Icones de purpurina i fang

Us recordeu de Bernardo Cortés? Sí home, aquell senyor esprimatxat, d’orelles i nas prominents, que solia cantar i tocar la guitarra pels bars i restaurants de la Barceloneta; un cantautor i poeta popular que, als anys noranta, va fer el salt a la televisió i, per a bé o per a mal, l’imitador Oriol Grau va contribuir a popularitzar com a Palomino. Darrere d’aquell personatge caricaturesc o caricaturitzat, però, hi havia un home de cultura que havia publicat llibres i enregistrat discos, “el poeta de la Barceloneta”. Bernardo Cortés va morir el 2017 i, des de fa uns dies, una placa instal·lada per l’Ajuntament al número 49 del carrer dels Pescadors del barri mariner de Barcelona, on va viure tants anys, s’encarrega de recordar-lo.

Escric aquest article just el dia que es compleixen cinc anys justos de la mort d’un altre personatge fonamental d’aquesta cultura barcelonina popular, humil, de carrer, de barri, sovint, de barri xino: Carmen de Mairena. L’artista ja era una cupletista famosíssima en els cercles del transformisme del Raval quan el Força Barça i, sobretot, Crónicas Marcianas la van convertir en un astre més de l’starsystem friki d’aquella tele irreverent i inclement de fa tres dècades, a canvi de transformar-la en un personatge grotesc, en carn d’escarni i de mem.

La Carmen va passar els seus darrers anys ingressada a una residència del carrer d’Aragó i expliquen que, al seu funeral, només hi van assistir cinc persones. Com en el cas de Bernardo Cortés, davant l’oblit generalitzat, també hi ha hagut persones que s’han preocupat de reivindicar el llegat de Carmen de Mairena. L’any passat, la il·lustradora Carlota Juncosa va publicar a Blackie Books un llibre molt bonic: Carmen de Mairena. Una biografia, amb pròleg de Javier Pérez Andújar. Uns anys abans, Bob Pop i Santi Villas també li van dedicar un pòdcast que en repassa la vida i la seva condició de referent LGBT, Carmen de Mairena. Una vida trepidante, por detrás y por delante.

Bernardo Cortés, Carmen de Mairena i Mònica, Mònica del Raval, la reina del Raval. El setembre passat, moria amb poc més de seixanta anys Mònica del Raval, potser la darrera gran icona d’aquesta Barcelona senzilla, extravagant, original, lluitadora, canalla… Una Barcelona amb el cap als núvols —maquillatge, tint i purpurina, pura fantasia— i els peus al fang —pobresa, sordidesa, marginalitat, solitud—. A ella, fa uns anys, el director Francesc Betriu li va dedicar una magnífica pel·lícula, Mònica del Raval, un llargmetratge a cavall entre el documental i la ficció —un terreny fronterer on, de fet, habiten la majoria d’aquests personatges excepcionals—, i que també va convertir-la en estrelleta televisiva.

La seva fama mediàtica va ser fugaç i aviat es va haver de tornar a guanyar la vida venent calendaris als locals del Raval de sempre, fins que va emmalaltir. Un cop morta, les restes de la Mònica van ser dipositades en un nínxol de beneficència, encara que alguns incondicionals de seguida van posar en marxa una campanya per recollir diners i retre-li l’homenatge pòstum que es mereix. També està en marxa una iniciativa impulsada per Ravalada Drag Tour per sol·licitar a l’Ajuntament que la plaça del carrer de l’Hort de la Bomba passi a dir-se Mònica del Raval i al bell mig s’hi instal·li una estàtua en l’honor a la darrera reina del barri. Tot plegat per evitar que la memòria d’aquest personatge desaparegui també dels carrers i els bars que freqüentava.

Està molt bé construir edificis icònics, obrir restaurants estrellats per celebrar la nostra cuina i dedicar carrers i museus a barcelonins il·lustres, però si Barcelona vol conservar el seu caràcter faria bé de preservar també la memòria d’aquests personatges únics i irrepetibles, que justament també contribueixen al fet que la ciutat sigui única i irrepetible.