Entre l’herència dels grans mestres i l’avantguarda urbana

“Estimeu l’art; entre totes les mentides, és la menys mentidera” és la cita de Gustave Flaubert que presideix, com un advertiment silenciós, l’entrada a la nova gran aposta del Museu Europeu d’Art Modern (MEAM) a Barcelona. REALISM 2026 | Figura i Temps no és només una exposició; és un termòmetre. Un intent de mesurar les pulsacions de la figuració internacional en un moment en què la imatge —omnipresent, generada, filtrada— sembla haver perdut el seu ancoratge amb el físic.

La mostra, que es podrà visitar fins al 17 de maig, es desplega a les sales del Palau Gomis com un mapa complex i bigarrat de la figuració contemporània internacional, reunint més de cinquanta veus que, sota el paraigua del realisme, exploren les tensions del cos i la memòria. El que rep al visitant és una sensació de desordre, un eclecticisme que, lluny de ser un error de comissariat, es percep com una total i absoluta declaració d’intencions. És un caos que, analitzat sota el prisma del 2026, funciona com una resposta deliberada a un món saturat de sobre estímul, on la identitat es construeix a través de fragments dispersos i narratives creuades.

És, en essència, un saló contemporani que rendeix tribut a aquells Salons de París del segle XIX, on la mescla d’estils i llenguatges personals convivia en un mateix espai, obligant l’ull a saltar d’una sensibilitat a una altra sense xarxa de seguretat. En el MEAM, aquest eclecticisme es converteix en una diapositiva de l’ara, una mostra que la bona salut de la figuració resideix, precisament, en la seva capacitat per a abraçar la divergència sense perdre la coherència de l’ofici.

Sovint s’associa el realisme amb una cerca de la mimesi perfecta, una còpia de la realitat. Però el que REALISM 2026 posa sobre la taula és que la figuració no és un destí, sinó un llenguatge. En aquesta selva de propostes, l’espectador es veu obligat a recalibrar la seva mirada constantment, passant de la meticulositat del detall a la potència del gest. Resulta revelador observar com la mostra s’allunya dels escarafalls de l’art prefabricat per a reivindicar el valor intrínsec del temps humà.

No tot el món artístic necessita l’abstracció per a ser modern; es pot ser realista i posseir un estil disruptiu, i, sobretot, honest. La rebel·lia avui consisteix, precisament, a ser un mateix en un mercat que insisteix a perseguir l’homogeneïtat de les còpies.

Dins d’aquest vast mosaic d’influències i gèneres, algunes peces aconsegueixen aturar el soroll visual per a establir un diàleg directe amb l’espectador. Exit Music, de Sebas Velasco, destaca com una de les propostes més magnètiques. És una pintura nocturna que transcendeix la tècnica per a situar-se en una estètica pròxima a l’editorial de moda actual o a la portada d’un disc de música alternativa. Posseeix aquesta atmosfera cinematogràfica i urbana que defineix la manera de sentir d’una generació. En la seva pinzellada, l’artista ancora un testimoniatge en la seva circumstància física i emocional, capturant l’ara amb una precisió que no necessita hiperrealismes forçats.

En un contrast d’intenció, però no de qualitat igualment embolcallant, trobem Picnight de Diego Vallejo. L’obra funciona com un registre gairebé íntim; sembla la fotografia atzarosa que prens als teus amics durant una trobada nocturna en el camp. L’interessant d’aquesta peça és la seva capacitat per a integrar a l’observador en un “camp cec”, fent-lo sentir que ocupa un lloc més dins del quadre. Aquí, la figuració s’allunya del posat acadèmic per a buscar una veritat quotidiana, una pausa en la línia contínua del temps.

El recorregut per les sales també ens permet rastrejar la petjada de la història de l’art, recordant-nos que el realisme és una muntanya coneguda que sempre alberga nous camins. L’Autoretrat de Martin Barbero s’alça com un pont cap a la tradició espanyola, amb una inspiració que remet inevitablement a la llum i la factura de Mariano Fortuny. És un exercici d’introspecció on la tècnica es posa al servei de la psicologia de l’artista.

I, d’altra banda, la tradició anglosaxona té el seu espai amb Seasons: my són, my husband and my father-in-law de Frances Bell. És un retrat clàssic anglès en el seu sentit més pur; una obra que compleix amb els cànons de l’elegància i la composició acadèmica, oferint un contrapunt d’estabilitat enfront de les propostes més arriscades de la sala. És la figuració com a registre familiar i temporal, sense més pretensió que la d’honorar el llinatge i la forma.

La mostra coqueteja amb l’oníric en peces com Abyss de Milers Johnston, l’estètica dels quals s’aproxima a un surrealisme de tall magrittià. Johnston juga en aquesta frontera liminar entre la realitat conscient i l’inconscient, recordant-nos que el cos és un gran símbol, una caixa de ressonància on s’emmagatzemen vivències i secrets que només l’art pot ajudar a desxifrar.

Un dels moments més interessants del recorregut es produeix en la contraposició de dos llenços que comparteixen el protagonisme femení. En un, regna la calma del vespre, amb tons càlids, ombres suaus d’arbres que acaricien la pell, una quietud que convida a la contemplació mandrosa. Just al costat, l’espectador és sacsejat per un cos nu capturat en una sort de centrifugat de tons freds. Aquesta força centrífuga, agressiva i gèlida, trenca la pau de l’obra contigua, creant un diàleg tibant que resumeix perfectament la dualitat de l’exposició, la convivència entre la serenitat i el caos, entre la tradició i la ruptura. Parlem de Drawn into shadows de Andrii Kateryniuk versus Photon de Jeremy Mann.

Sigui com sigui, REALISM 2026 | Figura i Temps és una exposició que es percep millor des de la distància curta, aquesta que obliga a l’espectador —com en el cas de l’hiperrealisme fotogràfic present en algunes sales— a mirar dues vegades per a distingir la taca de la realitat.

És una mostra perfecta? Potser la seva major virtut és precisament la seva imperfecció, aquesta sensació de desordre i l’amalgama de matèries i gèneres que poden arribar a aclaparar. No obstant això, en aquesta falta de cohesió resideix la seva major veritat. La figuració actual no és un bloc sòlid, sinó un arxipèlag de sensibilitats que intenten sobreviure a la immediatesa.

Al final, sortim del museu amb la certesa que, malgrat les múltiples influències i la saturació d’estils, l’art figuratiu continua sent el lloc on ens trobem amb el que ja ens pertany: el nostre cos i el nostre temps. Un recordatori que, en l’era de la IA, la mà humana continua sent el sismògraf més precís de la nostra existència.