El guardià del patrimoni

No és una figura que tinguin tots els béns culturals que han estat declarats patrimoni mundial per la UNESCO. De fet, a Catalunya, la Casa Batlló —que va obtenir aquest reconeixement el 2005— és l’única obra que compta amb un responsable de preservar i difondre els valors que li han estat reconeguts pel consens de 195 països. Aquestes són les nacions que han ratificat la Convenció del Patrimoni Mundial del 1972, la comunitat agermanada per a identificar i salvaguardar el patrimoni natural i cultural considerat el més important del món.

“A tot el planeta hi ha 1248 béns inscrits en la llista de patrimoni mundial”, diu l’Amilcar Vargas. Hi ha poques coses que ell no sàpiga sobre aquesta matèria que fa pujar al podi les més lloables creacions. Obres com l’edifici que Gaudí va fer al passeig de Gràcia de Barcelona, una casa per viure-hi, la Casa Batlló, on avui viuen l’experiència de trepitjar l’art d’un geni milers de persones de tot el món. L’Amilcar vetlla per salvaguardar i potenciar tot allò que atorga la categoria del reconeixement de la UNESCO a la Casa Batlló.

Li agrada observar com els visitants, petits i grans, van admirant-se a cada pas per uns colors, unes formes, la sensació de caminar per dins d’una pintura, un conte o un relat històric, és la impressió de conviure per una estona amb l’exotisme i l’exclusivitat d’un edifici tan emblemàtic. I a la pregunta sobre què creu que s’emporten les persones que fan el recorregut per aquesta sensacional casa, ell respon amb una paraula: “inspiració”.

D’entrada, els selfies per posar a les xarxes ningú se’n descuida. Són visites molt instagramejables com diu Vargas que també sap que el visitant “s’emporta emocions, moments de felicitat”. Ell també se sent així, feliç de ser on és. Viu com un veritable privilegi el fet de treballar en un entorn cultural tan excepcional en el món.

Ell va néixer a la ciutat mexicana de Veracruz, l’any 1980. Els béns culturals l’interessaven i sortia a buscar monuments. Un dia, al centre històric de Tlacotalpan, una ciutat de tres o quatre mil habitants no massa lluny d’on ell vivia, va veure una placa al seu parc central que deia Patrimoni de la Humanitat. “Allò va ser el meu moment d’epifania, i jo tenia aleshores divuit anys”, comenta l’Amilcar.

Aquell jove aprofitava qualsevol dia de festa per arrossegar els companys dels boy scouts, el moviment amb el qual havia estat des dels vuit anys, per anar a visitar monuments. Volia viure l’experiència de conèixer el patrimoni cultural i mundial si podia ser, en primera persona. Tot sol, amb la motxilla i fent autoestop, també es planificava els itineraris per anar a veure aquelles obres que el món havia decidit que tenien un valor cultural que traspassava fronteres. S’interessava pels béns patrimonials, però sobretot, per la gent que viu a prop, i per com viuen. Amb aquest interès es va apropar a llocs com Puebla i Oaxaca i a tants altres destins on l’art i l’arqueologia i també la sociologia el feien sentir molt encuriosit.

Tenia tantes ganes d’aprendre sobre tot allò, que, tot i que ja havia començat els estudis de comptabilitat, li va dir a la seva mare que volia estudiar arqueologia. Ella, d’entrada, li va dir que no, segurament no s’imaginava cap anunci de feina dient: ‘es busca arqueòleg’ i sí ‘es busca comptable’. Però després van arribar a un acord: l’Amilcar estudiaria arqueologia si acabava també comptabilitat. I així va ser: les va compaginar les dues. Es va graduar en arqueologia a vint-i-set anys.

