Habitatge, el gran repte metropolità del nou any

Durant massa temps hem volgut abordar el problema de l’habitatge com si fos estrictament un afer municipal. Com si les fronteres administratives poguessin contenir dinàmiques socials, econòmiques i residencials que fa anys que les han desbordat. Avui, però, la realitat és tossuda: l’habitatge a Barcelona ja no es pot entendre —ni solucionar— sense una mirada metropolitana.

Les dades ho confirmen. El mercat del lloguer a la ciutat continua sent extremadament tens, amb una demanda que creix molt més ràpid que l’oferta disponible. L’obra nova avança a un ritme insuficient, el parc d’habitatge social és estructuralment baix i, en paral·lel, una part del parc privat es desplaça cap a fórmules menys estables, com el lloguer de temporada. El resultat és conegut: moltes persones que voldrien viure a Barcelona senzillament no poden fer-ho.

Davant d’aquest escenari, la resposta del mercat —i de les famílies— ha estat metropolitana. L’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, Esplugues, Gavà o Castelldefels ja no són municipis “alternatius”, sinó part central del sistema residencial de Barcelona. No perquè ho hagin decidit políticament, sinó perquè el mercat i la necessitat hi han empès.

Aquest desplaçament de les famílies és fruit d’una decisió voluntària d’acord amb el diferencial d’assequibilitat. Quan el preu de l’habitatge creix molt per sobre dels ingressos, la mobilitat residencial esdevé una estratègia de supervivència. Acceptar més minuts de transport a canvi d’un lloguer possible és, per a moltes llars, l’única opció.

Per això, pensar l’habitatge només des de la ciutat central és un error d’enfocament. El repte és metropolità i també ho ha de ser la resposta. Això implica coordinar sòl, planejament, inversió pública i col·laboració amb el sector privat a escala de tota l’àrea urbana real, així com una estratègia de mobilitat sòlida. Garantir una mobilitat eficaç i eficient és indispensable donat el nou patró al qual ens enfrontem. Famílies que continuen vinculades a Barcelona per treball, per família, per estudis, per interessos culturals, però que resideixen a l’àmbit metropolità. 

Des del meu punt de vista aquest nou patró implica assumir que cada nou habitatge assequible construït a la primera o segona corona és també una política d’habitatge per a Barcelona. I implica, sobretot, passar d’una lògica reactiva a una estratègia compartida de llarg termini.

L’habitatge no és només una qüestió de mercat ni un debat ideològic. És una infraestructura d’estabilitat social essencial. I com totes les infraestructures que fan funcionar una gran metròpolis —el transport, l’aigua, l’energia— no pot planificar-se en compartiments estancs. Acceptar que l’habitatge és una realitat metropolitana no és renunciar a Barcelona. És, precisament, l’única manera realista de garantir que continuï sent una ciutat viva, diversa i accessible.