Hernán Migoya: Orgullosament al marge

Demana un pisco sour, beguda a la qual aquest barceloní d’ascendent lleonès s’ha aficionat al Perú, on viu habitualment, si bé ara ha tornat a Barberà del Vallès, on va créixer, per cuidar els seus pares.

–¿Un pisco sour, a aquestes hores?

Arrufa les celles fins a arrugar el seu front com un klingon de Star Trek. De fons sonen fragments de Dimensioni Sonore, el duel de titans acabat de reeditar entre el Bruno Nicolai i l’Ennio Morricone, i Hernán Migoya canvia les celles arrufades per un somriure de bon entenedor.

“Soc un comptador de mentides i he viscut com he escrit: canviant de vida com de mentides narrades en cada llibre i còmic“, explica l’autor de llibres sonats com aquell polèmic Todas putas o el recent Baricentro (Reservoir Books), una bonica memòria sentimental sobre el seu jo nen i preadolescent a l’extraradi barceloní, a cavall dels anys 70 i 80, i que està recollint molts i merescuts aplaudiments.

Autosuficient devorador de cultura Pop, “enemic declarat de Déu”, Migoya se sent orgullós d’haver-se mantingut íntegrament al marge. “D’haver escrit un llibre de contes que va estar a punt de ser prohibit pels bons oficials en plena democràcia, la qual cosa convindràs que té més mèrit que ser prohibit en una dictadura; d’haver sobreviscut a la marginació i censura per part de moltes institucions, editorials i mitjans; de sobreviure també als —per altra banda, divertidíssims i engrescadors— temps actuals, idonis per a la sàtira, però, per això mateix, nefastos per al satíric. I de fer-ho sense renunciar a escriure allò que em ve de gust”.

Esperit Pulp

Encantat de continuar burlant-se “dels talibans de la dreta i l’esquerra en un país tan políticament fonamentalista com el nostre”, aquest quarantí devorador de novel·les Pulp de Nero Wolfe, Ian Fleming, Richard Matheson i Travis McGee, i entusiasta de la literatura d’DH Lawrence, Daphne du Maurier, Tanith Lee, Shirley Jackson o Julio Cortázar, combina la seva dieta intel·lectual amb còmics i autors que segueixen marcant el seu camí: “Joyce Carol Oates, Lisa Tuttle, Richard Parra, Enrique Prochazka, Sergi Portes, Abel Posse, Maria Saragossa, Frank Miller, Peter Bagge, Aroha Travé, Beroy, Comès, Alfonso Font, Édika, Monteys, Abulí, Carla Berrocal, Juaco Vizuete, Riyoko Ikeda”. I un llarg etcètera. “Tots em ratifiquen en la literatura que escric”.

En col·laboració amb dues dotzenes “dels millors artistes d’aquest país”, ha escrit les Nuevas Hazañas Bélicas, segons ell “el millor còmic que s’ha fet sobre la Guerra Civil, tan bo que un acadèmic francès ha proclamat que es tracta de l’únic còmic sobre el conflicte que mai no podrà ensenyar-se a les Universitats “.

Ara mateix, i en companyia del dibuixant Bartolomé Seguí, prepara la tercera adaptació a còmic de la sèrie Carvalho, Els mars de Sud, que va suposar el Premi Planeta per al Manuel Vázquez Montalbán fa ara 41 anys. “Això és possible gràcies a l’èxit que han tingut els dos anteriors àlbums: Tatuaje i La Soledad del Mánager, editats a Espanya per Norma Editorial i, a França, per Dargaud”.

A més, s’està prenent el seu temps per escriure la seva primera novel·la policíaca i no desatén la seva prioritat: “acompanyar als meus pares, en aquest moment de malaltia, i donar-los tot l’afecte que puc per compensar la meva ineptitud en la vida domèstica”.

Lima-Barcelona

“Fa temps, després de quatre anys des que m’havia mudat a Lima, vaig tornar aquí a presentar una novel·la i vaig quedar ofegat de felicitat davant l’allau de persones amigues que van acudir. Moltíssimes persones molt estimades, que em van fer sentir enyorat. Em vaig alegrar d’haver marxat, perquè gràcies a això em van rebre de tornada amb un afecte increïble”.

–I com limeny adoptiu, com veus Barcelona?

–És una ex amb la qual sempre hi ha el perill de tornar a tenir quelcom.

D’aquesta “ex”, Migoya destaca les biblioteques. “Crec sincerament que les d’aquí són les millors biblioteques del món. Si no tingués obligacions familiars m’instal·laria en una i m’hi quedaria a dormir entre els prestatges”.

El que no troba a faltar és “la manca d’espontaneïtat i espurna interior de part de la seva ciutadania. Amb tanta uniformització imperialista en els seus últims anys, aquesta falta de món i de cintura xarnega és la seva perdició”, lamenta a propòsit de l’ambient de major convivialitat que es respira als bars i espais públics de la seva Barberà,”on començar una conversa amb desconeguts a un bar és la cosa més natural”.

Els temes del tàndem Nicolai-Morriccone acaben.

–Vols que posi alguna cosa en particular a la ràdio?

–M’agrada el Reggaeton.

–Vinga va home, no fotem!! El Reggaetón? De debò??

I Hernán Migoya torna a arrufar les celles, encara que aquest cop amb expressió divertida.