Va treballar primer de comptable durant uns anys, amb declaracions d’impostos i auditories, fins que un dijous va plegar i el dilluns següent ja tenia feina vinculada al Patrimoni de la Humanitat. Va ser a El Tajín, una zona arqueològica precolombina a la ciutat de Papantla, a Veracruz. El jaciment havia estat inscrit l’any 1992. Li van encarregar la documentació fotogràfica del procés de restauració i un projecte de manteniment durant cinc mesos. Va ser el seu director de tesi a la universitat qui el va guiar cap aquella feina.

Al Tajín va conèixer un antropòleg que el va cridar a treballar amb ell a Ciutat de Mèxic, a les oficines de l’Instituto Nacional d’Antropologia i Història. Allà —diu—“vaig aprendre com es gestionava el patrimoni des d’un despatx, a fer plans de gestió, d’obertura i senyalització per a les visites a jaciments arqueològics”. Sempre explica que la comptabilitat el va ajudar molt. “Ara que soc professor, penso que tant els arqueòlegs com els que fan conservació haurien d’aprendre comptabilitat per saber calcular costos d’estucs de pintura mural o escultura ceràmica. Fins i tot a un biòleg, si vol presentar un projecte li va bé tenir coneixement de pressupostos. I en la gestió del dia a dia en un jaciment obert al públic necessites eines de gestió”, explica l’Amilcar.

A més de conferències per tot el món, imparteix classes a la Sorbonne de París, concretament, l’assignatura de Governance and Tourism–Unesco World Heritage sites. Diu que en el seu primer viatge a França el varen tractar tan malament i es va sentir tan discriminat perquè no parlava francès, que es va apuntar a un curs intensiu per aprendre aquesta llengua que avui parla magníficament bé.

De Barcelona va saber pels Jocs Olímpics, i l’any 2005 hi va venir per primer cop. Va aprofitar uns treballs en una excavació a Perugia, la capital de la regió italiana de l’Úmbria i una altra feina, de voluntariat, a prop de Toulouse, per arribar a Barcelona en autocar i fer una visita una amiga que hi vivia. Va caminar molt per la ciutat i li va encantar. En aquell temps ni sabia que hi acabaria vivint i treballant, ni tampoc que duia el nom de qui es diu que va fundar i va donar nom a la ciutat de Barcelona, Amílcar Barca.

Vargas va tornar a Mèxic i va estudiar el desenvolupament de les comunitats indígenes d’Oaxaca, des del punt de vista econòmic i social. I va començar a fer un màster en gestió d’empreses culturals de la Universitat de Barcelona. “El pressupost per pagar-me’l el vaig preparar amb els coneixements de comptabilitat”. I el setembre del 2012 va començar el segon any del màster presencialment a Barcelona.

“Si no sensibilitzes la gent, les civilitzacions s’acabaran carregant el patrimoni. Se n’ha de tenir cura com a material insubstituïble”

Com que tampoc aquí no va voler quedar enrere en termes de llengua autòctona, va demanar a la senyora del pis on vivia que li parlés sempre en català. Aquella experiència, dins del programa d’intercanvi d’habitació per companyia a una persona gran, Viure i Conviure, va esdevenir un puntal en la seva vida a Catalunya. Encara ara es veuen. Ell aleshores tenia trenta-dos anys, se sentia molt més madur, havia acabat dues carreres, i s’administrava els estalvis mentre acabava el màster. Havia pensat que el treball final del màster el faria a Mèxic, però no tenia diners per anar-hi, així que va decidir dedicar el seu estudi a la Gestió del Patrimoni Mundial a Catalunya.

En una de les entrevistes que va haver de fer, a Casa Batlló, li van dir que cercaven algú per fer l’informe que cada sis anys han de lliurar a la UNESCO els monuments designats com a Patrimoni Mundial. Aquella feina era per a ell, tenia tota l’experiència en la gestió de projectes, com a comptable. I ja s’hi va quedar.

