Glòries, l’escalèxtric resolt

La plaça de les Glòries per fi ha trobat el seu encaix a Barcelona. El parc que des de fa uns mesos omple aquest espai i diversos equipaments l’han convertit en una veritable zona de centralitat i ha deixat de ser definitivament un no lloc. Glòries és avui una àmplia extensió equivalent a unes sis illes de l’Eixample que ofereix racons per al descans i activitats i, a més, ha aconseguit articular una comunicació eficaç amb els barris del seu perímetre.

Quan Ildefons Cerdà va dissenyar el pla per a l’Eixample, va pensar que Glòries seria el centre de la nova Barcelona. Si un contempla els vells planols dibuixats per l’enginyer de Centelles, la qualitat de centre d’aquest espai venia marcada per ser el punt d’intersecció de tres de les grans vies de comunicació que travessen la ciutat i que trenquen el traçat de quadrícules i carrers perpendiculars de l’Eixample. Són la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana, les principals entrades i sortides de Barcelona que la comuniquen amb la xarxa de carreteres del país.

És precisament la seva condició d’encreuament de grans artèries la que ha impedit durant dècades que fos un lloc amable i ha alimentat que sigui un punt inhòspit que va anar creixent a mesura que el cotxe es va apoderar de la ciutat. Hi va haver un temps que la manera que tenien els ciutadans de sortejar les Glòries van ser unes passarel·les aèries per a vianants. Les vaig haver de travessar algunes vegades per anar de la Gran Via a la Meridiana i recordo que eren caòtiques i molt mal senyalitzades. La primera vegada que ho vaig fer, cap als anys setanta, vaig tenir la sensació d’arribar a la Meridiana gairebé per casualitat.

Després, durant l’etapa de gran transformació olímpica, es va construir un anell viari en forma de tambor que es va voler aprofitar com a aparcament dissuasori per a aquells que venien de fora de Barcelona. Va tenir un ús molt minoritari. Al centre del tambor, es van instal·lar uns jardins que no convidaven per res a gaudir-los. Seguia sent un no lloc inhòspit.

Finalment, es va decidir enderrocar el tambor i fer passar la Gran Via per sota. Ha estat una obra extremadament complicada, ja que calia travessar un subsòl amb gran quantitat de serveis. Múltiples problemes tècnics, pressupostaris i dubtes han endarrerit l’obra durant dècades. No ha estat fins fa uns quants mesos que s’ha guanyat aquesta batalla urbanística.

Quan un emergeix a la superfície des del metro, s’adona del gran canvi que ha experimentat aquest espai. D’entrada, un topa amb alguns referents arquitectònics, com ara la Torre Glòries de Jean Nouvel i el Museu del Disseny, aquell edifici en forma de grapadora que va ser una de les darreres obres d’Oriol Bohigas i el seu despatx d’arquitectura amb els seus socis Josep Maria Martorell i David Mackay.

El parc convida al passeig. Ni la platja de vies del tramvia ho impedeix, perquè s’ha aconseguit integrar-la molt bé al paisatge. Hi ha zones d’ombra i elements singulars, com una pèrgola central de forma circular i l’anomenada Clariana, una esplanada ovalada de gespa on un es pot relaxar i fins i tot participar d’algunes activitats. Una curiositat: l’accés a la zona d’herba es fa cada dia per una entrada diferent. Un cartell explica que aquesta mesura no és arbitrària, sinó que es basa en criteris que en garanteixen la sostenibilitat i el manteniment. I en cas de pluja, es tanca.

Val la pena fixar-se en el mobiliari, que trenca la uniformitat de disseny a què un està acostumat. Hi ha seients en forma de gandula, perfectes per a la lectura. Sorprenen unes cadires altes, com les dels socorristes, amb escala inclosa, que, és clar, són les preferides dels més petits, que també s’ho passen d’allò més bé a una zona de jocs que inclou una muntanya de tobogans.

Un també topa amb un estrany monument que recorda un episodi de gran importància històrica. I és que, al segle XVIII, Barcelona va ser una de les ciutats triades pels científics francesos per determinar la longitud del metre. Aquesta unitat de mesura universal es va fixar com la deumilionèsima part del quadrant del meridià, però estava pendent mesurar aquest quadrant. Per fer-ho, es va escollir calcular la longitud de l’arc entre Dunkerque i Barcelona.

Així, l’astrònom i geògraf Pierre Méchain es va traslladar a Barcelona i, mitjançant un sistema de triangulació, va aportar bona part de les dades que van permetre determinar finalment la mesura del quadrant del meridià i, per tant, del metre. El monument, que va passar uns quants anys exiliat a l’avinguda Meridiana, representa el perfil entre Dunkerque i Barcelona.

El disseny de la nova Glòries facilita ara l’accés a equipaments com el Mercat dels Encants, al centre comercial ara anomenat Westfield i altres llocs d’interès a l’àrea d’influència. Ja no és un espai inhòspit. Es pot dir que, per fi, Barcelona ha resolt l’escalèxtric de Glòries, pendent des que Cerdà el va dibuixar.