Göteborg, o com conviure amb l’ombra d’una vida que no va arribar a existir

La imaginació és una capacitat que diferencia els humans de la resta d’animals del planeta. Gràcies a ella som capaços de somniar, crear històries o inventar estris impossibles. Alhora, però, aquesta facultat es pot convertir en la nostra pitjor enemiga: sovint vivim atrapats en aquestes històries que hem creat només dins de la nostra ment, però que ens persegueixen com una ombra de la qual no podem fugir. Revisitem constantment aquells i si que mai no es van convertir en realitat: els camins que no vam recórrer, la carrera que no vam començar, les persones que vam anar perdent pel trajecte. Fins i tot aquell amor d’adolescència que no va arribar a prosperar.

És precisament en aquestes vides imaginades —però mai viscudes— on s’endinsa Göteborg, la darrera proposta de Jordi Casanovas, en cartell a La Villarroel fins al pròxim 31 de gener. Ho fa a través d’una parella de protagonistes que, d’entrada, semblen oposats. Ell, un informàtic analític i obsessiu que concep l’amor com una patologia, una simple alteració química del cervell, i que sotmet els sentiments humans a la lògica i la raó, com si la fórmula de l’amor fos una simple operació d’àlgebra o un balanç empresarial amb actius i passius. Ella, una dona impulsiva, rebel i independent, marcada per la teoria sueca de l’amor, que defensa que només pot existir una relació sana si es fonamenta en la independència personal.

Dues maneres oposades d’entendre les relacions, la vida i el pas del temps que es (re)troben amb Depeche Mode com a banda sonora: el grup que els va unir en l’adolescència i les melodies del qual encara ressonen a les seves ments, com un eco persistent d’aquelles joves versions que van ser.

I si Depeche Mode és la banda sonora d’aquest nou espectacle teatral, el repte que han d’enfrontar els seus dos protagonistes més aviat s’assembla a un thriller policial que no pas a una comèdia romàntica. Plegats, el Sergi (Roger Coma) i la Paula (Maria Molins) s’enfronten al misteri de revisitar aquella nit de fa més trenta-dos anys en què tot es va trencar. Per què van discutir a les portes del concert de Depeche Mode durant el viatge de final de curs a Göteborg (Suècia), després de tres dies d’una connexió tan intensa com inesperada? Com es va apagar l’espurna d’un amor que tot just començava a bategar?

Totes aquestes preguntes es concentren en una sola nit. Una nit en què els personatges revisiten records dolorosos a través del diari d’adolescència de la Paula, un quadern que funciona gairebé com una transcripció literal dels fets, però que, curiosament, no conté cap registre d’aquell episodi fatídic en què tot es va trencar. Aquella nit en què la vida que tot just començaven a imaginar plegats es va convertir en una ombra del passat: un camí possible que no va arribar a existir, i que només viu en la seva memòria. 

Amb aquest argument com a teló de fons, el dramaturg Jordi Casanovas sorprèn amb un registre poc habitual en la seva trajectòria: el de la comèdia sentimental, sense grans moments de riallada, però carregada d’ironia fina. L’autor de Jauría, Un menú tancat o Vilafranca situa en aquesta darrera producció, gairebé per primera vegada, l’enamorament al centre del relat. I no un enamorament qualsevol, sinó d’un amor adolescent, carregat de nostàlgia: un sentiment efímer, que tot just començava a néixer, però que va marcar per sempre la vida dels dos protagonistes. Fins al punt que ambdós van optar per fugir —no només en sentit metafòric, sinó també literal—, refugiant-se en altres llocs del món i resignant-se a una existència aparentment tranquil·la, però mancada de connexions profundes i d’emocions reals.

Fins que un dia la Paula irromp en plena nit a casa del Sergi, mentre ell llegeix tranquil·lament en pijama. Fa dècades que no saben res l’un de l’altre; ni tan sols han mantingut contacte a través de les xarxes socials. El retrobament es converteix llavors en un interrogatori a dues bandes per reconstruir el passat, amb una única premissa: només tenen una nit, un diari incomplet i uns records fragmentats —potser distorsionats per l’excés de xarrups de Schnapps—. I una pregunta que plana constantment sobre l’escenari: què busca la Paula visitant el Sergi: tancar definitivament la porta a una vida possible que no va arribar a existir o reobrir-la per deixar d’imaginar-la i, finalment, viure-la?

Com a aliats inesperats, sobre l’escenari la Paula i el Sergi compten amb les seves versions adolescents —aquelles que només habitaven la seva imaginació, però que durant una nit tornen a materialitzar-se—, interpretades per Jan Mediavilla i Berta Rabascall. Uns personatges construïts a partir de certs clixés adolescents —ell, el friki incomprès que mai ha experimentat l’amor; ella, la jove rebel i impulsiva que amaga els seus dimonis rere una cuirassa—, però que resulten essencials per a poder reconciliar-se amb els seus jos adolescents i perdonar els errors que van precipitar la ruptura. Perquè potser no poden modificar el que va passar, però sí el record que guarden d’aquest moment. 

Una comèdia romàntica que, tanmateix, no renuncia als segells habituals de Casanovas: personatges intel·ligents, enigmàtics, plens de secrets que s’amaguen sota la superfície i que es van revelant progressivament. Aquest viatge emocional troba el seu espai natural a La Villarroel, un escenari que el dramaturg coneix bé i on sembla sentir-se especialment còmode, després d’estrenar-hi títols com Conspiranoia o La dansa de la venjança.