Després es va doctorar en Societat i Cultura, que comprèn història, arqueologia, patrimoni i gestió cultural i va estudiar també un màster en gestió del patrimoni cultural i museologia, i un altre en Antropologia del turisme i de les indústries culturals que, de fet, és el que sempre li ha interessat més, aquesta relació de les persones amb la cultura i els elements patrimonials. “Més que l’interès pels materials i estructures dels béns patrimonials, la meva mirada és antropològica. Per a mi un element de consideració en el patrimoni són les persones. Si no sensibilitzes la gent, les civilitzacions s’acabaran carregant el patrimoni. Se n’ha de tenir cura com a material insubstituïble. I si l’arqueòleg no es vincula a les persones del voltant, perd una oportunitat de conservar. Ermites, palaus, esglésies i catedrals són fets per persones i per a les persones i d’elles depèn també que es conservin aquests béns”, manifesta Vargas.

I afegeix que “tots els relats de la gent són part de la història dels edificis, part del patrimoni construït. Si no tens el testimoni de les persones et quedes amb la meitat de la història”. I, encara diu més: “estem fent història, el que es dirà de nosaltres i de tot el que deixem, ho estem escrivint avui”.

La seva tasca a Casa Batlló és garantir que es compleixen les normatives patrimonials, la responsabilitat patrimonial, però també fer recerca i restauració per mantenir l’autenticitat i integritat de l’edifici. “Jo analitzo les restauracions, en les quals entra també el manteniment diari”, explica. El seu paper també és un lideratge cultural, “volem fer un referent exemplar de la gestió sostenible del patrimoni, nosaltres que juguem a les lligues del Patrimoni Mundial i a la dels museus, perquè som un monument museïtzat”, exposa. I ens recorda que Casa Batlló és l’equador de l’obra de Gaudí. Vint anys abans va fer Casa Vicenç i vint anys més tard, moria. 

“A Casa Batlló he après que el turisme és una manera diferent d’observar el patrimoni”

Fa poc, l’Amilcar pujava a recollir un dels premis que darrerament ha rebut Casa Batlló per la seva innovació social, posant en pràctica una veritable inclusió. El premi Fundación Diversidad reconeixia el valor de contractar persones amb neurodiversitat a les quals Casa Batlló encoratja i proporciona una feina ben digna com la de qualsevol altre. Aquest passat mes d’octubre, Casa Batlló també va rebre a Brussel·les el Premi Europeu de Patrimoni Europa Nostra 2025, pel seu model pioner de gestió patrimonial inclusiva i el seu compromís amb la neurodiversitat. 

Continuar aquest llegat sostenible, reduint consum energètic i contagiar aquest model d’inclusió és un dels propòsits que treballa Vargas juntament amb Casa Batlló. “Ens agradaria que les institucions miressin les persones amb neurodiversitat, com per exemple les persones amb autisme, capaces de poder fer aquestes tasques”, expressa. Tot el que l’envolta li resulta eminentment estimulador. “Sento que estic en un lloc privilegiat, però que és un repte, no és una condecoració. Soc part d’un equip molt divers i tinc el plaer d’anar pel món parlant de nosaltres. Soc un comunicador i això és un honor. Vaig a fora i parlo del que fem i en soc part d’aquesta forma de fer, un aprenent de tot allò que no estrictament patrimonial, però que també millora la qualitat de vida de les persones que visiten els nostres monuments i que hi treballen. Sense les persones, el patrimoni cultural no té sentit”, insisteix. “A Casa Batlló he après que el turisme és una manera diferent d’observar el patrimoni”, diu.

Viatja sovint a París per a fer les reunions a la seu de la UNESCO, al centre de patrimoni mundial on ell també va treballar l’any 2005, amb una beca de la Unió Europea. “Va ser una experiència bestial, conec les llums i ombres i l’estructura jeràrquica i molt complexa, i molt política també, perquè està formada per Estats. I s’usen els fòrums per posicionar-se políticament”. Com una esponja, allà on va l’Amilcar es continua omplint de saber sobre el patrimoni mundial, mentre ell va fent sentir sempre el batec de Barcelona.