mar, molt a l’estil del seu prologuista Claudio Magris, però sense el pes històric i cultural que l’autor d’El Danubi sap trobar en qualsevol cantó d’aquest rierol. Llegint Matvejević hom troba signes de la nostra personalitat en aspectes tan diversos com els renecs dels mariners, el caràcter dels ases i les sopes de pobre, salades amb les pedres de la riba.

És lògic que als ciutadans de la tribu els hagi plagut de llegir-lo, perquè sovint ens cita com un país existencialment i diferencial patidor (“Hom diria que aquesta terra fa temps que es guareix d’alguna cosa. Qui no comprengui això, no l’entendrà”) i amant de les empreses impossibles: “A Alexandria vaig conèixer un català, que feia de rellotger, que intentava reconstruir el catàleg de la biblioteca destruïda.” No obstant això, nosaltres venim del Mediterrani de Josep Pla i –tot i que Matvejević lluiti per acabar les seves amanides sapiencials amb una frase rodona— al llibre hi trobareu a faltar aquella metafísica sentimental que tant ens plau de conjugar mirant l’aigua.

En aquest sentit, tot i el gaudi indiscutible que ens regala la saviesa d’aquest meravellós recol·lector de Mostar, servidor ha acabat aquest Breviari amb un cert desencís, qui sap si perquè hi buscava una resposta inassolible sobre què ens porta a considerar-nos fills de Mare Nostrum. L’encerta de ple el company David Guzmán, a qui he robat el terme inicial del títol de l’article, quan parla d’un llibre de geopoètica al qual, afegeixo jo, potser guanyaria amb menys dades acumulades i unes unces més de geopolítica. Suposo que l’autor se l’estalvia perquè ve d’on ve i sap perfectament que les lluites identitàries salpebrades de divinitats poden acabar en carnisseria. Tot i ser fill privilegiat de molts conflictes (durant la Segona Guerra Mundial treballà de correu militar pels partisans iugoslaus), sembla que Matvejević teoritzi el Mediterrani com l’últim indret on podria trobar-se la pau. Sovint cerca la temptació guerrera (“Al Mediterrani els arxius són semblants a les tombes, i les tombes, als arxius”), però la tremolor sempre es guareix amb l’ull de l’enciclopedista.

Segurament, la insatisfacció final que produeix el Breviari és la pròpia nebulosa poètica de la condició mediterrània. Aquest és, potser, el nostre problema existencial, el de bascular entre la identitat trencada d’aquesta tribu i l’altíssima metafísica del vestit blanc de la Ben Plantada. Benvinguda sigui, tot i això, la publicació d’aquest llibre i l’esplèndida feina de LaBreu.